Una entrevista de Núria Perera Gonzalez.
Tura Soler i Pagès (Santa Pau, 1963), llicenciada en Ciències de la Comunicació, és periodista de successos i investigació. Des de les pàgines d’El Punt Avui, ha relatat molts dels grans casos de la crònica negra de Catalunya. Destaca per la seva feina en el cas del segrest de Maria Àngels Feliu i en el de Joan Vila, l’assassí geriàtric d’Olot, així com la seva investigació en el doble homicidi del Pantà de Susqueda. També és col·laboradora al programa Crims, tant a Catalunya Ràdio com a TV3, i autora de diversos llibres com El pantà maleït o Sense càstig: Deu crims impunes
Per què Periodisme?
A l’hora de decidir la carrera tenia dubtes entre Periodisme o Dret. Al final, em vaig decantar pel Periodisme, però com que he anat a parar a la matèria de successos policial i judicial, d’alguna manera he estat autodidacta amb temes de dret. Dedicar-me al periodisme m’ha permès dedicar-me una mica a tot.
En quin moment comença a interessar-se per la crònica negra?
M’hi vaig veure una mica abocada. Jo arribo a El Punt Avui com a becària i em pregunten a quina secció m’agradaria anar. La veritat és que no vaig saber ben bé què dir, perquè en aquell moment no ho tenia massa clar. Vaig escollir esports, però automàticament em van dir que faltava gent per cobrir successos i m’hi van posar. Allà vaig començar a batallar una mica amb el periodisme d’investigació, a tractar policies, guàrdies civils… A rebre un moc ben donat, perquè encara que siguis periodista et responen si volen. El fet és que em va començar a apassionar una mica el repte d’aconseguir la informació. Es va convertir en un al·licient.
Sobre el periodisme de successos: “són aquells temes que tothom vol llegir, però ningú vol ser-ne el protagonista”
Com definiria el periodisme de successos?
Per mi és el més apassionant i té la particularitat que els temes són aquells que tothom vol llegir, però ningú vol ser-ne el protagonista. Fins fa poc, hi havia certa vergonya en reconèixer ser consumidor del gènere, quan en realitat són els temes més llegits. Crims ha aconseguit que els adeptes a la crònica negra surtin de l’armari. A més, la crònica negra no deixa de ser una crònica històrica; relatem el que està passant, el dia a dia de la nostra societat, del carrer, de les famílies… En explicar les històries de la mort, realment, estem explicant històries de la vida.
Quina importància tenen les fonts en aquest tipus de periodisme?
Bàsica. Hi ha les fonts oficials, que són aquelles que teòricament et donen beure, però alhora t’obren i et tanquen l’aixeta en funció del què creguin oportú a publicar. I avui en dia, que tothom està envoltat de gabinets de comunicació, els periodistes ens trobem amb fonts molt interessades, que d’alguna manera et bombardegen amb el que ells volen vendre fins al punt que el periodista perd la capacitat de decidir què és el que interessa. També hi ha totes les altres fonts no oficials, que et poden passar informació que hauràs de contrastar. El que has d’aconseguir és la confiança de les fonts.
Quines limitacions hi ha a l’hora de publicar?
Avui en dia els periodistes ens trobem amb limitacions per, per exemple, el dret a la intimitat o la llei de protecció de dades. Tot això són barreres que impedeixen donar totes les dades d’aquella informació. A ningú se li acudiria dir que s’ha entregat lun premi literari i no dir a qui, no? Doncs el mateix passa amb les informacions de successos; s’ha de poder donar tota la informació, sempre que no es traspassin els límits imposats pel sentit comú, això sí. Perquè, entre altres coses, si no dones la informació de l’afectat d’una notícia, tampoc pots donar, posteriorment, la seva versió.
“S’ha de parlar amb totes les parts i, crec que és essencial, trepitjar el carrer”
Quins passos ha de seguir el periodista en una investigació?
Parlar amb totes les parts i, crec que és essencial, trepitjar el carrer. És molt important anar a l’escenari dels fets perquè si no hi vas, la realitat que t’expliquen és molt diferent. Ara els periodistes es veuen obligats a complir amb la immediatesa i ser els primers a donar la notícia, això fa molt difícil aconseguir una informació acurada i contrastada. Tinc la sort de poder destinar el meu temps a anar allà on vulgui i fer el que vulgui.
Com ha estat la seva participació en el programa Crims?
La meva feina a Crims, com a col·laboradora, és proposar-li temes a en Carles. Un dels temes proposats dels quals em sento més orgullosa és el de La Noia de Portbou, que al final es va aconseguir el que semblava impensable: posar-li nom al cap de 32 anys. Bàsicament, recopilo la documentació que tinc i recupero els contactes dels protagonistes de cada una de les històries. I arriba el dia en què m’avisen per fer la gravació del relat a plató. Allà faig l’aportació de la matèria primera dels casos i després, poso la meva veu i imatge en allò que he intervingut.
“Ja es veu, primer a la ràdio i posteriorment a la televisió, que Crims enganxa moltíssim”
Com neix aquesta col·laboració amb Crims?
A en Carles Porta el conec de fa molts anys; ell havia fet de periodista al Segre quan jo treballava a El Punt Avuifent informació en premsa local. Per tant, ja teníem alguna connexió. Fa alguns anys, en Carles va aparèixer amb el projecte de Crims i em va demanar que hi col·laborés, sabent que faig successos. Em va proposar buscar temes d’interès que haguessin passat a la meva zona. A part de documentació, també volia que posés veu a la ràdio. I, més tard, quan va fer el salt a la televisió, van mantenir aquesta col·laboració. Ja es veu, primer a la ràdio i posteriorment a la televisió, que el tema enganxa moltíssim. Particularment, me n’adono quan, després de tres dècades picant pedra al diari, una petita aparició a un capítol de Crims em dona més projecció que tota aquesta carrera al llarg dels anys.
El programa també s’emet per ràdio. De fet, va començar només en aquest format. Per què creu que “posar llum a la foscor” ha tingut tant èxit a la televisió?
Penso que deu ser un cúmul de circumstàncies. Per una banda, està molt ben fet, però també enganxa molt perquè els casos són bons. A més, la veu d’en Carles Porta enamora. Si et soc sincera, fins i tot jo quedo meravellada amb el fet que el programa desperti tantes passions. Crec que el públic ha descobert aquestes històries i li agrada conèixer-les a través d’aquesta fórmula tan directa que utilitza el programa. Crims ha revolucionat la història de la crònica negra i ha valorat la feina dels periodistes de successos. Ha acostat el periodisme a la gent.
Creu que es tendeix a frivolitzar la mort?
No. És evident que el tema de la mort és molt important i que interessa moltíssim des de la distància, tot i que no crec que sigui per una qüestió de frivolitzar-la, almenys des del punt de vista dels que fem periodisme. Nosaltres el que fem és humanitzar les víctimes. Com que el dret a la informació queda estancat per tots els altres drets, sovint les víctimes acaben sent un número i això és deshumanitzar-les. El que intentem és explicar qui era la víctima i en quines circumstàncies havia esdevingut la tragèdia.
Creu que en aquest país s’aposta per aquest tipus de periodisme?
Sí. La prova és que fins i tot Crims s’està versionant per altres plataformes. Jo vaig estar a Madrid, gravant per Cuarto Milenio pel tema del pantà de Susqueda i els periodistes d’allà i la gent de producció elogiaven Crims. El programa ha travessat fronteres.
Autor
Núria Perera
