Una entrevista d’Iker Solana Martin.
Laia Nogué Navarro (Girona, 1985) és tècnica superior en Anatomia Patològica i Citologia, graduada en Criminologia per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Té dos postgraus cursats a la Universitat de Girona (UdG): un en Medicina Forense. Identificació de Cadàvers i Actuació en Grans Catàstrofe i l’altre, en Antropologia Forense. I també un màster en Psicopatologia Legal, Forense i Criminològica a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC). Actualment, està immersa en un doctorat a la Universitat de Vic (UVic – UCC), on també dirigeix el laboratori d’anatomia i el servei de donació de cos a la ciència de la Facultat de Medicina. En paral·lel, continua treballant en peritatges privats com a criminòloga forense. Abans, havia fet autòpsies judicials amb l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya a la divisió de Girona. Un dels casos a destacar d’aquesta etapa professional és el de la re-inhumació de Salvador Dalí; Nogué va reconstruir, juntament amb el doctor Narcís Bardalet, les parts que es van extreure del cadàver del pintor el dia de l’exhumació per fer les proves d’ADN.
És tècnic en patologia forense. Per què ha triat aquesta professió?
M’encanta el cos humà des que era molt petita i tenia clar que volia treballar amb morts. Amb 14 anys, la meva mare m’ho va intentar treure del cap i em va autoritzar a anar a veure una autòpsia; vaig anar al cementiri de Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà), on s’havia penjat una persona. En aquella època, algunes autòpsies encara es feien als cementiris. La intenció de la meva mare era que agafés por i la veritat és que l’efecte va ser justament el contrari. Em va agradar molt estar a la sala d’autòpsies i poder veure com és el cos humà per dins, així que vaig tornar d’allà amb encara més ganes de poder treballar amb cadàvers. Abans d’això, quan tenia uns 10 anys, recordo que a Girona van fer unes obres en un carrer i hi van trobar uns cranis humans. Després els van exposar en una botiga i cada tarda, quan sortia del col·legi, passava a veure’ls.
“La meva mare m’ho va intentar treure del cap i em va autoritzar a anar a veure una autòpsia; en vaig tornar amb encara més ganes de poder treballar amb cadàvers”
Com es treballa dins d’una sala d’autòpsies i qui hi treballa?
A les sales d’autòpsia hi treballen els tècnics en patologia forense i els metges forenses. L’autòpsia d’un cadàver la ordena el jutge d’instrucció i el metge forense, amb el suport dels tècnics, és l’encarregat d’esclarir-ne la causa de la mort. La tasca dels tècnics consisteix en obrir les cavitats cranial, toràcica i abdominal del cos perquè el metge forense pugui veure insitu com estan els òrgans. També se’ls retiren les vísceres perquè se’n pugui fer un estudi posterior. A la universitat, també tenim sala d’autòpsies que permet als estudiants de ciències de la salut familiaritzar-se amb l’anatomia d’un cadàver real. I no només, sinó que també a metges professionals perquè puguin treballar amb cossos reals per practicar certes tècniques quirúrgiques.
Parlant de les facultats de Medicina, quin tipus de cadàvers hi arriben?
Els cossos que ens arriben a la facultat de Medicina són de persones que en vida l’han donat a la ciència per contribuir amb la investigació i la docència. Per fer-ho, poden venir directament a la facultat a signar els documents. En aquests casos -com que la causa de la mort ja està clara i ha estat prèviament certificada per un metge de l’hospital o del CAP- no requereixen que se’ls practiqui un autòpsia judicial i, com he dit, serveixen als estudiants i als professionals per aprendre. A la universitat, no rebem cossos que hagin fet una mort sobtada, de sospitosa criminalitat o per circumstancies violentes perquè aquest tipus de morts van per una altra via.
“Una autòpsia ronda al voltant d’una hora, però també n’hi ha que poden allargar-se fins i tot dos dies”
A tots els cadàvers se’ls practica la mateixa autòpsia o depèn de cada cas?
Hi ha dos tipus d’autòpsies: La judicial, que és aquella que es fa en els Instituts de Medicina Legal i Ciències Forenses per odre d’un jutge i la clínica, que es practica als hospitals. La primera sol anar associada a una mort en circumstancies violentes o de sospitosa criminalitat, però també per circumstàncies naturals en cas de mort sobtada amb l’objectiu de saber-ne la causa. En canvi, la clínica se sol·licita pels metges, amb prèvia autorització familiar, amb la finalitat d’estudiar les alteracions morfològiques dels òrgans i teixits com a conseqüència de la malaltia que ha provocat la mort d’aquell pacient. I encara podríem dir que existeix una tercera tipologia d’autòpsia, que és aquesta que es practica a les facultats de Medicina, la docent, però que no està regulada enlloc. En aquests casos, la causa de mort ja està clara i tampoc té interès judicial; per tant, l’objectiu és treballar el cos per a finalitats d’investigació i aprenentatge. Totes tres autòpsies tenen en comú les tècniques d’obertura del cos.
Què és el que permet determinar la causa de la mort?
L’anàlisi del cadàver permet, bàsicament, saber quins han estat els òrgans vitals i els mecanismes afectats que han provocat la mort a aquella persona. A vegades, la causa de la mort està clara només fent l’estudi macroscòpic del cos a ull nu, però en d’altres casos es requereixen proves complementàries com pot ser l’histopatologia, la toxicologia o anàlisis genètics.
“Personalment, treballar amb morts no m’afecta, sinó em buscaria una altra feina”
Quant temps requereix fer una autòpsia?
Depèn de cada cas. Habitualment, una autòpsia ronda al voltant d’una hora, però també n’hi ha que poden allargar-se fins i tot dos dies. Això últim passa sobretot en casos d’homicidis o assassinats, en què s’ha de fotografiar tot al detall perquè en quedi constància. Per exemple, si t’arriba un cadàver amb 50 apunyalades, s’ha de reportar fotogràficament cada lesió amb el testimoni mètric per saber la llargada i la profunditat de cada ferida, així com saber quins òrgans han quedat afectats, quines lesions d’arma blanca són fetes abans, durant i després de la mort, agafar mostres…
Quin paper juguen les autòpsies en els processos judicials en cas d’assassinat?
Són claus perquè s’intenta esbrinar què ha passat. Durant l’aixecament de cadàver, que es fa en el lloc on han matat o s’ha trobat a la víctima, el metge forense recull tots els indicis de criminalitat possibles, com la trajectòria de les taques de sang, com està col·locat el cos, si l’han mogut o no… S’intenta reconstruir el crim amb la col·laboració de la policia científica. Es mira absolutament cada detall perquè això pot ajudar, a part de saber la causa de la mort, a descobrir qui pot haver matat aquella persona.
Fins quan es guarden els cadàvers al dipòsit?
En el casos judicials, si se sap la identitat de la persona, no se solen guardar gaire temps; només el que es tarda a realitzar l’autòpsia i fins que és rep l’autorització judicial perquè surti del dipòsit. Això és així perquè hi ha una família al darrera, que necessita donar-li una sepultura i començar el dol. En el cas de les facultats de Medicina, és diferent. Els cossos poden estar-se mesos o anys a les cambres del laboratori perquè se’ls pot practicar un procés d’embalsamament o una criopreservació i, posteriorment, una dissecció. És més, en aquest casos la sepultura és a la mateixa facultat de Medicina.
“La mort no em fa por, com tampoc els morts. Qui em fan por de vegades són els vius, que són els que fan les atrocitats que rebem els forenses”
Aquesta és una professió que treballa amb la vida i la mort. Com afecta?
Personalment, treballar amb morts no m’afecta, sinó em buscaria una altra feina. És més, m’agrada i em solen dir que és vocacional. Potser puc semblar una mica freda parlant-ne o que tinc una relació diferent amb el dol, però això no vol dir que no tingui sentiments o empatia. Evidentment que en tinc i sento molt respecte per tots aquelles persones amb les que he hagut de treballar a la sala d’autòpsies. Més que la mort, hi ha casos que m’han deixat uns dies tocada per la forma en què s’ha produït. En recordo un de bastant impactant d’una nena de 4 anys decapitada o una altra de 13 a qui li va caure un llamp. També afecta molt haver d’ensenyar el cos d’algú jove a la família i veure la desesperació o treballar amb casos de persones que s’han tirat a les vies del tren o han tingut un accident de trànsit fort, que els deixa irreconeixibles. Però sé separar la vida personal de la feina.
Li té por a la mort?
Si t’he de ser sincera, la mort no em fa por com tampoc els morts. Qui em fan por de vegades són els vius, que són els que fan les atrocitats que rebem els forenses. Considero que vivim en una societat que no ens educa en la mort i cal assumir que forma part de la vida. Hem d’acabar amb aquest tabú.
“Vivim en una societat que no ens educa en la mort i cal assumir que forma part de la vida”
Un dels casos a destacar de la seva carrera professional és el de la reinhumació de Salvador Dalí. Quin record en té?
La reinhumació es va fer amb total secretisme; no es volia repetir l’expectació mediàtica que va haver-hi a l’exhumació el juliol del 2017. Recordo que aquell dia el meu germà feia 40 anys i vaig dir que no aniria al sopar de celebració sense donar gaires explicacions; la meva família no entenia res. No els ho vaig poder explicar fins l’endemà, però a les vuit del vespre d’aquell dijous 15 de març del 2018 entràvem al Museu Dalí de Figueres. Ens van rebre els representants de la Fundació Gala – Dalí, que ens van fer apagar els telèfons mòbils i entregar-los a una persona de seguretat perquè els custodiés. Llavors, vam accedir a la sala de la cúpula de vidre, que és on descansen les restes del pintor. Havien posat una tenda sobre la tomba que la tapava per evitar que es pogués veure alguna cosa des de l’exterior. Allà dins hi havia els operaris per moure el taüt; els representants de la Fundació; el notari que aixecava l’acte, l’advocat del moment del pintor; el que era l’alcalde de Figueres, Marià Lorca; el doctor Narcís Bardalet i jo, que era l’única dona en tota la sala.
I què hi van fer com a equip forense?
Els operaris van aixecar la llosa que era molt pesant, van treure el taüt, el van deixar sobre uns cavallets i van sortir de la sala. Després, recordo que amb el doctor Bardalet vam repassar totes les mostres biològiques documentades que havien extret i tornat del laboratori. En obrir el taüt, vam veure clarament a Salvador Dalí, momificat, però s’identificava perquè conservava els cabells que eren de color gris platejat, les dents, les ungles, i també el bigoti, que el caracteritzava, intacte, un mica enrinxolat i marcant a les deu i deu, com sempre diu el doctor Bardalet. Li vam reimplantar les extremitats inferiors amb una silicona potent, es van tornar altres mostres biològiques que s’havien extret, vam posar una crema per dissimular les cicatrius i vam deixar el taüt ben net abans de tornar a tancar-lo. Després, van tornar a entrar els operaris per retornar-lo al forat subterrani de marbre, que és on sempre han reposat les seves restes, i van tornar a col·locar la llosa. Mentre fèiem tot això, l’advocat de Dalí va redactar un document amb tot el que es feia que vam haver de signar els presents. Dies més tard, els representants de la Fundació Dalí ens van fer arribar una còpia i una carta d’agraïment per la feina feta. El document original està al museu.
“Vam veure clarament a Salvador Dalí, momificat, però s’identificava perquè conservava els cabells que eren de color gris platejat i també el bigoti, intacte”
Què és el que més li va cridar l’atenció?
Em va sorprendre el bon estat del taüt després de 29 anys d’estar enterrat. Em van dir que a dins del de fusta n’hi havia un altre de zinc i que això preserva la fusta. Pensant-ho fredament, puc dir que soc una privilegiada perquè soc de les poques persones al món que ha tocat el cadàver de Dalí. Va ser molt emocionant el moment de destapar el taüt i veure’l; quan va morir jo tenia quatre anys i no el recordo en vida, tot i que a casa n’havia sentit a parlar perquè la meva mare i els meus avis són de Figueres i ells sí que l’havien conegut. Estaré eternament agraïda al doctor Narcís Bardalet perquè m’escollís aquell dia per ajudar-lo.
Com va ser poder treballar al costat del reconegut forense, el doctor Narcís Bardalet?
No era la primera vegada. De fet, al doctor Bardalet el vaig conèixer quan tenia 18 anys perquè li vaig fer una entrevista sobre les autòpsies pel treball de recerca de batxillerat. En aquell moment, era el subdirector de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya de la divisió de Girona. Quan vaig estudiar el Grau Superior d’Anatomia Patològica i Citologia, vaig fer les pràctiques allà i el vaig poder conèixer més com a tècnic en patologia forense. Un cop finalitzat el grau superior, vaig començar a treballar-hi com a tècnic fent substitucions durant quatre estius i allà vaig tenir l’oportunitat de treballar casos amb el doctor Bardalet; en vaig aprendre moltíssim perquè vam passar moltes hores junts. És molt bon professional, honest i ètic; creu en el coneixement multidisciplinari i en el treball en equip. Em sento molt afortunada d’haver pogut treballar i aprendre al seu costat.
“Estaré eternament agraïda al doctor Narcís Bardalet perquè m’escollís per ajudar-lo a fer la reinhumació de Dalí”
S’ha format amb ell.
Sí! Haig de dir que amb ell va començar tot. Li dec part de la meva trajectòria professional perquè també em va fer connectar amb altres professionals de nivell com el doctor Ramon Brugada, que és el cap de Servei de Cardiologia de l’Hospital Josep Trueta de Girona i que actualment és un dels meus directors de tesi; la doctora Maria José Adserias, que és antropòloga i odontòloga forense, membre del grup d’identificació de víctimes en desastres de l’INTERPOL i està exercint als EUA; i el doctor Josep Arimany, creador i exdirector de l’Institut de Medicina Legal de Catalunya i president de la Fundació d’Estudis Superiors en Ciències de la Salut (FESS). A ells també els dec part de la meva trajectòria professional, per haver cregut en mi.
Ara exerceix de criminòloga forense. En què consisteix?
Exerceixo poc i quan ho faig és en l’àmbit privat, fent algun peritatge per fer valoracions de risc de violència, violència sexual o valoracions de denegació de permisos penitenciaris, entre altres. Els criminòlegs entenem del comportament humà i intentem donar una explicació a la criminalitat. En base això, s’intenta donar eines de prevenció per evitar-la. Això, extrapolat en l’àmbit forense, consisteix a donar informació al jutge d’un succés abans que es faci la sentència. Les pràctiques de la carrera les vaig fer al mòdul on hi ha presos que han comès delictes violents, homicidis i assassinats del Centre Penitenciari Puig de les Basses de Figueres. Allà em va tocar entrevistar a persones de les quals abans, com a tècnica en patologia forense, havia fet l’autòpsia de la persona que havien matat. Per mi va ser com tancar el cercle. Entenc com em pot parlar un cadàver i entenc com pot pensar i les motivacions que pot tenir un assassí o homicida. De fet, la criminologia no només m’ha servit per entendre comportaments dels criminals, sinó que també em serveix per escollir amb qui em relaciono.
La seva professió també la treballa a l’aula com a professora d’anatomia a la Universitat de Manresa. Quines assignatures imparteix i com les planteja?
Dono classes d’anatomia humana als de primer de Fisioteràpia de la UManresa, on estudiem els sistemes cardiorespiratori, digestiu, reproductor, urinari, sistema nerviós i el múscul esquelètic. Els intento transmetre com és el meravellós món de l’anatomia humana perquè entenguin com estem fets i com funcionem. A la facultat de Medicina, ensenyo dissecció. Aprenen a treure la pell i el greix de peces cadavèriques per deixar nets els músculs, els vasos i els nervis per l’estudi anatòmic posterior. D’aquesta manera també comencen a adquirir habilitats amb l’instrumental quirúrgic.
Com a investigadora de la universitat estàs immersa en algun estudi?
Fa dotze anys que col·laboro en la recerca sobre la mort sobtada de Catalunya a través d’un estudi que es diu ‘Moscat’, dirigit pel cap del servei de cardiologia del l’Hospital Josep Trueta de Girona, el doctor Ramon Brugada. Recollim una mostra de sang a totes les víctimes per mort sobtada de menys de 50 anys de qui, després de practicar-los una autòpsia, no s’esclareix la causa de la mort. En l’estudi genètic d’aquestes mostres sanguínies, es busca si hi ha alguna variant que provoqui arrítmies que puguin haver estat relacionades o causants de la mort. Com que és hereditari, si la prova genètica surt positiva, es contacte amb la família per donar-los una explicació i també per iniciar un procés de prevenció. D’entre els més de mil estudis genètics fets fins ara, s’ha detectat que a un 20% els surt que tenen una variant genètica cardíaca que provoca arítmies.
I, de fet, és en aquesta recerca que basa la tesi doctoral en la que treballa actualment.
Sí! Després de tants anys llegint expedients dels casos dels que s’ha analitzat si hi ha variant genètica cardíaca o no que provoca arrítmies, m’adonava que en molts casos coincidia que la persona estava diagnosticada d’algun trastorn de la personalitat, com pot ser una esquizofrènia. I em preguntava si hi podia haver relació. D’aquí en va sortir la idea per fer la tesi. M’he tornat a llegir els expedients de la franja d’edat d’entre 18 i 50 anys dels últims tres anys i ara estic fent l’anàlisi de dades. Tinc molts factors a tenir en compte i encara queda molt treball per davant per obtenir bons resultats. La idea és acabar la tesi el curs 2025-2026.
Autor
insight redacció
