Una entrevista de Teia Miralles Cruanyes.
Núria Marguí Anglada (Olot, 1997) va estudiar Magisteri a la Universitat de Vic, però ha acabat professionalitzant-se en la fotografia. Agafant la càmera pel seu compte i aprenent de vídeos de YouTube, ha aconseguit fer-se un lloc en el món audiovisual. Actualment, és la fotògrafa oficial del Girona FC. I diu que l’emociona coincidir amb altres dones fotògrafes a la gesta del camp, en un àmbit on predomina la figura masculina. A part de la fotografia, també la motiven altres disciplines com cantar o dirigir classes de spinning.
En un món digitalitzat on tothom té la capacitat de fer fotografies, com és possible guanyar-se la vida disparant la càmera?
És veritat que cada vegada és més fàcil fer fotos bones amb els mòbils, però sobretot en fotografia esportiva continua sent complicat perquè necessites un zoom potent i has de congelar el moviment. Això fa que sigui més fàcil professionalitzar-ho i viure d’això, però també és veritat que molts dels qui s’hi dediquen, ho compaginen amb altres feines.
Va començar a cursar Comunicació Audiovisual, però ho va deixar per estudiar Educació Primària. Com ha acabat sent fotògrafa?
Després de veure que el món de la comunicació no em captivava prou, vaig començar el grau d’Educació Primària. I mentre ho estava cursant, vaig començar a fotografiar els partits del Girona FC sempre que anava al camp. Alguns mitjans i el mateix club es van posar en contacte per demanar-me algunes fotografies i això va fer que decidís dedicar-m’hi. Més endavant, el Girona FC em va trucar per oferir-me feina; tot just acabava la carrera, així que vaig poder fer-ho tot molt seguit.
La seva professió actual tampoc no té res a veure amb els estudis d’educadora. Com s’ha format en fotografia?
En aquell moment, jo anava aprenent pel meu compte, mirant tutorials de YouTube o preguntava als fotògrafs que s’hi dedicaven, quan anava als camps. Però quan em va trucar el Girona FC, em vaig dir a mi mateixa que havia de tenir una formació per tenir coneixement de la càmera. Vaig parlar amb el professor de fotografia de la Universitat de Girona i em va fer un curs intensiu, durant uns mesos, abans de començar oficialment a treballar al club.
S’hauria imaginat mai dedicant-se a la fotografia i fent-ho al Girona FC?
Fins que no m’hi vaig trobar, no. A més, jo vinc del bàsquet, que és l’esport que practicàvem el meu germà i jo de petits. L’afició al futbol ha sorgit de fer-ne fotografies.
“Intento captar el que els periodistes que venen al camp no poden”
Què és el que més la captiva de la professió? Què vol transmetre amb les seves fotos?
El que més m’agrada és fer real la típica frase que diu “una imatge val més que mil paraules” perquè vull que el que visc s’acabi explicant a través de la meva fotografia.
Considera que la fotografia esportiva té alguna dificultat afegida?
Cada tipus de fotografia és diferent i totes tenen la seva complexitat. Pot semblar, per exemple, que disparar una foto de producte és fàcil, però quan t’hi poses t’adones que hi ha elements més complicats que en altres tipus de fotografies. En fotografia esportiva, cal tenir molt en compte el moviment de qui practica aquell esport, perquè no et quedin totes les imatges mogudes, i la il·luminació. En la majoria de camps on vaig, la il·luminació és un drama i has configurar molt bé la càmera i treballar després l’edició per reduir el soroll que adquireixen les fotos si els falta llum.
Quin és el toc característic de les seves instantànies que la distingeix d’altres fotògrafs?
Més que de tècnica, crec que és el fet de poder estar a dins del club i mostrar coses que molta gent no veu. Al desembre, per exemple, vam estar fent un stage a Estepona, a la província de Màlaga, i vam decidir fer un contingut diferent; que la gent pogués veure com era el dia a dia dels jugadors a l’hotel. Els vam fotografiar jugant a cartes o mentre els tallaven els cabells. El que intento és captar el que els periodistes que venen al camp no poden.
Quin equip utilitza per a fer les fotografies? Porta molts objectius a sobre quan treballa?
Pel que fa a les càmeres, tinc tres cossos i quatre objectius. Un d’ells és l’angular, que faig servir quan faig fotos d’estadi, i tres més que faig servir més en el dia a dia: El de 50 mil·límetres és el que faig servir quan fem fotos de producte o d’estudi; el de 70/200 mil·límetres és dels primers que vaig tenir i l’utilitzo per entrenaments o partits i el de 200/400 mil·límetres el faig servir quan no em puc apropar tant com voldria. Ara mateix, amb aquest equip, crec que en tinc prou.
Damunt la gespa o al pavelló, hi ha moltes dones fent fotos? Per què creu que és així?
El futbol és un món molt masclista i mou més homes que dones. Però per sort, cada vegada menys. Aquest any, estant a primera divisió, hi ha quatre equips amb dones ocupant el càrrec de fotògrafes oficials; és molt emotiu quan ens trobem a l’estadi.
La pandèmia va afectar a tot el món d’una manera similar i ens va acostumar a viure des de casa, treballar a través d’una pantalla i sense tenir vida social. Com es va veure afectada la seva feina?
No em va afectar professionalment, perquè encara no m’hi dedicava. Quan va començar la Covid-19, encara estava acabant la carrera. Des del club, però, va haver-hi un treball molt gran de màrqueting sobre com generar contingut tenint els jugadors a casa seva i els va fer canviar la manera de treballar.
Té la sort de tenir diferents facetes i la mouen diverses activitats, a part de la fotografia. Una d’elles, és la direcció de classes de spinning. D’on surt aquesta motivació?
Tant l’spinning, com la música o la fotografia són disciplines molt diferents, però totes combinen l’art i és una de les coses que més m’agrada.
“El repte principal és seguir fent el que faig i fer-ho sempre amb les mateixes ganes”
També és cantant. Quins són els seus inicis en aquest món? Hi veu futur?
Vaig començar a tocar la guitarra quan tenia 12 anys. Sempre m’ha agradat molt cantar i des de llavors, ho he mantingut. De cara al futur, no veig un gran canvi; dedicar-me a l’esport i que la música sigui un a més a més.
Quins reptes es planteja per aquest 2023?
No perdre la il·lusió. El repte principal és seguir fent el que faig i fer-ho sempre amb les mateixes ganes.
Autor
Teia Miralles Cruanyes
