Written by 08:00 Destacada, Diàlegs

Anna Punsí: “L’espectador de ‘Crims’ empatitza amb els casos perquè són propers”

Entrevista de Núria Perera González.

Anna Punsí i Lladó (Vilafant, 1978) és una periodista especialitzada en successos i tribunals. Va començar a fer ràdio a ‘Ràdio Vilafant’ iniciant la seva trajectòria professional a ‘Ràdio Girona’ com a corresponsal a l’Alt Empordà. Des del 2005, es va especialitzar en la crònica de successos i tribunals. Després, passà a treballar a la ‘SER Catalunya’ des de Barcelona, com a encarregada dels assumptes relacionats amb els temes policials i judicials de la capital catalana. Ha col·laborat amb ‘El Periódico’ i l’ARA, el ‘Setmanari de l’Alt Empordà’ i ‘Ràdio Vilafant’. El 2021, va deixar la SER per incorporar-se a la productora de Carles Porta, director del programa ‘Crims’ de TV3.

Anna Punsí és per molts un referent del periodisme de successos. Seguint el seu compte de Twitter, es fa evident que és sempre de les primeres a publicar l’última hora dels successos a Catalunya. Com se n’assabenta tan de pressa? 

Bé, fa molts anys que em dedico a això. El 2004 vaig començar a fer successos, sobretot a la SER a Girona, i després vaig anar a treballar a Barcelona. Des del 2009, soc allà cobrint la secció de successos i tribunal. És una feina i una secció que impliquen picar pedra. A poc a poc, a mesura que vas als llocs vas fent una petita xarxa i clar, amb el pas dels anys, és més gran. Al final, si la gent veu que sempre estàs allà, que és una feina que t’agrada i que respons en el moment que hi ha notícies, confien en tu. L’aparició de Twitter em va ajudar bastant, perquè hi ha molta gent que m’escriu per privat, de manera que puc contrastar la informació amb les fonts oficials i publicar la notícia de seguida.  

“Soc molt addicte a l’actualitat”

Considera que és addicte en l’actualitat o hi ha moments en què se’n pot desvincular?

És impossible desvincular-te. Soc molt addicte a l’actualitat, ho reconec. Ara estic fent ‘Crims’, des de fa un any i mig i els casos que tractem al programa són antics. Molts d’ells els vaig cobrir en el seu moment, però ara hi trobo matisos i diferents punts de vista, de manera que podem aprofundir. Però a mi el que em dona adrenalina i em genera ganes de seguir és el dia a dia, tot i que també he de reconèixer que cada vegada ho faig menys. I a mesura que això passa, també et costa una mica més: com que no estàs tant al dia i no pots anar als llocs, et perds algunes històries. De totes maneres, segueixo molt en contacte amb els periodistes i companys que estan al peu del canó.

Quina importància tenen les fonts en aquest tipus de periodisme?

Les fonts són la base; sense elles no vas enlloc. Pots publicar la informació oficial perquè, tard o d’hora, els Mossos acaben enviant una nota de premsa quan hi ha un homicidi ja que és molt difícil que no se n’assabenti ningú. I et pots basar en això, però seran quatre ratlles amb poca informació. Ara bé, si tu treballes per al teu públic, pels teus oients o els teus lectors, intentes donar el màxim. I aquí, les fonts juguen un paper fonamental. 

“Quan arriba una història et pots avançar per l’experiència, però cal anar amb compte perquè anar de pressa et pot fer cometre errors”

En quin moment comença a interessar-se per la crònica negra? 

T’he de dir que mai m’havia plantejat fer aquest tipus d’informació. Quan vaig ser corresponsal de la SER a l’Empordà, ho cobria tot. Sí que és veritat que sempre m’ha agradat molt tot allò que implica acció, com les manifestacions on hi ha batussa, però no m’ho plantejava com a tal. El 2004, el meu cap d’informatius, en Ramon Iglesias, em va proposar fer successos. Tenia 25 anys i a poc a poc vaig anar teixint relacions. Cada vegada t’agrada més, t’especialitzes i quan arriba una història, ja tens experiència i et pots avançar a la resta. Això em dona adrenalina i he d’anar amb compte, perquè anar de pressa et pot fer cometre errors. No s’ha d’oblidar el mètode i contrastar la informació. 

Què l’ha impulsat a deixar la SER i allunyar-se de l’actualitat per sumar-se a l’equip de ‘Crims’ i dedicar-se al gènere del ‘True Crime’?

Vaig deixar la ràdio perquè notava que m’estava començant a passar factura pel que fa a la salut. El problema d’aquesta feina és que no en tens mai prou; no s’acaba mai i tampoc es valora. En Carles Porta em va oferir treballar a ‘Crims’ i el que m’oferia em va semblar interessant. A més, el programa funcionava prou bé i vaig pensar que era el moment de fer el canvi. També és cert que durant la pandèmia vam fer molt teletreball, i això provoca que t’allunyis dels companys i de l’equip; de manera que aquell lligam emocional amb la gent amb qui has treballat tants anys es va debilitant i no et condiciona tant a l’hora de marxar. Crec que el meu cor va sentir que era el moment. 

“El problema d’aquesta feina és que no en tens mai prou”

Quins passos segueix ‘Crims’ per escollir un cas, documentar-se, fer el guió, el rodatge i acabar emetent el capítol? 

Soc la directora de contingut i, bàsicament, em dedico a això: a triar els casos, consensuar-los una mica amb l’equip i repartir-los. A l’hora d’escollir-ne un, fem una anàlisi en funció de si té girs narratius, si creiem que té enrevessament i si podem anar més enllà. No els pensem amb l’opció de resoldre’l, sinó que requereixin una investigació que el faci interessants. Un cop hem analitzat tot això, ens documentem, busquem el sumari i la sentència. I, a partir d’aquí, si és el cas de televisió, busquem imatges i consultem l’arxiu de TV3, entre altres. Després, contactem amb els protagonistes, els citem (sigui a l’estudi de ràdio o al plató) i fem les entrevistes. Sempre amb la idea que no ens expliquin estrictament els fets, sinó que també revelin la part humana.

Com és el procediment radiofònic i el televisiu?

Un cop està tot gravat, es treballa diferent per cada format. Si és a ràdio, es fa un guió escrit d’unes 40 pàgines. En el cas de la televisió, el guionista disposa d’un màxim de 10 entrevistes que s’editen amb l’Adobe Premiere Pro. Només amb les declaracions de les persones i els ‘off’ d’en Carles, veus si el capítol funciona o no. Un cop està tot construït, la productora Goroka s’encarrega de posar-ho tot bonic, afegir les imatges de recurs i, a més, els b-rolls, que són imatges boniques per crear l’atmosfera. Després, també s’afegeixen les imatges de ficció, que construeixen l’estètica de ‘Crims’ des d’un punt de vista més simbòlic. Una estètica amb un punt elegant, amb els plans molt tancats, sense gaire acting i sempre molt fosc. Simplement, creiem que aquesta estètica és resolutiva i de bon gust. 

“El valor afegit de ‘Crims’ és que estem parlant de casos propers i l’espectador empatitza amb les víctimes”

El programa també s’emet per ràdio. De fet, va començar només en aquest format. Per què creu que posar llum a la foscor ha tingut tant èxit a la televisió?

Crec que és tot, perquè també funciona molt bé a la ràdio. Penso que l’èxit es deu a com estan explicades les històries, que t’enganxen, vols saber què ha passat i, com a espectador, vols fer les teves pròpies deduccions. És com si estiguessis llegint una novel·la negra. Crec que el valor afegit de ‘Crims’ és que estem parlant de casos propers i l’espectador empatitza amb les víctimes perquè pot arribar a posar-se a la seva pell. 

Creu que socialment es tendeix a frivolitzar sobre la mort? 

Crec que no es frivolitza la mort perquè la gent té por. Sí que em trobo persones que volen veure-hi sang i fetge, però moltes altres han de dormir acompanyades després d’un capítol. Penso que si s’incorpora un punt d’humor és perquè és necessari i perquè si no seria massa tràgic. De fet, em consta que periodistes que treballem en el món de successos o policies fan humor negre de la mort. Crec que la gent que frivolitza a xarxes, com Twitter, no és que ho faci sobre la mort o les víctimes, sinó sobre els personatges que surten. Al final, el programa s’ha convertit una mica en un fenomen i quan això passa, es descontrola tot. Sempre dic que nosaltres creem el programa, però un cop s’emet, ja no depèn de nosaltres i cadascú ho interpreta a la seva manera.

“Crec que moltes vegades confonem morbo amb curiositat”

Com aconsegueix el programa, que narra assassinats reals, no caure en el morbo?

Crec que moltes vegades confonem morbo amb curiositat. Per mi morbo seria que després de l’emissió d’un capítol, on no s’ha ensenyat cap cadàver, la persona vagi a Google a buscar la cara del mort. Però, per exemple, dir que una víctima tenia 60 punyalades és una descripció de què va passar i, moltes vegades, és una manera de dir també el motiu que tenia l’autor per donar aquestes punyalades. En Carles, que sempre té molta cura de no caure en el morbo i mai fa servir adjectius com terrible o esgarrifós. La nostra màxima és que si el que vols ensenyar explica alguna cosa de què ha passat, doncs ho ensenyem. Deixem de posar moltes coses, som molt curosos sobretot amb les declaracions. A mi, per exemple, em violenta molt veure una persona plorant. Llavors, si això passa, parem la gravació fins que aquell testimoni està millor. Sí que ha de ser emocionant i emotiu, però no ha de ser tràgic, perquè la mort o el crim ja ho són per si sols. 

“La clau per fer un bon periodisme d’investigació és que t’interessi molt el tema i t’impliquis molt”

Quines creu que són les claus per a fer un bon periodisme d’investigació i arribar a descobrir nexes que la policia no havia estat capaç de trobar, com en el cas de ‘La noia de Portbou’?

La clau és que t’interessi molt el tema, fins al punt que t’impliquis molt i necessitis saber més i més. També, com a periodista, que no et faci por trucar a totes les portes perquè en pots obtenir informació o no, però no intentar-ho és molt pitjor. Establir el màxim de xarxa possible també és important i analitzar molt bé el cas i veure fins on no ha arribat l’altra gent. Nosaltres, per exemple, en el cas de ‘La Noia de Portbou’ el tema d’Àustria no l’havia tocat ningú. Es tracta de posar tots els elements junts i veure què s’ha mirat i què no per fer-te moltes preguntes i aconseguir estirar fils.

Creu que en aquest país s’aposta per aquest tipus de periodisme?

Depèn què entenguis per periodisme de successos. Si em parles d’un periodisme de successos lligat a la investigació, crec que no perquè no hi ha recursos. Les redaccions cada vegada són més primes, cada vegada es pot anar a menys als llocs i això és la clau. No hi ha diners i investigar és car. Això també frustra els periodistes. Nosaltres tampoc és que fem molta investigació. Al final, la que fem és per trobar documentació i per saber ben bé com va anar la història; així com aconseguir tots els testimonis i que ens expliquin què va passar. A l’Estat, hi ha programes del tipus ‘Equipo de Investigación’ que, des del meu punt de vista, són més efectistes que reals perquè generen tensió a l’espectador amb imatges de persecucions, però sense deixar veure mai què acaba de passar. Crec que aquí s’aposta per un periodisme de successos que mostri imatges impactants i doni visites perquè ven i perquè agrada. El problema és quan els successos es converteixen en salsa rosa.

Autor

(Visited 71 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 26 d'abril de 2023
Close