Una proposta d’Eduard Gil Segura.
‘Oppenheimer’, dirigida per Christopher Nolan, és una pel·lícula biogràfica sobre Robert J. Oppenheimer, un científic que va liderar el projecte de crear una bomba atòmica pels Estats Units durant la Segona Guerra Mundial. El film està protagonitzat per Cillian Murphy, conegut per la sèrie ‘Peaky Blinders’ i l’acompanyen en el repartiment Emily Blunt, Robert Downey Jr., Florence Pugh i Matt Damon, entre d’altres.
La pel·lícula ha estat un dels grans fenòmens del 2023, gràcies als seus set Oscars i també al quasi mil milió de dòlars recaptats als cinemes de tot el món. Unes dades bastant sorprenents, tenint en compte que és una biografia de tres hores. A més, ‘Oppenheimer’ es va estrenar el mateix dia que ‘Barbie’, un altre fenomen de la qual ja des d’un inici se n’esperava una recaptació alta. De fet, per aquesta coincidència, a internet va sorgir el repte de veure les dues pel·lícules (alhora conegudes com el ‘Barbenheimer’) i posicionar-se a favor d’una o de l’altra. El resultat va convertir a ‘Barbie’ en la pel·lícula més taquillera de l’any i a ‘Oppenheimer’, en la tercera.
‘Oppenheimer’ no és una pel·lícula biogràfica qualsevol perquè no està narrada de forma convencional. Si no que té un muntatge dinàmic, que barreja diferents períodes de la vida del protagonista en tres narracions diferents: passat, present i futur. Per diferenciar aquestes narracions, el director utilitza de forma intel·ligent diversos recursos perquè l’espectador no es perdi. Com l’ús dels espais, que només n’apareix un en el present i, en canvi, en el passat -en ser la part principal- pràcticament l’escena canvia d’ubicació a cada minut que passa. I al futur, que és l’única part que no protagonitza Oppenheimer, està rodada en blanc i negre. Un fet també controvertit perquè, generalment, aquest és un recurs que s’empra per indicar passat.
Un repartiment excel·lent
Si hem de dir alguna cosa negativa de la pel·lícula, és que tot i durar tres hores, hi ha personatges que queden desaprofitats i poc desenvolupats. En haver-n’hi molts, entenc que és difícil desenvolupar-los tots, però el personatge de l’amant del protagonista, interpretat per Florence Pugh, és fluix perquè té una bona presentació i genera la falsa sensació que pot donar més, però s’acaba quedant en un personatge anecdòtic del que no s’entén el comportament.
En canvi, el personatge de la dona d’Oppenheimer, que interpreta Emily Blunt, pot semblar que tindria la mateixa sort que el de Pugh. Tanmateix, ens trobem davant d’un personatge fort i que sempre segueix els seus principis. S’hauria de destacar al final de la pel·lícula quan decideix no donar la ma al científic que va trair al seu marit anys enrere. També va ser ella que va endevinar qui estava al darrere de la persecució que va patir Oppenheimer als anys cinquanta.
Del més destacat de la pel·lícula, sens dubte, és el repartiment, no només pels protagonistes com Cillian Murphy, Emily Blunt o Matt Damon. Si no també per personatges secundaris com Rami Malek, guanyador de l’Oscar per Bohemian Rhapsody, que només té dues seqüències en tota la pel·lícula. De fet, la primera només serveix per identificar-lo -perquè l’aparició és molt breu-, però a la segona, el personatge agafa inesperadament un pes necessari i important a l’argument i fa que sigui memorable. També cal destacar les petites aparicions que fan altres guanyadors de l’Oscar com Gary Oldman, Casey Affleck o Kenneth Branagh.
La bomba atòmica per la ràdio
Un dels moments més importants per l’argument de la pel·lícula és l’explosió de la bomba atòmica a Hiroshima i Nagasaki. Curiosament, en cap moment es veu l’explosió al Japó, sinó que només se sent per la ràdio i remet a la prova que van fer, anteriorment, als Estats Units. Segons explica el director Christopher Nolan, en una entrevista a The Hollywood Reporter, “volia mostrar només la perspectiva d’Oppenheimer, perquè va saber dels bombardejos per la ràdio igual que la resta del món”.
Tot i no veure l’explosió de la bomba, sí que es percep un ambient crispat un cop s’ha produït el bombardeig. Sobretot en Oppenheimer, que té visions sobre cadàvers calcinats i que provoquen en el seu ser un canvi radical. Precisament aquesta crítica és la que fa que ens posem a favor de la pel·lícula; fa el salt de percebre-ho com una heroïcitat (com ho veien els americans), a una atrocitat (com ho van viure els japonesos i la resta del món). És per això que la pel·lícula s’ha entrenat al Japó amb divisió de crítiques, però amb excel·lents resultats a la taquilla.
Christopher Nolan dirigeix la seva primera pel·lícula biogràfica, però ho fa sent fidel al seu estil: narració directa i àgil, música constant i algun gir de guió cap al final. De fet, es podria qualificar de pel·lícula d’acció, pel seu pols narratiu, si no fos perquè no segueix els paràmetres del gènere. Tot i això, estem davant d’un film molt entretingut i que pot, inclús, servir de lliçó d’història. I, sobretot, val la pena més d’un visionat, no només per entendre-ho millor, sinó per com et transporta a mitjan s. XX.
Autor
insight redacció
