Una entrevista de Mateu Sabala.
Núria Pau (Ribes de Freser, 1994) és esquiadora d’elit i l’única en tot l’Estat que ha participat en els Jocs Olímpics d’hivern a Pequín aquest 2022. Des que va néixer, porta els esquís calçats. Diu que mai ha tingut un ídol esportiu, però que de petita es fixava en com ho feien altres esquiadores com María José Rienda. Va començar a practicar aquest esport a Vall de Núria, a prop de casa. Més tard va saltar a La Molina, on es va professionalitzar. Ara competeix per tot el món. Pau ha format part de la Selecció Catalana d’Esquí diverses temporades, però ha aconseguit participar en els JJOO a base de constància i esforç propis.
Ha aconseguit participar en els Jocs Olímpics que era una fita que es marcava des de feia un temps. Ha costat arribar-hi?
Sí, m’ha costat absolutament tot. Ja fa uns anys que la meva vida girava entorn d’aquest objectiu; tot el que feia era focalitzar-lo i treballar per aconseguir-ho. Ha sigut una gran inversió de temps, esforç físic i, evidentment, també diners. No és que m’hagi preparat aquest any pels Jocs; crec que ha sigut una preparació de tota la vida.
Com ho ha assolit?
Depenia de fer els resultats que m’exigia la Federació Espanyola. Si no ho aconsseguia, aquesta plaça als Jocs quedava deserta. Ha estat difícil perquè no estava dins l’estructura de la Federació i he hagut de ser jo mateixa, qui ha hagut d’organitzar-ho tot: la planificació, buscar els mitjans per fer un bon programa… A part d’entrenar-me físicament, mentalment i tàcticament. Amb l’ajuda de moltes persones, com entrenadors o psicòlegs, això sí.
On era quan vas saber que la selecció espanyola la convocava als Jocs Olímpics?
Estava a un poble d’Itàlia que es diu Pozza di Fassa, on fem base amb les meves companyes d’equip (FAST-Holaluz). Estava pendent de la trucada. Ja havíem parlat una mica i semblava que sí, però encara no estava clar del tot.
Què va sentir?
Em va trucar el president de la Federació Espanyola. Quan m’ho va dir, alliberament i molta tranquil·litat.
Com ha sigut l’experiència d’afrontar per primera vegada uns Jocs Olímpics en un context pandèmic com l’actual?
No puc comparar-ho amb uns altres Jocs perquè han estat els primers als que he participat. Tanmateix, fa dos anys que estem en pandèmia i tan la Copa d’Europa com la del Món es van celebrar amb aquest ambient. Un cop allà, ha sigut una mica igual al que hem viscut últimament; amb menys públic, test PCR i seguint tots els protocols.
Va competir el 7 de febrer en eslàlom gegant. A la primera màniga, va quedar quarantena a 6,63 segons de la sueca Sara Hèctor, que va acabar proclamant-se campiona. Però a la segona, va sortir del recorregut. Sensacions?
Va ser un dia bastant complicat per la situació de la neu, sobretot. Sincerament, pensava que el traçat i la pista serien una mica més exigents. No va ser una carrera molt difícil, però ens vam haver d’adaptar a la neu. Mentre esperavem per sortir, veiem que els primers dorsals estaven esquiant malament i sabiem que passava alguna cosa. Només una corredora d’entre les top, va aconseguir esquiar al seu màxim nivell. I així va ser una mica també per mi. Vaig tenir una primera màniga discreta i la segona estava esquiant millor, però l’esquí em va reaccionar i no ho vaig poder gestionar. És algo que pot passar sempre.
Què se sent en caure quan estaves a punt d’acabar la prova als Jocs Olímpics? I més després d’haver completat amb èxit la primera màniga
Primer, vaig sentir molta ràbia. Tenia la meta a tocar. És part de l’esport.
Tot i aquest sentiment, després de passar la meta em van connectar a través d’una pantalla in situ amb la gent de casa, que ho seguien des del cinema del meu poble, a Ribes de Freser. Va ser un moment molt emotiu per mi. Tenia una sensació de desastre; però quan els vaig veure tan contents i emocionats, vaig pensar que havia fet el que podia. No havia sortit com volia, però el més important era ser allà. La lluita era està allà; pot anar millor o pitjor, però la lluita l’havia guanyat.
Competeix en eslàlom gegant. Per què?
Abans practicava eslàlom gegant i eslàlom. Vaig descartar les proves de velocitat (súper i el descens) perquè vam veure que m’anaven millor les tècniques i així podria invertir més hores en aquestes dues disciplines. Ara fa un any, vaig haver de prioritzar el gegant per invertir-hi encara més hores i aconseguir millors resultats. La meva intenció era també córrer l’eslàlom a Pequín, però no el vaig poder preparar massa bé i em van recomanar que em focalitzés en el gegant.
A mi esquiar era el que més m’agradava del món i admirava moltíssim a les noies que considerava que eren bones
“Quan vas tant de pressa esquinat, et trobes en situacions de cert risc i has prendre una decisió ràpida sense dubtar”
Núria Pau, esquiadora olímpica
Tinc entès que va començar a esquiar des de ben petita amb la teva mare a la Vall de Núria. Va ser en aquell moment que va pensar a dedicar-se a l’esquí?
Això ho vas venint a mesura que passa el temps. A mi esquiar és el que més m’agrada del món. De petita, admirava moltíssim a les esquiadores que considerava que eren bones. I vas pensant “tant de bo un dia estigui a l’equip català”; i després, “tant de bo pogués estar a l’equip nacional”… T’hi vas trobant, però també perquè ho busques. Al principi ho somiava una mica amb timidesa, però quan t’hi acostes passa a ser un objectiu a complir.
Mikaela Shifrin comentava fa una setmana en una entrevista a La Vanguardia, que li va donar molta importància a l’entrenament mental i es va refugiar en el nucli familiar i la teràpia musical. Com ea prepara mentalment per arribar a agafar velocitats de fins a 150 km/h sobre els esquís?
L’entrenament mental és un factor molt important que, en l’esquí o l’esport en general, s’ha deixat una mica al marge i pot marcar la diferència. Si no creus en tu mateixa, no va bé. Quan vas tant de pressa esquinat, et trobes en situacions de cert risc i has prendre una decisió ràpida sense dubtar.
Com ho treballa?
Fa anys que tinc un psicòleg esportiu. El que fem és preveure problemes i circumstàncies possibles. Plantegem diferents escenaris, com em podria sentir jo allà, un dia de sol i neu que a mi m’agradés o un dia més gris amb neu que no m’anés tan bé… Intentem treballar totes les situacions possibles perquè un cop estigui competint, res em pugui influenciar.
Cada descens de 4, 5 o 6 quilòmetres els fas entre 2 i 3 minuts. En què pensa mentre baixa?
La clau és que et passin poques coses pel cap i no deixis cap moment perquè apareguin dubtes. L’ideal és buscar un estat de “flow”. És a dir, que mentre estàs baixant tot flueix i ets capaç d’anticipar-te i donar el millor en cada precís moment. A vegades, és inevitable que et passin coses pel cap. A Pequín, un cop feta la primera part que era la difícil, em seguia notant en tensió, com si seguís baixant per aquell tram i vaig notar que havia de canviar. És una lluita contra un mateix.
Com analitza la pista prèviament?
En proves importants, el dia abans es fa una esquiada en pista, en la qual pots fer dues baixades lliures per veure els canvis de nivell i l’estat de la neu. Llavors, el dia de la carrera, fem un reconeixement amb l’entrenador; tens uns 40 minuts. Pots baixar derrapant, parar-te a totes les portes, memoritzar-les, etc.
Algun truc o mania especial?
Mirar el terreny a part del traçat. És a dir, com està el traçat dins del terreny. També, miro sobretot els canvis de nivell i vaig parant a cada porta per fer visualització per memoritzar-ho tot.
L’esquí alpí no és un esport molt popular a Catalunya. Ha tingut algun referent?
Jo mai he tingut una persona que hagi considerat com a ídol, però sí que de petita em fixava molt amb María José Rienda. Durant molts anys, va ser una gran gegantista.
“Se’m fa difícil pensar que soc un referent, però potser sí”
Núria Pau
Creu que s’ha convertit en un referent per les pròximes generacions?
Se’m fa difícil pensar que soc un referent, però potser sí. Més que res, perquè m’ho han comentat alguns entrenadors o inclús pares de nenes i nens més petits que estan esquiant. Jo vull que serveixi, perquè vegin que és possible. Si jo ho he aconseguit, ells també poden.
Què li fa falta a l’esquí alpí per ser un esport més reconegut a Catalunya?
Penso que faltaria una redistribució general. Fa molts anys que s’està treballant de la mateixa manera i l’equí ha canviat. A més, hi ha un salt molt gran de l’equip regional a l’equip nacional i entremig no hi ha res. Això fa que molts no segueixin perquè si no aconsegueixes entrar a la Federació, que posa uns criteris molt difícils perquè hi ha poques places, et quedes penjat.
Autor
Mateu Sabala Jarque
