Un reportatge d’Agnès Casamajó Villaró.
Entrellaçar amb molta traça desenes de fils lligats per l’extrem a boixets de fusta seguint el que marquen uns patrons mil·limètrics enganxats sobre un coixí allargat i dur. Així és com s’elaboren les filigranes fetes amb punta al coixí, una tècnica tradicional d’arrels centenàries que ha teixit les històries de moltes generacions catalanes, però que ara, malauradament, es troba a punt de desaparèixer.
L’expertesa que requereix la tècnica comporta una forta dedicació que dificulta que les persones joves, exposades a centenars d’estímuls diaris per l’auge de la tecnologia, n’aprenguin. Ha estat en part gràcies a les escoles de puntaires i a la tasca de l’Associació Catalana de Puntaires, que han tingut un paper fonamental en la preservació i transmissió d’aquest art entre les noves generacions, que la tècnica encara és viva avui dia.
Original del segle XV
Segons el que s’ha trobat documentat, sembla que la punta al coixí va sorgir a Venècia el segle XV i ja hi ha referències d’aquell mateix segle de la presència d’aquesta tècnica artesanal a Catalunya. Per tant, es pot assumir que els seus orígens van lligats també al nostre país on, amb el pas del temps, es va convertir en una forma d’expressió artística i, en molts casos, en una font d’ingressos per a les dones que la practicaven -sobretot de zones rurals i costaneres-.
Les primeres referències de la tècnica daten del segle XV i la situen a Venècia, tot i que ja consta també a Catalunya
Durant els segles XVII i XVIII, la demanda de la punta al coixí va créixer i va esdevenir un tret diferencial en qüestió de moda. Les dones de classe alta exhibien amb orgull les seves peces de punta, que es van convertir també en símbols de distinció social. Això ha permès que hi hagi autèntiques obres d’art, algunes de les quals estan documentades i custòdia actualment l’Associació Catalana de Puntaires gràcies a donacions i també a través d’alguna adquisició.
Aquest patrimoni puntaire es va començar a catalogar el 2014 gràcies a una subvenció rebuda del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a través de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals. El 2016, es va rebre un nou ajut econòmic del mateix departament per completar una segona fase de catalogació.
L’Associació Catalana de Puntaires té documentades i custodia peces singulars fetes amb punta al coixí
Tot i les transformacions socials i econòmiques, les puntaires han continuat mantenint viva aquesta tradició única. Actualment, les seves creacions es troben en mercats d’artesania i museus, així com a les llars, i la punta al coixí encara és un testimoni viu de la destresa artística i la perseverança d’aquestes filadores. La punta al coixí és més que una simple artesania: és una forma de connectar amb el passat, amb les dones que van dedicar hores de treball minuciós, potser sense saber-ho, a preservar una part important de la història cultural d’aquest país.
En aquest últim segle, l’art de les puntaires ha experimentat canvis significatius. Antigament, abans de la irrupció de la tecnologia, les dones i nenes es reunien per teixir pacientment les seves puntes. A l’estiu, era típic fer-ho al carrer, especialment prop dels arbres i la riera, buscant ombra i frescor. Tanmateix, actualment, la pràctica ha anat molt a menys i gairebé només es practica en escoles o associacions, on s’ofereixen tallers per aprendre’n o on es reuneixen les que ja en saben per continuar practicant-t’ho entre amigues.
Les últimes puntaires
Tot i la davallada evident d’aprenents que ha patit aquesta tècnica, la tradició, de moment, encara es preserva gràcies a les -en la seva majoria- senyores d’edat avançada que fa anys que teixeixen. La bona notícia és que gràcies a l’impuls de l’Associació Catalana de Puntaires, la tendència es comença a intentar revertir amb alguns joves que comencen a aprendre’n, precisament, per a conservar la tradició i no deixar que es perdi el coneixement.
Actualment, ho aprenen poques persones joves i només ho practiquen regularment dones d’edat avançada
Aquesta tradició artesanal uneix i enorgulleix a les comunitats locals, i es troba present en diverses regions de Catalunya, on es practica amb passió i dedicació. Un d’aquests indrets és el poble d’Alp, a la Cerdanya, on tot i que queden poques dones que coneguin la tècnica, les que sí que ho fan es reuneixen cada dilluns a la tarda per preservar la tradició i passar temps entre agulles i coixins.
Inés Bertran, Montse García i Rosa Vivet són tres de les integrants del grup i fa dècades que s’hi dediquen. “Vam començar a fer punta al coixí quan érem petites, fa molts anys, i n’hem fet durant tota la nostra vida”, expliquen. Parlar amb elles és com conversar amb una enciclopèdia: tenen coneixements infinits sobre la punta al coixí. I només amb el to amb què en pareln, transmet la passió que els genera aquesta tradició.
Al llarg dels anys, han fet moltes peces. “Masses i tot”, diu García fent broma, mentre que Bertran assegura que en són “tantes”, que ja n’ha perdut el compte. Totes en tenen una que recorden amb especial afecció; ja sigui per tenir un valor emocional fort o per la feina que els va comportar. “Una de les peces que més recordo són els guants que vaig fer per les meves quatre filles i la meva neta gran per la seva comunió”, explica Inés Bertran, que afegeix: “eren unes peces complicades que requerien molt temps i dedicació”, explica, però reconeix que quan els va veure posats, se’n va sentir “molt orgullosa”.
Per la seva banda, les creacions que més recorden Garcia i Vivet són el brodat d’un mocador pel seu casament i un mantell per la taula del menjador de casa. Tot i ser dos peces molt diferents, tenen en comú un aspecte d’alt valor: van ser de les primeres que van fer per a elles mateixes.
Artesania en evolució
El mercat de les puntes ha experimentat canvis significatius amb el pas del temps. Mentre que abans eren utilitzades per a una àmplia gamma d’articles i era més fàcil trobar-ne de fetes a mà, avui és complicat. La forma tradicional de fer blondes, punyetes i altres articles de punt de coixí es va perdent i la maquinària aconsegueix industrialitzar el procés i fer-les en minuts, tot i que perden el valor.
Tot i l’amenaça que suposa la industrialització del procés, la punta al coixí s’adapta als nous temps gràcies al valor del fet a mà
Tanmateix, tot i les seves arrels profundes en la tradició, la punta al coixí no és una artesania estancada en el passat, sinó que ha demostrat tenir una notable capacitat d’adaptació als temps moderns. Els canvis en les preferències dels consumidors i l’aparició d’aquestes noves tecnologies han donat lloc a una transformació en el mercat de les puntes, on ara es poden trobar una àmplia gamma de productes, com arracades o quadres.
Respecte al material de treball, trobar fil i patrons no és senzill, però les trobades de puntaires, que atrauen paradistes de França, Holanda i Bèlgica, ajuden a nodrir aquest sector. Aquests països, amb una tradició puntaire ben arrelada, ofereixen una gran varietat de productes i compten amb escoles i filatures especialitzades, destacant els belgues per ser pioners en la creació de patrons per a la punta numèrica exacta. En comparació, la disponibilitat de productes a Catalunya és molt més limitada.
Promoure la punta al coixí
Aquí és on juga un paper fonamental l’Associació Catalana de Puntaires. La seva presidenta, Rosa Maria Provencio, explica que entre els principals objectius de l’entitat hi ha el d’ajudar a “preservar i promocionar” la punta al coixí -tant d’agulla com la de boixets, que és la més tradicional-. Per treballar en aquesta línia, organitzen trobades entre puntaires en diferents localitats del país, per tal que “les puntaires locals coneguin i desenvolupin noves tècniques, així com facilitar l’accés a la compra de material”. Quan toca parlar dels èxits i projectes més destacats de l’entitat, Provencio n’exposa tres.
El primer és, considera, el d’haver “posat la punta al coixí al dia, com a part de la cultura popular de Catalunya”. A més, també parla de com s’ha “internacionalitzat la tradició”, fent-se conèixer a països com Eslovàquia o Alemanya, on recentment s’ha enviat una peça feta amb punta al coixí de les que custodia perquè pugui ser exposada al Museu de la Punta d’Abenberg. Finalment, destaca el “paper social de les puntaires”, perquè explica que la punta, permet a qui la practica oblidar-se de tot. “Quan en fas, et concentres en les puntes, els colors i l’esquema”, diu la presidenta de l’Associació Catalana de Puntaires, que afegeix que “fins i tot, té un paper contra la soledat, perquè hi ha gent gran a qui la punta l’ajuda perquè l’obliga a sortir de casa i a socialitzar”.
Les trobades de puntaires són esdeveniments clau per promoure i preservar la tècnica
Malgrat això, és evident que la preservació de la tradició de la punta al coixí s’enfronta a desafiaments importants. L’arribada de noves generacions amb interessos i prioritats diferents, juntament amb la competència de les noves tecnologies, planteja interrogants sobre el futur d’aquesta artesania. Les trobades i esdeveniments dedicats a la punta al coixí continuen sent vitals per mantenir viva aquesta tradició, tot i que la seva producció sigui limitada en comparació amb altres regions amb una tradició més arrelada.
Autor
insight redacció
