Written by 09:25 Destacada, Diàlegs

Peyu: “És important que els nanos vegin que la ramaderia és un ofici ben parit al que et pots dedicar”

Una entrevista de Teia Miralles.

Lluís Jutglar Calvés (Muntanyola, 1986), conegut mediàticament com en “Peyu”, combina diversos projectes humorístics amb tenir cura d’un ramat de cabres i fer formatges a Osona. Amb presència a la televisió, la ràdio i els escenaris de teatre, reivindica el món rural i la vida als pobles.

Tothom et coneix com a Peyu. D’on ve aquest nom?

La meva família va tenir un restaurant durant 50 anys que es deia Cal Peyu a les Masies de Voltregà. Inicialment, era una casa de pagès habitada per un home que es deia Pompeu; la gent li deia Pompeyu i va acabar sent en Peyu. Després que els meus avis hi obrissin primer una botiga i després el restaurant, ara en “Peyu” som tots els membres de casa. La gent ens diu Peyu gran, Peyu petit… encara que ningú se’n diu.

I tu, quin Peyu ets?

Depèn del context. Si és gent amb qui no ens coneixem gaire, soc en Peyu. Si és gent que ens coneix al meu germà i a mi, jo soc en Peyu petit.

Professionalment parlant, quin trajecte has fet fins a arribar on ets ara?

Uf! De petit sempre tenia ganes de fer alguna cosa relacionada amb el teatre, l’art o la ràdio, però tampoc sabia exactament on s’estudiava això. Vaig acabar el batxillerat a La Salle Manlleu i em vaig apuntar a les proves d’accés a l’Institut del Teatre de Barcelona, però a mig fer, vaig fugir corrents perquè  no m’hi veia. Llavors, vaig començar a estudiar Comunicació Audiovisual a la Universitat Autònoma de Barcelona; tampoc la vaig acabar. La carrera em va servir de bastant poc: bàsicament per sortir d’Osona i estar en contacte amb Barcelona. No anava massa a classe i aprofitava el temps per fer coses pel meu compte, com anar a cursos de doblatge o de Photoshop.

Quan estava a punt d’acabar la carrera, vaig entrar a una companyia de teatre; vam estrenar un espectacle i després vaig entrar a El matí i la mare que el va parir de Ràdio Flaixbac, que potser va ser el salt més gros. Hi vaig entrar perquè en aquell moment d’humorista hi havia en Berto Romero i el van fitxar al programa d’en Buenafuente.

Sempre que tinc una mica de temps lliure, aprofito per tirar algun projecte endavant

Sempre que tinc una mica de temps lliure, aprofito per tirar algun projecte endavant. En aquell moment, em passava els matins a la ràdio i tenia les tardes lliures. Per això, vaig començar a crear el meu primer monòleg; es deia Jo tinc un amic i es va estrenar el 2009. A partir d’aquí, una cosa va portar l’altra. Em van fitxar a RAC105 pel Fricandó Matiner i, com que estava en contacte amb els de RAC1, vaig començar a col·laborar a les tardes amb en Clapés.

Quina és la teva relació amb el món del teatre?

Ho he fet tota la vida i vinc del món amateur; de fer Els Pastorets de petit i espectacles amb les companyies del poble. Havia començat a fer alguna cosa professional amb companyies petites de Catalunya. Ho fèiem tot els actors: carregar la furgoneta, arribar al bolo i muntar l’escenografia, actuar, desmuntar i tornar a casa conduint. Venint d’aquesta manera de fer, quan em vaig presentar a les proves d’accés de l’Institut del Teatre, em vaig adonar que el perfil de gent que hi havia no tenia res a veure amb mi. I no em vaig veure convivint quatre anys amb persones amb qui comparteixo tan poc; per això ho vaig deixar.

Actualment, estàs a la televisió i a la ràdio treballant en diversos projectes. Què és el que més gaudeixes?

El teatre. Sempre explico el mateix: L’humor té un element molt bo que és la pausa. I en el teatre, la pausa i els ritmes són molt més divertits que en la televisió i en la ràdio; tens cinc-centes persones assegudes davant teu i segons la màgia que notes aquell dia, la pausa que fas abans de rematar un gag l’aguantes deu, quinze o vint segons i fas esclatar a riure cinc-centes persones quan vols. Això és molt gratificant, és molt divertit perquè és un joc a dues bandes. 

A la televisió i a la ràdio sí que hi ha programes en directe que tens una mica de públic, però no és exactament el mateix. El teatre és molt divertit. És veritat que pel procés creatiu de la ràdio i de la televisió tens més eines, però muntar un espectacle teatral des de zero, com el nostre cas, també té un procés creatiu que és  divertidíssim.

Bricoheroes és una bafarada d’aire fresc perquè veus dos paius que s’ho estan passant bé, de veritat

Ets creador de Bricoheroes i treballes amb en Jaïr Dominguez. Hi ha bon rotllo?

Si, home! Si no hi hagués bon rotllo, no podríem fer el que fem perquè una de les bases de Bricoheroes és l’espontaneïtat i la naturalitat que es transmet, uns elements que trobo a faltar en el panorama audiovisual actual. Falta veritat. Els formats són molt repetitius, no s’arrisca i s’acaba copiant el que funciona i repetint estereotips. Trobo a faltar les coses que passen de veritat. Recordo que als inicis de Buenafuente, a TV3, quan feien un gag i se’ls escapava el riure veies a través de la pantalla que allò estava passant de veritat i no era part del guió. Bricoheroes és una bafarada d’aire fresc en aquest sentit perquè veus dos paius que s’ho estan passant bé, de veritat.

Havies treballat amb ell abans?

Amb en Jaïr vam coincidir al Fricandó Matiner a RAC105. Jo era  col·laborador diari del programa i en Jaïr també, però només a fer una secció de cinc minuts al dia. A mi m’agradava el que feia ell i a ell li agradava el que feia jo. Al final vam quedar un dia per esmorzar a Besalú. A partir d’aquí, vam anar quedant i vam anar parint històries. Vam tenir la idea de Bricoheroes i el gener del 2017 vam gravar el programa pilot. I mira, fins avui.

Com has passat de ser humorista i actor a treure el “Formatge d’en Peyu” i dedicar-te a la ramaderia?

És el que et deia. Quan tinc temps lliure, intento tirar algun projecte  endavant. El formatge ve de casualitat. Jo sempre he viscut a Osona, però no venim de família pagesa directament; tot i que no fa gaire em vaig assabentar que tenia un besavi que era pastor i tenia cabres, així que alguna cosa hi ha d’haver.

Vivia a Muntanyola, teníem un tros de marge que estava sempre ple d’herbes i vaig agafar tres o quatre cabres d’un amic perquè netegessin el terreny. I em vaig anar engrescant. Vam arrencar els formatges primer amb la gent de Formatgeria Mas Rovira, que també són amics meus i, després, amb la meva xicota que és veterinària, vam començar a parlar de tenir un ramat propi i una formatgeria. Al final, ens vam liar la manta al cap i vam estar uns anys visitant diferents formatgeries i corrals per veure com fer-ho abans de tirar-ho endavant. Estem  molt contents del que hem aconseguit. Ara és època de parts i el corral està ple de cabrits; fa molt  riure!

El projecte és també una manera de contactar amb la gent, reivindicar el sector i aprofitar la meva figura mediàtica per fer-ho. Per a mi és important que els nanos vegin que la ramaderia és un ofici ben parit al que et pots dedicar.

Es tracta d’intentar aconseguir que la gent jove no marxi a viure a Barcelona i es quedi als pobles petits

Precisament, una de les teves característiques com a personatge mediàtic és reivindicar el món rural als mitjans. Quina importància creus que té?

Molta. Jo crec que és una lluita constant de filosofia de vida, d’intentar descentralitzar la indústria audiovisual de Barcelona i portar-la aquí. Nosaltres, el programa Bricoheroes l’hem fet tot a Osona. El búnquer també el fem des d’Osona i quan vam produir Natura Sàvia, tota la part de plató es va rodar aquí… Al final, es tracta d’intentar aconseguir que la gent jove no marxi a viure a Barcelona i es quedi als pobles petits. La meva lluita és oferir llocs de treball a gent preparada, que n’hi ha molta, i que no hagin de marxar dels seus pobles per poder treballar del que volen.

Si poguessis escollir treballar amb algun personatge català amb qui no has coincidit, qui seria?

Ostres… En Joel Joan.

Per què? Què creus que faries amb ell?

No ho sé! Discutir-nos, segurament. Perquè tots dos voldríem tenir la raó en tot! Em sembla un personatge molt interessant per bé i per malament. Sé que hi ha molta  gent que no el traga, però aquest tio sempre ha anat deu anys per davant; des que va crear Plats Bruts fins a Porca Misèria o El Crac, tant a nivell narratiu com de format. I crec que la televisió d’aquest país no li ha agraït prou.

De tot el teu recorregut, hi hauria algun projecte que tornaries a repetir?

Per sort, ens ho hem passat molt bé. Tinc una espina clavada amb Natura Sàvia perquè era un programa de divulgació de fauna autòctona i d’entreteniment amb grans noms com Jaume Sanyé, Albert Pla i Quimi Portet. Per una televisió pública era espectacular! Estàvem fent humor surrealista i ensenyant Catalunya i la fauna que hi ha de forma transversal per a tota la família. M’agradaria molt poder-ne fer una segona temporada en algun moment.

Autor

(Visited 193 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 17 d'abril de 2023
Close