Una crònica de Teia Miralles Cruanyes.
Després de conduir quinze minuts per camins desconeguts, paro el cotxe davant d’una porta corredissa d’on penja un cartell que diu: ‘Reserva Wild Forest’. Són les deu en punt del matí, tal com havíem quedat per e-mail amb Paola Calasanz, fundadora d’aquest centre de recuperació i rehabilitació d’animals salvatges. Insisteixo, però durant vint minuts ningú respon al timbre i l’espera davant la porta es fa eterna. Quan començo a patir per si he fet el viatge en va, apareix en cotxe una treballadora que frena al meu costat. M’obre la porta, em convida a passar i entro el vehicle fins a un aparcament a l’interior del recinte.
En aquest paratge natural de boscos de la província de Barcelona, hi conviuen en semillibertat més de 150 animals rescatats per la fundació. No ho poden fer a la natura, en estat purament salvatge, perquè han estat afectats per l’impacte humà; la majoria per accidents de trànsit, però també hi ha cries que s’havien adoptat sense llicència, després d’haver estat separades de les mares, o animals invasors decomissats, com porcs vietnamites o els seus encreuaments amb senglars.
La Reserva Wild Forest es va fundar l’any 2016, convertint-se en un dels primers refugis d’aquest estil a l’Estat
El primer de l’Estat
La Reserva Wild Forest es va fundar l’any 2016, convertint-se en un dels primers refugis d’aquest estil a l’Estat. “Volia crear-ne un que es dediqués exclusivament a recuperar fauna salvatge cinegètica, que és la que és considerada de caça”, explica Calasanz, més coneguda com a ‘Dulcinea’ pels seus perfils a les xarxes socials i per com signa els seus llibres. L’activista denuncia que no hi ha cap protocol per recuperar aquests animals: “Si un senglar té un accident de tràfic, la forma legal d’actuar és el sacrifici, sense ni tan sols valorar si es pot rehabilitar”.
Després de conèixer l’equip que hi treballa, ha arribat el moment de veure de prop els inquilins de la reserva. Pujo a un bugui amb el que recorreré l’espai. La finca té 37 hectàrees i d’aquestes, 15 estan tancades; és on viuen els animals. Quan arranquem, darrere nostra i amb insistència, un dels gossos que ronden per allà no para de perseguir-nos. Ho fa encara que li hagin dit el contrari un parell de vegades. Amb l’animal seguint el nostre rastre, fem la primera parada a la llar de les guineus.
El seu recinte es troba al costat del dels porcs vietnamites que, quan veuen el tractor ple de menjar, comencen a grunyir. La meva acompanyant llança a les guineus el seu àpat. Ho fa per sobre la tanca per, insisteix, “no prendre mal”. Des del bugui veiem com cada guilla ataca el seu tros de carn entre les herbes. No estic segura si hi podem entrar, però ho fem quan ja són tipes.
La reserva vol evitar que els animals salvatges adquireixien comportaments propis dels domèstics perquè sigui més fàcil reintroduir-los a la natura
Un cop dins, n’hi ha una que se’ns apropa, molt confiada. És la Megan, va ser criada amb humans i ja està acostumada a tractar amb éssers que caminen sobre dues potes. Es mostra propera; sembla un animal domèstic. Aquest és un dels comportaments que des de la reserva volen eliminar perquè sigui més fàcil la seva reintroducció a la natura. La Megan és bonica de cara i llueix un pèl de color clar. Tot i el seu aspecte, la cuidadora d’animals m’aconsella no acariciar-la, perquè no em coneix. Ella li apropa la mà i després que la Megan l’olori, la pot tocar abans que la guineu s’allunyi juganera.
La treballadora fa quatre anys que és a la reserva. La timidesa li impedeix voler fer aparèixer el seu nom en aquest article, però no revelar les seves emocions. El que més gaudeix del contacte amb la fauna és veure com evolucionen. “Em fa feliç veure el procés; com entren a la reserva malalts i morts de por i com van creixent, millorant i adaptant-se a l’ambient”, diu. Ella es dedica a les cures, als primers auxilis, a alimentar-los i de la seva higiene.
Altre cop damunt del tractor, ens posem en marxa cap a l’espai dels cérvols. Mentre dura el viatge, la cuidadora va narrant el que veiem en la distància: “Avui es planten arbres per millorar l’espai dels animals més malalts”, explica. Condueix el vehicle cap a un tancat de més de 12 hectàrees de superfície, on hi ha molts més animals.
Aquí hi conviuen cérvols, daines, cabres, ovelles i cabirols. Curiosos, ens veuen venir des de la distància, sense moure’s. Para el tractor enmig dels animals i baixo sola, amb la càmera, sense envair gaire el seu espai. Miro pel visor i, de sobte, m’apareix just davant una cara simpàtica, que vol saludar. Quan tornem a fer camí, els animals ens segueixen corrent, amb el morro enganxat als sacs de menjar que portem darrere el vehicle.
La visita conclou amb una parada a l’espai dels porcs senglars, de 2 hectàrees de terreny. A mesura que s’apropa el tractor, es comencen a sentir crits per l’olor que deixa anar l’àpat. Amb cura, la treballadora els tira l’aliment des de l’altre costat de la tanca. N’hi ha algun que es mostra més poruc que d’altres, com és el cas d’en Mar, un porc senglar que va perdre una orella i el morro per culpa d’una trampa. No és l’únic exemplar que es troben en aquestes condicions. A la reserva, tenen clar que “tots són víctimes de trampes il·legals que posen les persones”. I estan convençuts que “s’haurien de localitzar i penalitzar els responsables”.
El primer inquilí del centre
Després del passeig per la finca, ens tornem a reunir amb la fundadora, que explica que des dels inicis de la reserva, han salvat més de 150 animals. Malauradament, molts hi arriben en molt mal estat i no superen les primeres cures. Calasanz recorda el primer inquilí salvatge que va acollir la reserva; era un cabirol que es deia Brownie. El va portar un veí del centre que l’havia trobat, el tenia a casa i no sabia què fer-ne. Abans d’ell, ja hi havia arribat un altre habitant, però no salvatge. Era una ovella que van decidir anomenar Lucy i que encara gaudeix dels espais de Wild Forest. Sis anys després dels seus inicis, continuen salvant animals i cada cop reben més missatges i trucades reclamant la seva ajuda per efectuar més rescats.
Tanmateix, segons detalla Dulcinea, el més difícil és “poder alliberar tots els habitants” un cop s’han recuperat. El motiu, assegura, és que “en ser considerats animals de caça, es perceben com un plaga; n’hi ha masses i molesten”. I afegeix: “I la Generalitat tampoc ho posa fàcil, ens dona molt poques autoritzacions d’alliberació”. Així i tot, un petit nombre dels animals que reben poden tornar a la naturalesa, especialment cabirols i guineus. “És molt enriquidor quan ho podem fer”, afirma.
L’equilibri de la natura
La fundadora d’aquest projecte explica que el centre li ha permès “entendre l’equilibri perfecte que existeix a la natura”. “He descobert com és d’important que, a vegades, una cria hagi mort; perquè significa que la vida d’altres animals podrà continuar, gràcies a l’aliment que els proporciona”. Té clar que “des de les grans ciutats, es fa difícil reconèixer la cadena tròfica”.
A més, Dulcinea reivindica que “cada vegada més gent va als boscos i, per desconeixement, interfereix més amb la naturalesa”. “El que necessita la natura és que deixem d’impactar-la i de ferir animals”, afirma convençuda mentre recorda que, malauradament, a la reserva no poden acollir a tots els que desitjarien, perquè tenen “uns recursos de personal i d’espai limitats”.
Parlant de la finca del Wild Forest, Casanz afirma que “tant espai dona molta feina”, però detalla que les activitats a fer-hi són molt diverses. En el seu dia a dia, el que es fa sempre primer és atendre cries, animals malalts o en recuperació. Seguidament, es reparteix el menjar entre tots els hàbitats dels animals, es mira que no els falti aigua i es netegen els espais. Finalment, ve tota la feina de manteniment: arreglar alguna tanca, preparar al voluntariat, fer paquets per a la botiga benèfica, fotografies pels informes o contingut per a les xarxes socials.
Donacions per tirar endavant
El projecte es manté actiu, entre d’altres, gràcies a la feina de voluntaris. La fundadora detalla que normalment ofereixen la possibilitat de fer un voluntariat entre setmana, un de cap de setmana i, fins i tot, residir a la finca durant un període. “L’únic requisit que demanem per poder-ne formar part és una col·laboració mínima de tres mesos”, aclareix Calasanz.
Dulcinea explica que la reserva és un centre privat, que es finança únicament amb donatius de seguidors, col·laboracions de qui compra a la botiga benèfica, esdeveniments o jornades amb les visites al centre. “Les despeses són molt grans; en tenim de fixes com el menjar dels animals, veterinaris, nòmines dels treballadors o el manteniment de la finca, però també n’hi ha d’esporàdics, com tractaments mèdics immediats”.
Els apadrinaments també són una gran manera d’ajudar al projecte. Apadrinar consisteix a crear un vincle amb alguns dels habitants de la reserva i formar part de la seva vida, encara que sigui a distància. Això va lligat a una donació voluntària regular que ajuda a cobrir les despeses veterinàries i la manutenció de l’animal. “La veritat és que és una manera molt bona de poder continuar fent la nostra tasca i mantenir els animals que tenim actualment.”, assegura la fundadora.
“Hem entès que no podem salvar tots els animals, perquè tenim recursos limitats, però sí que podem educar a la gent i ensenyar-los com funciona la natura”
Dulcinea
Educació ambiental
De cara al futur, volen donar-li importància a “l’educació ambiental”, sense abandonar les tasques de la recuperació animal. “Hem entès que no podem salvar tots els animals, perquè tenim recursos limitats, però sí que podem educar a la gent i ensenyar-los com funciona la natura.”
En aquesta línia, la fundadora detalla que estan enfocats en divulgar com les persones es poden relacionar amb la natura i interferir-hi el mínim possible perquè tot es pugui desenvolupar seguint el seu curs. L’objectiu, assenyala, és “ampliar l’equip amb nous membres que siguin professionals del sector de l’educació ambiental, com ambientalistes o biòlegs.”
Calasanz explica també que la intenció és decantar-se pels més menuts de la casa. “Volem poder sensibilitzar als infants de la importància de respectar l’equilibri de la natura.” Això ho faran a través d’un programa didàctic enfocat a famílies.
Projecte pioner
Paola Calasanz pren el pseudònim de ‘Dulcinea’ en les xarxes socials i als seus llibres. L’any 2017 va publicar la primera història. El día que sueñes con flores salvajes forma part d’una triologia que aquest any s’ampliarà amb el quart volum: El día que descubras colores en la nieve. Una altra de les seves publicacions, Historiasde la Reserva Wild Forest, recull vivències del dia a dia en el santuari i on els inquilins del centre es converteixen en protagonistes d’una bonica aventura.
Aquest refugi és un dels únics a Espanya que recupera animals salvatges, però n’hi ha d’equivalents que acullen animals de granja, com és el cas de la Fundació El Hogar (L’Esquirol), que va ser el primer de l’Estat fundat el 2007; la Fundació Santuario Gaia (Camprodon) o la Mino Valley Sanctuary (Galícia), entre d’altres.
Autor
Teia Miralles Cruanyes
