Written by 08:00 Destacada, Panorames

Dotze dècades de CE Sabadell

Un reportatge de Sergio Fernández Caro.

“Jo existeixo gràcies al Centre d’Esports Sabadell”, confessa Toni Padilla (Sabadell, 1977), periodista del diari Ara i aficionat reconegut del club arlequinat. Assegura que la primera conversa que van tenir els seus pares quan es van conèixer va ser sobre el Sabadell. El club d’una de les capitals vallesanes comprèn un gran ventall d’aficionats de diferents edats, com és també el cas de Genís Ruiz, un jove soci de 19 anys, que explica que el club el “representa” com a veí de la ciutat i l’ha fet viure “grans moments”.

El Sabadell celebrava el desembre del 2023 l’aniversari dels seus 120 anys d’història. Una efemèride a què ha arribat després d’haver viscut moments tant gloriosos com tràgics; amb jugadors únics que han vestit la samarreta blanca i blava arlequinada i amb una afició que sent els colors i porta l’escut amb orgull al pit. El club es va fundar l’11 de desembre del 1903 pels germans Joan i Quim Sau, que havien descobert aquest esport i el van voler introduir a la ciutat. Segons explica Javier Maiquez, membre de la Comissió Històrica del CE Sabadell i vicepresident de la penya Jordi Bransuela: “Els germans Sau viatjaven assíduament a Lilla (França) per feina i allà van descobrir el futbol que van dur a Sabadell.”

El Sabadell és l’únic equip dels voltants de Barcelona que ha jugat a Primera Divisió

El conjunt sabadellenc ha viscut etapes molt diferents al llarg d’aquestes dotze dècades, però ha sabut mantenir l’afició: “El Sabadell és el club de la gent treballadora de la ciutat; soc jo i la meva família”, argumenta Padilla sobre la identitat arlequinada, i ressalta que “és un club especial perquè és l’únic dels voltants de Barcelona que ha estat a Primera Divisió”.

Una evidència que contrasta amb el que passa a Madrid, on equips més petits com el Leganés, el Rayo Vallecano o el Getafe sí que han aconseguit fer-se un lloc en la màxima categoria. Per l’afició del Sabadell, com no podria ser d’una altra manera, això és motiu d’orgull: “No vaig tenir la sort de veure l’equip a Primera Divisió, però confio que algun dia ho podré fer”, desitja Ruiz.

La Nova Creu Alta

Malgrat que actualment l’equip competeix a 1a RFEF, a la tercera categoria del futbol estatal, la massa social del Sabadell sempre assisteix a la Nova Creu Alta per animar els jugadors. L’estadi arlequinat forma part dels elements bàsics de la passió sabadellenca i es va inaugurar el 1967, quan el club estava jugant a Primera Divisió, en plena època daurada. Dos anys més tard, el Sabadell es va classificar quart i va adquirir el dret a jugar a Europa.

L’estadi de la Nova Creu Alta es va inaugurar el 1967, quan el club jugava a Primera Divisió

Tal com confirma el membre de la Comissió Històrica del CE Sabadell, Javier Maiquez, abans de jugar al nou estadi, el Sabadell ho feia “primer al Carrer Cervantes i més tard, i fins el 1967, a la Vella Creu Alta”. Des de llavors, s’ha mantingut un vincle amb l’estadi com a símbol d’un sentiment.

L’estadi de la Nova Creu Alta, ple un dia de partit. (Fotografia: Cedida pel CE Sabadell)

El Sabadell fa ara tres temporades que juga a la tercera categoria estatal, després de competir a Segona la temporada 2020-2021. Malgrat aquesta mala ratxa, el conjunt vallesà té una massa social fidel al club: “He sigut soci els darrers anys i ho vaig ser per primer cop de petit, quan l’equip estava a Segona Divisió”, argumenta Ruiz, un jove soci de 19 anys que està convençut que “toca animar per aconseguir un nou ascens”. Maiquez segueix en la mateixa línia: “A la Nova Creu Alta l’anomenem ‘El Temple’: no cal dir res més.”

Padilla està convençut que “hi ha dos tipus d’aficionat: el que forma part dels 2.000 o 3.000 socis que assisteixen als partits i el que s’ho mira des de la distància”. Pel periodista, aquest segon grup “està amagat” durant la temporada i només apareix al camp “si hi ha un partit important”. “A l’octubre, som pocs aficionats a les graderies i quan s’acosta el maig poden arribar a haver-n’hi el triple, cap a 9.000″, lamenta. I afegeix: “Recordo que el meu pare em deia que la part dolenta d’entrar en un play-off és saber que vindrà la gent que ha estat amagada la resta de la temporada.”

Moments clau

D’aquests moments àlgids, el Sabadell n’ha viscut uns quants els darrers anys. Un dels més memorables va ser l’ascens a Segona Divisió contra l’Eibar a Ipurúa el 2011: “Tenia 7 anys i encara no entenia molt bé de què anava tot allò que passava”, explica Ruiz, que recorda sortir al carrer i “veure molta gent amb la samarreta del Sabadell posada”.

Pel membre de la Comissió Històrica del CE Sabadell, Javier Maiquez, aquest moment va representar “un oasi en mig del desert” perquè, segons explica, “va trencar una ratxa de 18 anys a Segona Divisió B”. “Poder tornar a jugar a Segona Divisió va ser un moment molt especial per mi”, explica, i revela que està convençut que aquesta categoria “és el lloc de l’equip”. Padilla es va perdre el partit a Ipurúa perquè estava cobrint la final de la Champions a Wembley, però el va seguir en línia.

Aficionats del CE Sabadell amb les bufandes del club. (Fotografia: Cedida pel CE Sabadell)

Després d’aquesta fita, el Sabadell es va mantenir quatre anys a Segona Divisió fins que, el 2015, va baixar de nou. La junta directiva estava encara ordenant un club amb deutes i assolint les despeses del futbol professional. Tot plegat, juntament amb la marxa de Lluís Carreras, va provocar un descens i una etapa molt dura a Segona B. La mala situació es va allargar fins que va arribar una nova directiva, amb Esteve Calzada com a president i amb Antonio Hidalgo i Juvenal Edjogo a la banqueta. “Els aficionats del Sabadell li devem molt a Antonio Hidalgo”, assegura Ruiz, que també explica que “va ser qui va fer-se càrrec de l’equip en un moment en què ningú ho volia i va aconseguir quelcom molt gran”.

“Antonio Hidalgo és, junt amb Lluís Carreras, la persona més important en els darrers 25 anys d’història del club”

Toni Padilla, periodista del diari Ara i aficionat del club arlequinat

“Antonio Hidalgo és, junt amb Lluís Carreras, la persona més important en els darrers 25 anys d’història del club”, assenyala Padilla. Està convençut que “les figures rellevants són els jugadors que van estar a Primera Divisió, com també Pepe Martínez o Lino”. Així i tot, considera que “s’haurien de valorar més els inicis del club com fan els anglesos”, un moment en què “tots els jugadors eren sabadellencs”. Per la seva banda, Maiquez tampoc s’oblida de cap jugador: “Monistrol, Estruch, els Germans Tena o el president Rossón són dels més il·lustres que han passat per Sabadell”, assegura el vicepresident de la penya Jordi Bransuela.

L’èxit més recent del club ha estat l’ascens a Segona del 2020, a Marbella. Va ser una temporada especial pel conjunt blanc-i-blau perquè, a causa de la pandèmia, es va aturar la Lliga i es va fer un play-off amb un joc molt més ràpid. Els jugadors, dirigits per Antonio Hidalgo, van arribar a la final després de patir a quarts de final i a la semifinal, amb l’Atlètic de Madrid B i la Cultural Lleonesa, respectivament. Es van enfrontar al Barça Atlètic i un gol d’Aleix Coch i un altre de Néstor Querol van donar l’ascens al Sabadell cinc anys després. “Va ser un dia especial, per al moment que era”, explica Ruiz. Recorda que per la covid no es van poder reunir amb els amics per veure el partit i “van celebrar aquest moment històric a distància a través de videotrucada”.

Per la seva banda, Padilla va fer “tot el possible per ser a Marbella”, després d’haver-se perdut anys abans el partit al camp d’Ipurúa. “Aquell ascens va ser un dels dies més feliços de la meva vida”, reconeix. Afegeix: “Vaig tenir la sort que gairebé tots els meus amics van poder accedir a l’estadi amb diferents acreditacions i ho vam celebrar junts.” Aquell dia, malgrat les restriccions per la covid, els carrers de Sabadell es van omplir de gom a gom d’aficionats que celebraven la victòria.

Maradona i Alèxia Putellas amb la samarreta arlequinada

Els arlequinats poden presumir que llegendes com Diego Armando Maradona han vestit els seus colors. Quan l’argentí va fitxar pel Barça, va demanar que el seu amic Oswaldo ho fes també. Els culers ho van desestimar, però van aconseguir que el Sabadell el fitxés. I així va sorgir una fotografia mítica dels dos amics canviant les samarretes. A més, el Sabadell va apostar pel futbol femení molt abans que ningú altre. El 2003, van guanyar la Copa de la Reina i Alèxia Putellas va iniciar la seva carrera professional de blanc i blau.

Autor

(Visited 8 times, 1 visits today)
Last modified: 14 d'abril de 2024
Close