La xarxa està resultant la tecnologia més disruptiva de les que hem conegut fins ara. Ho ha canviat i continuarà transformant-ho gairebé tot a les nostres vides. El món digital no és una possibilitat, és una dada al nostre món i estableix una cultura, una lògica de raonament i de comportament. Mai com ara, el mitjà també és el missatge. El procés d’homogeneïtzació planetària que planteja la xarxa era impossible d’imaginar. Encara que creguem estar potenciant la nostra individualitat, en realitat estem confluint en gustos i actituds amb tothom. Perdem biodiversitat de cultures, tipus de vida, idees i preferències. Res no és definitiu, tot esdevé provisional. Al món d’internet res no és sòlid, tot és evanescent, aparent i canviant. La continuïtat és un luxe que el món digital ignora, l’esnobisme, l’aposta sempre per alguna cosa nova s’ha convertit ja en una militància. El que és digital genera un context i crea una lògica en què es desvinculen informació i coneixement. La immediatesa d’accés a les dades està provocant una pèrdua d’importància del coneixement i la formació sòlida en benefici de la facilitat de l’accés.
L’explosió de les possibilitats d’intercomunicació al món digital està produït un fenomen d’homogeneïtzació de gustos i de comportaments, així com un excés de dependència i de credulitat cap a tot allò que circula a la xarxa. Ara, confonem el que és massiu amb el que és lliure, el que és gratuït amb el que és comunitari. Com ha assenyalat un dels gurus del món digital, Jaron Lanier, la xarxa no és un espai neutre, està dissenyada d’una manera determinada i amb una lògica que no era la inevitable, sinó la que es va optar al seu moment.
La hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum a la foscor
Rebem informació no contrastada
Estem tothora informats, en quantitat i intensitat. Rebem constantment nous inputs d’actualitat sense els quals ja no sabríem viure. Ens hem convertit en addictes, en autèntics ionquis de nova informació. L’allau constant de novetats, d’informacions funciona també com un mètode de desinformació eficaç. Ens resulta difícil distingir allò que és realment important del que resulta merament anecdòtic, i és estrany que alguna cosa ens commogui més enllà del lapse de temps en què rebem una nova informació que desplaça l’atenció de l’anterior. La majoria de la informació que rebem no està elaborada ni, encara menys, contrastada. No hi ha periodistes al darrere. Pot ser resultat d’accions voluntaristes o de pura mala fe. La distinció entre el que és veraç, explicat i fonamentat del que obeeix purament a rumors o xafarderies és molt tènue i sovint es confon. Com més informació es posa en marxa, més intricat es fa el món. La hiperinformació i la hipercomunicació no injecten cap llum a la foscor.
Internet i participació social
Hi ha qui considera internet el sistema que ha democratitzat definitivament la possibilitat de participació social. És cert que és un instrument que facilita interactuar, però la percepció de ser tremendament participatius, d’estar a cada moment on cal tenir alguna cosa de falsari. Ni els nostres “m’agrada” incidiran gaire en la realitat, ni penjant alguns comentaris a webs, tampoc. Som un més entre la multitud, i tret que optem per la major de les grolleries, la nostra aportació caurà molt fàcilment en l’oblit, si és que hi ha algú s’ha pres la molèstia de llegir-la. Hi ha molt d’efecte mirall a Internet. Creiem que participem perquè ens veiem reflectits a la xarxa, hi som, però la nostra petjada acostuma a ser minúscula i encara més escassa continuïtat. En participar, sovint ho fem justament per a nosaltres mateixos, per demostrar digitalment que existim.
El filòsof Byung-Chul Han, ha destacat la manca de distància, d’espai propi i de reflexió que ens provoca aquesta societat en la qual estem sempre exposats a l’aparador, sempre actuant, en una mena de “panòptic digital”. El rusc virtual està poblat d’individus sols i atrafegats a la recerca d’una individualitat. L’espai virtual no és l’espai públic, és l’espai de l’espectacle. Potser és el politòleg John Gray qui hagi definit millor l’individu perdut entre tanta tecnologia: “Ens hem vist llançats a un temps en què tot és provisional. Les noves tecnologies alteren diàriament les nostres vides. Les tradicions del passat no es poden recuperar. Alhora, tenim poca idea del que portarà el futur. Estem forçats a viure com si fóssim lliures”. Ens convindria que no passés el que després de la Primera Guerra Mundial assenyala Claudio Magris. No va emergir l’home nou que s’havia previst, sinó una trista figura de gregari, llest per obeir els nous tirans.
Hi ha un canvi de paradigma en unes relacions humanes mediatitzades per les xarxes socials. Byung-Chul Han, considera que gran part de la societat està sumida en un “avorriment profund” que té a veure amb estar hiperinformats i hiperexposats, sense espai íntim, cosa que dona lloc a l’abandonament de la cultura, ja que aquest és un àmbit que requereix “atenció”. Estaríem doncs davant del que tipifica com la “societat del cansament”, on el dopatge és el recurs de resistència. Aquesta societat esgotada seria el resultat del qual el filòsof coreà ha tipificat com la societat de la transparència i la societat de l’exposició. La primera significa: “l’infern del qual és igual”, de la manca de privadesa, de tot sentit del qual és íntim.
Transparència i veritat
No hi ha distància entre les individualitats, i això condueix a la pèrdua del respecte. Transparència i veritat no són coses idèntiques. Una transparència que el sociòleg Alain Badiou creu que també ha envaït l’esfera de les relacions amoroses. Meetic és l’evidència que l’amor es domestica i és positiva com a fórmula de consum i confort. També aquí cal evitar riscos i sorpreses. A la “societat de l’exposició”, cadascú de nosaltres es converteix en mercaderia contínua, el món ja no és cap teatre on es representen accions i sentiments, sinó un mercat on s’exposen, venen i consumeixen intimitats. Amb la transparència i l’exposició, es perd l’esfera pública, ja que la sociabilitat, el que és col·lectiu, requereix una certa distància. A l’eixam digital en què ens trobem immersos, hipercomunicats (sobrecomunicats) i absolutament controlats, la nostra llibertat és tan sols una ficció.
L’home solitari a la pista de bitlles que tipifica el sociòleg nord-americà Robert Putnam és un individu exclòs, que cultiva la neurosi associada a la solitud, encara que pot estar interconnectat i ser molt actiu a les xarxes socials. La prova del nostre aïllament, de la manca de relacions socials i personals espontànies es manifesta en la comercialització de sistemes per “trobar” amics –Facebook va néixer per a això-, i de facilitar-nos contactes amb vista a l’aparellament, on ja ens fan una selecció prèvia per afinitats per estalviar-nos temps. Renunciem ja el fet de descobrir les coses nosaltres mateixos, renunciem el plaer del camí, del descobriment i de la sorpresa, a l’establiment de relacions personals. Odiem la possibilitat de frustració i hem incorporat la por a l’estrany. No hi ha lloc per a la sorpresa.
Aquesta societat d’individus separats ha comportat una pèrdua enorme del capital social, la desaparició de llocs de trobada amb finalitats més o menys definides. La participació en associacions, sindicats, partits o clubs ha disminuït notablement, i l’única cosa que ha augmentat és l’afiliació als gimnasos, els quals no deixen de ser un lloc de trobada de persones que mantenen l’anonimat i la distància. Poca relació s’estableix en un lloc on, justament, es practicarà el culte al cos i a la salut, un àmbit poc donat a sortir d’un mateix i les mateixes obsessions. No és estrany, doncs, que els moviments alternatius, progressistes i crítics, més que l’acció amb uns objectius polítics molt definits, aposten per la recuperació dels espais de sociabilitat.
La societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur
És una obvietat ressaltar que a partir de la irrupció del que és digital el món, la realitat que ens envolta, està canviant a una velocitat de vertigen. De fet, està mudant el paradigma civilitzatori. El problema no rau especialment a comprendre i utilitzar les possibilitats tecnològiques, sinó sobretot adequar-nos als canvis socials, culturals i mentals que els nous utensilis comporten. La major part de la ciutadania, i especialment les generacions més joves, viuen les novetats tècniques i les noves formes de comportament i de vida que signifiquen, com una dada o un fet donat, sense que es plantegi, la utilitat, la idoneïtat o si realment volem o bé ens compensa el món cap al qual ens porta. S’ha imposat el concepte de surfejar sobre la realitat, més que fer-se preguntes sobre què, per què o la conveniència o el sentit de les noves tecnologies. Al món hiperglobalitzat de ciutadans convertits en consumidors compulsius de la “novetat”, fer-se preguntes fins i tot té connotacions de mal gust. Però, potser la societat no hauria de renunciar a portar el timó del seu futur així com posar el coneixement i la tecnologia al seu servei, més que convertir-se en el seu servidor i esclau.
Autor
insight redacció
