Una crònica de Paula Aivar Sarrión.
És un matí de febrer a Vic. A l’exterior, el termòmetre marca sis graus positius i fa vent, però dins del Tupí la calefacció dissimula el fred. Aquest menjador social de Vic ofereix un àpat calent al dia a persones sense recursos. Ubicat al carrer Pellaire Dulcet, el local és petit i acollidor perquè els usuaris “s’hi sentin com a casa”. “Molts no tenen on dormir i nosaltres intentem que El Tupí els proporcioni un espai de desconnexió”, explica la impulsora de la iniciativa, Núria Casamitjana.
Només d’entrar al local i a mà esquerra, et dona la benvinguda un petit passadís que connecta amb un despatx, on els voluntaris es reuneixen periòdicament per distribuir-se la feina. Aquesta sala enllaça amb el centre neuràlgic de l’associació: el menjador, que és petit i està farcit de taules de pícnic, on se serveix cada dia el dinar.
En un racó hi ha un petit lavabo i una pica externa, perquè tothom es pugui rentar les mans abans de menjar. Les estovalles que protegeixen les taules són de quadres i recorden a les que s’utilitzaven tradicionalment a les cases de pagès. “Són verdes i blaves perquè aquests colors transmeten tranquil·litat”, diu la impulsora del projecte, que aclareix que van descartar les vermelles perquè “és un color massa agressiu”.
El menjador connecta a través d’una gran finestra amb la cuina, d’on surten tots els plats. I a prop hi ha el magatzem, ple de llaunes de conserva, pastissos i tota mena de menjar a punt per entregar-se en solidaritat. Em crida l’atenció una petita finestra situada en un lateral i que connecta amb l’exterior. Repenjat a l’ampit hi ha el Carlos, un dels voluntaris, que m’explica que a través de la finestra s’entreguen a tothom les bosses, amb el sopar i l’esmorzar de l’endemà.
Al Tupí, l’activitat diària comença cada dia pels volts de les nou del matí, quan la llum entra amb força a través dels finestrals del local social. Com és habitual, els voluntaris es posen en marxa per donar la benvinguda als usuaris que hi atenen regularment, i també als nous. És el moment de preparar l’àpat, parar les taules i entrar també les provisions que els arriben de diferents empreses locals que col·laboren amb la iniciativa.
Avui, per exemple, és el torn de Pascual, que els ha fet entrega d’un camió carregat de brics de llet, que els voluntaris descarreguen minuciosament i van amuntegant al magatzem. En aquesta iniciativa també hi col·laboren altres empreses i comerços com una peixateria de Sant Julià, que al final de la jornada entrega els productes que no ha pogut vendre, o les pastisseries Masramón, entre d’altres. També col·legis com el Sant Miquel dels Sants o l’Escorial, que recullen aliments per l’associació.
Les persones que tiren endavant el projecte són grans, la majoria jubilades. Un fet que els permet destinar hores a l’associació. Mentre van preparant el menjar i parant taula, s’expliquen com els va tot i fan pinya. Se’ls veu feliços de fer aquesta tasca de suport a altres persones que ho necessiten. Entre feinejar i conversar, de la cuina es desprèn l’aroma del primer plat de l’àpat: macarrons amb sofregit, que inunden tota la sala i recorden els plats de l’àvia.
S’apropa la una del migdia, l’hora en què se serveix el dinar al Tupí i també l’hora en què he de marxar. Un dels principis de l’associació és la privacitat dels usuaris, que s’hi sentin com a casa, un oasis en mig d’una situació complicada de vida i faig nosa. Me’ls imagino passant a buscar l’àpat, conversant asseguts a taula mentre mengen en aquest espai acollidor i, en acabar, omplint —a través de la finestra que custodiava minuts enrere en Carlos — la bosseta que els pertoca amb el sopar i l’esmorzar de l’endemà.
Els divendres, la bossa marxa més carregada: conté entrepans, un pot de vidre amb cigrons o llenties, un cartó de llet o un producte dolç, entre altres coses. Pels usuaris d’aquest menjador social, el cap de setmana s’endureix, perquè el local està tancat i s’han d’espavilar per menjar amb el que se’ls entrega. I aquesta bossa que s’emporten és sempre la mateixa: una reutilitzable que se’ls regala el primer cop que acudeixen al menjador, perquè des del Tupí es promouen valors mediambientals. “Hi ha gent molt despistada”, explica Núria Casamitjana, que deixa clar que “si no porten la bossa, s’han d’espavilar per emportar-se el menjar”.
Vint anys de Tupí
El Tupí farà aquest any dues dècades que va començar l’activitat, després que Núria Casamitjana detectés a la parròquia de la Divina Pastora en què feia de voluntària la necessitat d’aliments a la comarca. “Venia molta gent demanant aliments”, relata la impulsora de la iniciativa, que diu que això la va fer engegar el projecte el 2004. El Tupí va ocupar primer un espai als Claretians i fa onze anys es va traslladar al número 12 del carrer Pellaire Dulcet, un local de titularitat municipal ubicat al costat del Banc dels Aliments.
Actualment, i sobretot després de la covid, el perfil que es beneficia d’aquest servei és majoritàriament de persones migrades. “S’ha notat un gran canvi després de la pandèmia”, explica la impulsora de la iniciativa, que diu que fins fa tres anys se celebraven festes de tradició cristiana com Pasqua, Nadal, o Sant Jordi. “Ha canviat totalment la manera de fer perquè els que venen segueixen tradicions diferents”, comenta la Núria, que, tot i admetre que molts no dominen l’idioma, defensa que la relació entre els voluntaris i els usuaris “és molt bona”.
Per gaudir del servei, els usuaris han d’acreditar la seva situació de vulnerabilitat a través del full de derivació que els entrega l’Ajuntament de Vic. El nombre de persones que acudeixen al menjador varia cada dia, però els voluntaris asseguren que es mou entorn dels vint. “Mai se sap, potser avui venen i demà no, però l’endemà tornen”, explica Casamitjana, que detalla que fan un seguiment dels àpats que serveixen.
El que asseguren que mai els ha passat és fer curt d’aliment i haver de dir que no a alguna persona. A més, la majoria tenen molta fe en el projecte. En aquesta línia, Casamitjana detalla que una vegada se’ls va acabar l’oli, i com per art de màgia, va aparèixer una garrafa de dos litres a la porta. “És la màgia del Tupí”, recull. A banda d’oferir menjar, des del Tupí també es presta ajuda quan es detecta alguna necessitat addicional com pel que fa a la roba o, en algun cas puntual, s’intenta també buscar un lloc on poder passar la nit. “Som aquí per ajudar-los amb el que puguem”, recorda Casamitjana.
Marxo havent entès que El Tupí no és només un menjador social, sinó que ofereix una segona vida als que realment ho necessiten. I sí, aquesta és la màgia. El Tupí és màgia, i els seus voluntaris, també.
Autor
insight redacció
