Una entrevista d’Agnès Casamajó Villaró.
Carlos Manera (Madrid, 1998) és un regatista de vela marítima, que el 2023 es va classificar segon en la competició transatlàntica en solitari Mini Transat. Aquesta regata recorre les 4.050 milles nàutiques que uneixen la Bretanya Francesa amb l’illa Guadalupe d’ultramar. Fill d’una família de pescadors, va néixer a Madrid, però amb 6 anys va tornar a Selva de Mar (Alt Empordà) i es va iniciar en la vela amb la seva germana. Primer, es va formar en l’anomenada “vela d’estiu”, i, amb 11 anys, va començar a practicar regates per poder competir tot l’any. Manera va estar més d’una dècada somiant en la Mini Transtat, fins que el 2021 hi va poder participar per primera vegada per familiaritzar-s’hi i preparar-se per a un projecte guanyador: el del 2023.
Per què decideix participar a la Mini Transat?
Amb 13 anys, vaig descobrir-la gràcies al meu entrenador, Gerard Marín, que l’havia fet i que es preparava per a la Barcelona World Race, una altra competició oceànica amb vaixells de dos tripulants que es disputa cada quatre anys. El vaig prendre com a referent i em vaig marcar com a objectiu participar en la Mini Transat, que és el primer pas per professionalitzar-se en regates oceàniques, ja que és l’única regata que engloba el món amateur i el professional.
Abans d’embarcar-s’hi, havia fet alguna regata similar?
No, la Mini Transat ha sigut la meva primera regata transoceànica. Abans havia participat en el que aquí a Catalunya anomenem “regates d’altura”, amb vaixells de creuer, però aquestes són diferents perquè vas amb tripulació i no són gaire llargues (unes 150 milles nàutiques, mentre que la Mini Transat en són 4.050).
“Per la Mini Transat, he fet una preparació molt tècnica i m’he dissenyat i construït el vaixell”
Com es prepara per fer una regata en solitari com aquesta?
La preparació és molt àmplia, ja que necessites fer-ne una de personal i la que et demanen des de l’organització. Per fer regates oceàniques cal haver navegat almenys 1.000 milles en solitari o 1.500 milles en altres regates amb el mateix vaixell. I llavors, la preparació individual, cadascú la fa al seu gust. En el meu cas, he fet una preparació molt tècnica i m’he dissenyat i construït el vaixell. També m’he preparat psicològicament, físicament i una tàctica a seguir, a més de sortir amb coneixements meteorològics.
Hi ha molta logística?
Com en tots els esports, la preparació logística porta molta feina. La dificultat més gran diria que és la preparació que necessita el vaixell en si. Després de la Mini Transat, per exemple, el meu va haver de tornar amb una embarcació mercantil des de Guadalupe (Mèxic) i això s’ha de deixar lligat.
“La gestió psicològica és un punt clau d’aquesta competició; et repercuteix en tot”
A bord, ha d’estar molts dies incomunicat i sol. Com l’afecta psicològicament?
La gestió psicològica és un punt clau d’aquesta competició; et repercuteix en tot i, per això, tothom s’intenta preparar amb un psicòleg, que en el meu cas és la meva mare. Crec que la Mini Transat és un exercici de visualització i de treball interior, d’estar allà i sobreposar-te a les situacions. És evident que una vegada a bord, apareixen pors pel fet que estàs incomunicat i sol al mig de l’oceà. En el meu cas han estat 22 dies competint les 24 hores del dia i això afecta molt.
També ha d’estar molts dies dormint poc perquè és l’únic tripulant de l’embarcació. Això s’entrena?
Navegant en solitari dormim mitja hora seguida com a màxim perquè, com dius, mentre ho fem no hi ha ningú vigilant el vaixell. Aleshores, pots perdre el rumb, la velocitat o, fins i tot, que hi hagi una col·lisió. Hi ha molts estudis de preparació, de control del son, de les fases REM i les formes de practicar-ho a terra; però a mi no m’agrada entrenar-ho quan no navego. Crec que, quan ja portes un parell de regates, el cos s’acostuma i agafa el ritme de pressa.
“Amb el que sortim és amb el que hem d’arribar perquè és una regata sense assistència”
Què porta a bord?
En regates com aquesta s’han de tenir en compte moltes coses, ja que un cop comences a navegar no podràs agafar-ne més. Per saber què necessitarem, fem regates curtes de 500 o 600 milles i d’entre 4 i 6 dies durant tota la temporada. Ens serveixen de prova per acabar decidint què agafar per a la Mini Transat i els recanvis de què disposarem. L’organització no ens posa cap límit, però sí que és veritat que amb el que sortim és amb el que hem d’arribar. No podem rebre res ni deixar res pel camí, ja que és una regata sense assistència.
Un cop comença la regata, com s’orienta al mig del mar?
Amb una carta electrònica d’orientació, que t’indica la posició i que t’ajuda a navegar descrivint-te l’orografia de la zona. Com que la Mini Transat defensa l’essència de la navegació, no pots portar gaires més aparells. El que sí que tenim permès és un GPS de coordenades, que ens permet navegar amb carta de paper tradicional un cop sabem les nostres coordenades. En cas de perdre el senyal GPS, tenim formació per fer navegació astronòmica, per a orientar-nos amb els astres.
“En cas de perdre el senyal GPS, tenim formació per fer navegació astronòmica, per a orientar-nos amb els astres”
Què menja a bord?
Menjar liofilitzat, que està deshidratat i en pols, i és famós pels astronautes. Quan tenim gana és molt fàcil alimentar-se. Només cal obrir un dels sobres que portem, escalfar aigua en un petit fogó que fa que bulli amb gairebé un minut i llavors l’aboquem dins del sobre perquè es converteixi amb plats com pasta carbonara, arròs amb curri o el que sigui.
Com defineix la ruta?
La meteorologia és un fenomen imprevisible i que et condiciona molt. Abans de la sortida tenim molta informació i podem fer-nos una idea de com serà la ruta, però una vegada ets a alta mar has d’anar refent l’estratègia d’acord amb la condició meteorològica que et donen per ràdio, que és la mateixa per tots, i és a gran escala. Igualment, pots planificar i has de continuar marcant-te una ruta a seguir, arriscant-te més o menys segons on vulguis arribar.
Llavors la meteorologia condiciona la ruta?
Sí, la meteorologia ho és tot en una regata. Pots ser molt ràpid tècnicament o estar fort físicament per fer les maniobres de pressa, però si no esculls la millor ruta, no guanyaràs. Si no et col·loques en el lloc adequat, pot ser que algú més lent que tu t’avanci perquè té unes condicions meteorològiques més favorables.
Durant la Mini Transat, va conservar sempre la noció del temps?
A mesura que passen els dies, vas perdent la noció del temps. Quan estic a bord em regeixo pel sol. Deixo de saber quin dia de la setmana és, tampoc sé l’hora… El que em marca el ritme és la llum i les hores que he pogut dormir.
Com és estar 22 dies sol?
És molt dur, sobretot si no ho has fet mai perquè encara no tens confiança en tu mateix i has d’aprendre a gestionar molt bé el cap. Aquesta edició se m’ha fet més amena, fàcil i dinàmica perquè era el segon cop. Sabia que podia fer-ho i estava més concentrat amb altres aspectes.
Què és el que més ha trobat a faltar?
La família. Quan estàs navegant sol i no tens notícies de ningú, és sens dubte el que més trobes a faltar sempre.
“La meva família i amics em van gravar àudios perquè me’ls pogués escoltar durant el viatge”
Durant la regata, era coneixedor de l’escalf que li brindaven?
Sí, no hi podia tenir contacte directe, però podem navegar amb un MP3, sempre que no tingui aplicacions ni es puguin connectar a la wifi. Vaig tenir la sort que tota la meva família i amics em van gravar àudios perquè me’ls pogués escoltar durant el viatge. A més, també participo en un projecte educatiu que es diu ‘22 dies en 22 peus, aventura en solitari a l’Atlàntic 2023’. Consisteix a apropar les regates a l’alumnat de diferents escoles perquè conegui què són i fomentar-les. Els alumnes poden interactuar amb nosaltres i ens escriuen cartes perquè les llegim al mig de l’Atlàntic.
Sabia en tot moment en quina posició anava? Hi pensava molt en això?
Cada 24 hores rebem per ràdio la posició que ocupem al rànquing. És inevitable pensar-hi, però intentem no fer-ho massa perquè no et condicioni la forma de navegar. Al final, s’ordena per la distància de cada embarcació fins a la línia d’arribada, i això pot canviar molt ràpidament, ja que depèn de la meteorologia que faci a la ruta que segueix cadascú.
Quins desafiaments o contratemps inesperats s’ha trobat durant la Mini Transat?
Aquesta vegada se’m va trencar una part d’acer de darrere, que va soldat. Va cedir per la pressió que s’exerceix sobre el metall mentre navegues i vaig haver de reparar-ho a bord. A part d’aquest imprevist, es va trencar alguna vela.
“No he trobat esponsorització pública perquè aquí no es valora la vela oceànica com sí que passa a França”
De quins recursos disposava per a afrontar la regata?
Participar en la Mini Transat requereix disposar de molts recursos i, malauradament, no he pogut trobar esponsorització pública; tanmateix, he tingut la gran sort de tenir col·laboradors i una gran família al darrere que m’ha ajudat a fer front a totes aquestes despeses per poder completar el projecte. Haver de buscar esponsorització privada fa que el meu cas sigui únic en aquest esport i és perquè he tingut la mala sort que aquí no es valora la vela oceànica com sí que passa a França. Directament, no existeix, pel fet que només se centra en la Barcelona World Race.
Va guanyar la primera etapa i va ser el segon a travessar la línia de meta de la regata a Guadalupe. Quina estratègia ha seguit?
Cadascú té la seva pròpia filosofia de navegació i l’apliques a totes les condicions possibles. Però sí que, en el meu cas, havia de ser una mica conservador en la segona etapa perquè, com que havia guanyat la primera, tenia bastant a perdre. També perquè és una etapa més llarga en la qual, si alguna cosa va malament, es pot convertir en un malson bastant gran.
“El guanyador de la Mini Transat 2023 i jo som els únics que hem optat per anar a buscar la dorsal del cicló i assumir un risc”
A què creu que es deu la diferència tan gran que han marcat en la segona etapa vostè i el primer classificat Federico Waksman?
Crec que entre el Fede (Federico Waksman, regatista uruguaià guanyador de la Mini Transat 2023) i jo hem marcat aquesta diferència per diversos motius, però sobretot perquè com més temps dura una regata, més es veu el ritme que pot sostenir cadascú. I, en aquest cas, considero que nosaltres tenim molt coneixement tècnic i hem treballat molt més els vaixells que els altres. I, després, també per l’estratègia que hem seguit. Som els únics que hem optat per anar a buscar la dorsal del cicló i assumir un risc, que els altres o bé buscaven i no l’han aconseguit, o han optat per seguir una altra estratègia.
Què va sentir quan va arribar a Guadalupe?
Una sensació de satisfacció plena. Per mi ha sigut un èxit, aquest projecte: des del disseny del vaixell, que era nou i diferent dels altres, a la construcció, que també l’hem fet a Espanya, cosa que no és habitual. Amb relació a la classificació, també ha sigut un èxit, i, sobretot, tenint en compte que el projecte del vaixell ha sigut in extremis, ja que normalment cal un parell d’anys per provar el que has construït, i jo ho he fet amb un. Sí que és veritat que, en el moment de travessar la línia d’arribada, vaig tenir un cúmul d’emocions: per una banda, la satisfacció de tot el que havia anat bé, però també vaig sentir tristesa per haver quedat a només dues hores de guanyar la regata global.
Autor
insight redacció
