Una entrevista d’Eduard Gil Segura.
Quim Crusellas (Santa Eulàlia de Riuprimer, 1972) és el menor de vuit germans i el tiet del reconegut pastisser Lluc Crusellas. Aficionat al cinema des de petit, s’ha professionalitzat en el sector amb la seva productora Moviola, que s’especialitza en el muntatge i creació de peces audiovisuals. Té com a clients el Festival de Sitges, el Marché du Film de Cannes, el Terror Molins i diverses distribuïdores. També forma part de la junta del Cineclub Vic i és el principal impulsor a la ciutat del Festival Nits de cinema oriental, que enguany arriba a la 21a edició.
Quants anys fa que es dedica al món del cinema?
Realment trenta i escaig, perquè vaig començar als divuit. He estudiat cinema i la meva primera feina va ser a la Televisió d’Osona, d’aquí a Vic, on vaig fer les pràctiques i, de fet, va ser l’inici de la meva carrera professional.
D’on li ve aquesta afició?
De molt petit. Soc el menor de vuit fills i em porto molts anys amb els meus germans. Quan la meva mare es va quedar vídua, molts dies ells s’ocupaven de mi i em portaven als cines de reestrena i programes dobles dels pobles de la comarca. Com que la televisió va tardar a arribar a casa, tenia la sort de compensar-ho anant dues o, fins i tot, tres vegades al cinema cada setmana.
Quina és la primera pel·lícula que recorda haver vist?
Al cinema, és “Tiburón” de l’Spielberg, que crec que vaig veure al Bach de Roda. I a la televisió, va ser el ‘Dràcula’ d’en Christopher Lee; la vaig mirar mig amagat perquè en teoria per edat no havia de veure-la. Recordo que era a finals dels 70, i la volia veure perquè ho anunciaven al ‘Teleprograma’ (TP), que era una revista d’informació televisiva que la gent tenia a casa. Allà vaig veure una fotografia del Christopher Lee amb els ulls injectats en sang i les dents punxegudes. Evidentment, vaig passar por, però també em va crear una gran atracció.
És muntador i també col·labora en la programació del cineclub i d’alguns festivals de cinema, ha fet més papers de l’auca?
De fet, vaig estudiar cinema al Centre d’Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC). En aquell moment, no existia el grau de Comunicació Audiovisual i, per tant, les úniques opcions que hi havia eren escoles molt específiques de cinema privades i molt cares. Al CECC, vaig tenir una sort immensa per aprendre amb professionals increïbles com Carlos Saura, José Luís Guerín, Lluís Aller o Gerard Gormezano. Allà havies de fer una mica tots els papers de l’auca perquè eren rodatges de i amb alumnes. Vaig fer de meritori, assistent de rodatge, ajudant de direcció o de càmera o, fins i tot, d’operador de càmera.
És bo també ser multidisciplinari en un camp com aquest.
A l’hora de fer una feina més global, sí. Valores molt més la tasca dels companys i el treball col·lectiu, que implica un rodatge. Tothom desenvolupa un petit paper i junts realitzeu la pel·lícula; és una orquestra en tots els sentits. Posar-te en altres rols, et permet ampliar molt la mirada i aprendre molt més. A mi, però, el que m’agrada més és editar i és també amb el que més còmode em sento.
Quina va ser la seva primera experiència en un festival de cinema?
Va ser a Sitges i el meu primer contacte amb el festival va ser a través de la televisió quan era petit. Pel Telediario van emetre unes imatges de ‘La Cosa’ de John Carpenter, que em van impactar molt. Anys més tard, el 87, vaig tenir l’oportunitat d’anar presencialment al festival amb el meu germà i vam veure ‘Una història xinesa de fantasmes’ (Ching Siu-Tung,1987); va ser un punt d’inflexió, perquè havia vist moltes pel·lícules de cinema asiàtic, però cap com aquella. Barrejava tots els gèneres: arts marcials, musical, terror i una història d’amor preciosa, en què també hi havia molta acció.
“Ara és molt fàcil trobar cinema asiàtic, però abans l’única manera de veure-ho era fent una mica d’explorador”
Parlant de cinema asiàtic, fa 20 anys que organitza el festival de cinema oriental. Quina és la seva connexió amb aquest cinema?
La meva connexió sorgeix amb un altre dels meus germans, en Tori. A ell li encantava el cinema d’acció i de petit havia vist des de pel·lícules com ‘Desaparecido en combate’ amb el Chuck Norris, fins a totes les d’en Bruce Lee i després, moltes pel·lícules de ninges. Cal tenir en compte que el cinema era molt més global i les sales més democràtiques fa 30 o 40 anys que ara.
Per què?
Perquè es passaven moltes pel·lícules de cinematografies diferents: italianes, sud-americanes i alguna africana. I, més tard, també moltes de Kung Fu, que venien de Hong Kong i Taiwan, sobretot. Amb ‘Una història xinesa de fantasmes’, vaig descobrir el Hong Kong més exuberant, i a partir d’aquí, vaig començar a veure tant cinema asiàtic com podia: als cinemes, als videoclubs i també vaig conèixer una persona que hi viatjava sovint per feina i em portava pel·lícules. Per sort, ara és molt fàcil trobar cinema asiàtic, però abans l’única manera de veure-ho era fent una mica d’explorador, fent d’Indiana Jones.
“La clau de l’èxit del Festival Nits de cinema oriental de Vic és que ha mantingut el mateix esperit des que va néixer”
Precisament, vosté és el principal impulsor del Festival Nits de cinema oriental de Vic, que enguany arriba a la 21a edició. Quina creu que és la clau de l’èxit?
El festival ha anat creixent de forma natural any darrere any. Crec que la clau és que el festival és molt autèntic i ha mantingut el mateix esperit des que va néixer. La primera projecció del Nits de cinema oriental de Vic la vam tirar endavant sense cap mena de publicitat, i, així i tot, hi van assistir 300 persones. La complicitat i la passió de la gent, públic i equip, són claus. Per sort, a Vic s’hi barregen moltes cultures i té una comunitat asiàtica prou gran, que s’ha implicat en el festival des dels inicis. De fet, s’ha buscat establir sinergies amb la comunitat; des de la part gastronòmica, fins a donar conèixer més la cultura d’aquests països, perquè ho veuen com un bon reflex del cinema que es fa als seus països.
Què té el cinema oriental que no té el cinema que estem acostumats a veure a occident?
Durant molts anys, el cinema asiàtic tenia un “exotisme” que el cinema occidental no tenia, ni encara té. Sobretot, pel desconcert que creava. Si mires una pel·lícula d’acció asiàtica, pot haver-hi un moment totalment ensucrat i de cop canvia a una escena de violència extrema. Els paràmetres del cinema oriental són molt diferents, així com també ho és la manera de viure i de pensar.
Té problemes per aconseguir les pel·lícules per al festival?
Actualment, la disponibilitat és molt complicada perquè aquest món és una selva; hi ha molta demanda de pel·lícules i les plataformes fan mal en aquest sentit, però també t’hi pots entendre. Per exemple, Netflix es va quedar la distribució europea de ‘RRR’ (la pel·lícula de l’Índia més cara i comercial de la història), quan nosaltres ja la teníem pactada amb la distribuïdora original per projectar-la al festival. I una plataforma tan gran i poderosa com és aquesta ens ho va respectar. Perquè la poguéssim presentar al festiva, a Espanya es va estrenar més tard que a altres països i això demostra que parlant, els diferents agents cinematogràfics s’entenen.
“Parlant, els diferents agents cinematogràfics s’entenen”
De quins països porta les pel·lícules?
Ara mateix els que produeixen més són l’Índia i la Xina. Després, hi ha Japó i Corea del Sud, que en els últims anys s’han posat molt de moda gràcies a la producció de pel·lícules i sèries molt potents i de moltíssima qualitat. També hi ha totes les dels països sud-est asiàtics. Per escollir les que portem al festival, ho fem de forma totalment democràtica entre els membres de la junta, igual que amb la programació d’activitats. La decisió final la prenem amb en Domingo López, que és el co-programador.
Per què creu que s’han de mantenir els cineclubs?
Hi ha més de 50 cineclubs federats a Catalunya i és on més afiliats hi ha de tot Europa. A més, ara mateix els cineclubs s’han convertit -conjuntament amb les filmoteques i els festivals- en les sales on veure un cinema més arriscat i alternatiu, que s’allunya del cinema comercial. Crec que veure pel·lícules de qualitat a la gran pantalla és una experiència única i, per això, s’han de mantenir els cineclubs. És veritat que cada cop va menys gent al cinema, perquè es van multiplicant les possibilitats de veure pel·lícules a través d’internet amb l’auge de les plataformes… I, fins i tot, hi ha gent que els consumeixen des del mòbil. És una llàstima, no?
“Hi ha més de 50 cineclubs federats a Catalunya i és on més afiliats hi ha de tot Europa”
Creu que té futur el cinema i els cineclubs?
Sí, està demostrat que les sales especialitzades de Barcelona, com Phenomena Experience o la Filmoteca, sempre estan plenes. I els cinemes que emeten en versió original tenen públic, si cuiden la programació. Per tant, crec que aquests cinemes d’una sola sala demostren que “més” no significa “millor”, com passa amb les multisales, que han tingut una davallada molt gran de públic. Aquests cinemes tan grans existeixen perquè estem condicionats per la cultura nord-americana i el cinema de Hollywood.
En quins projectes està involucrat? Com veu el seu futur professional?
Actualment, estic escrivint un documental sobre la projecció de cinema als pobles. Encara hi ha gent que s’hi desplaça per emetre una pel·lícula interessant i fer-ne un col·loqui després. Faig tallers a instituts, escoles i a residències de gent gran. En el cas dels avis, després els gravem i ens expliquen com era anar al cinema a la seva època. En general, és una experiència molt bonica. De cara al futur, vull seguir treballant com a muntador a festivals, com el de Sitges i continuar ajudant els cineclubs. M’estimo molt el moviment de cineclubs i sempre estaré agraït a l’Andreu Roca, que és qui em va oferir entrar al Cineclub de Vic. A banda, evidentment, continuarem impulsant el Festival Nits de cinema oriental de Vic perquè continuï essent aquesta festa social i cultural col·lectiva.
Autor
insight redacció
