Una crònica de Xènia Danés Pujol.
A Catalunya, la immensa majoria de rituals van acompanyats de melodies ballades per bestiari i figures tradicionals, que submergeixen els carrers de diferents municipis del territori en un escenari de festa i celebració. El món geganter és l’essència de la ciutat de Solsona: és inevitable pensar en gegants quan fem referència a la localitat, així com és inevitable associar Pau Reig i Torres (Solsona, 1997) amb l’art geganter. Fill de terres de llarga tradició en la construcció d’aquestes figures d’imatgeria festiva de grans dimensions, l’escultor troba l’equilibri entre les seves dues passions: l’escultura i els gegants. Aquesta fusió de passions l’han conduït a dedicar-se a crear, però també a restaurar peces malmeses pel pas del temps.
Jove escultor
L’escultura: un ofici tradicional que, com molts d’altres, es va perdent en un mar de noves professions. Ens desacostumem, cada vegada més, a veure joves que escullen dedicar-se al món de l’art i la cultura; joves fidels a la terra, que decideixen dedicar una vida a preservar la tradició. No ens enganyarem: és relativament fàcil deixar-se persuadir per la gran ciutat, treballar per a una gran multinacional, cobrar un sou raonable a final de mes i, si pot ser, que sigui, com a molt, per 40 hores a la setmana. Dedicar-se a l’art implica molt més que això: requereix formació, dedicació, paciència i vocació. Una vocació per l’art i l’acabat perfeccionista que, en el cas de Reig, neix en ell.
L’escultor explica que el record més llunyà i que el vincula per primer cop a l’ofici són els estius al Pont del Clop (Solsonès). Amb l’ajuda de la seva mare i del seu germà Jan, tots tres es van atrevir a construir un gegant. Reig explica que “va descobrir el món de la imatgeria jugant”, però reconeix que, tot i somiar-se de gran fent gegants, mai s’hagués imaginat poder convertir-ho en la seva professió. Recorda amb melancolia aquells estius: “Ho fèiem per passar-nos-ho bé.” I afegeix que això els “unia com a família”. “Treballàvem empaperant globus per fer el capgròs amb l’ajuda de la mare. L’avi ens feia els cavallets i l’àvia vestia els gegants”, relata.
Tot i la gran quantitat de joves que gaudeixen de la festivitat gegantera, Reig també és conscient que l’ofici convenç a un petit percentatge dels joves catalans. “M’atreviria a dir que entre la gent de la meva edat, soc de les poques persones que sent aquesta devoció per l’escultura”, explica, i afegeix que s’havia arribat a sentir “estrany” a l’hora de reconèixer que li agradava “l’art i no jugar a futbol”.
“La gent menysprea el món de l’art perquè tampoc se’ns ensenya a valorar-lo”
L’escultor manifesta que la problemàtica neix als centres educatius, on considera que no hi ha prou promoció de la cultura i la tradició, ni de les professions artesanals. “La gent menysprea el món de l’art perquè tampoc se’ns ensenya a valorar-lo”, afirma, i insisteix a dir que “a l’escola no es mostra la possibilitat de dedicar-se a l’art”.
Donar vida als gegants
Tot i la falta d’aquest impuls en la infància, el vincle innat de Reig amb els gegants és tan fort que decideix decantar-se per l’escultura. En concret, escull vincular-se al món de la imatgeria festiva. Després del batxillerat, estudia Belles Arts i Conservació-Restauració de Béns Culturals a la Universitat de Barcelona.
Per perseguir el seu objectiu, s’ha de continuar formant, perquè el solsoní considera que el grau és “massa genèric” i “els gegants no hi tenen cabuda”. És així com es desplaça a Florència per cursar estudis més específics que l’ajuden a “palpar les nocions bàsiques de l’escultura”. Més endavant, assisteix aun curs per aprendre a treballar la fibra de vidre. Tot i això, Reig es considera bastant autodidacte i afirma que on ha après “de veritat” ha estat al taller, ” “bengastant” material a base de prova i error”.
Les creacions de Pau Reig van començar en un primer taller al garatge de casa els pares, on feia “petits gegantins” per vendre. Des de fa tan sols quatre anys, l’escultor disposa d’un nou espai ubicat dins d’un antic graner rural de Solsona, on treballa per grans encàrrecs procedents, majoritàriament, de colles geganteres. L’escultor confessa d’entre tots els projectes que s’han cuinat al taller, l’Espedrera ha estat el més especial. “Intento que cada peça que faig sigui perfecte”, diu, però això no li impedeix tenir debilitat per aquest primer projecte professional elaborat al nou taller i construït amb l’ajuda d’amics.
L’Espedrera
Reig explica que l’Espedrera es va concebre per formar part de la comparsa del Carnaval de Solsona (els Espedrers), de la qual n’és partícip. Amb els anys, aquesta figura que pren forma de serp s’ha convertit en un element clau dins el carnaval. A més, destaca que la figura ha protagonitzat una història d’amor que apropa d’una manera espontània la diversitat sexual amb la tradició. Del projecte també en destaca la importància que en van prendre els infants de les escoles de la ciutat: “Van ser ells qui, a partir d’una història, van ser els encarregats d’imaginar el que serien els fills de les protagonistes”. Ara també són ells qui fan ballar les dues bèsties que acompanyen a l’Espedrera durant la seva actuació.
L’escultor reconeix que aquesta iniciativa parteix de la voluntat de donar l’oportunitat als més petits d’apropar-se a la imatgeria festiva, tal com li hagués agradat a ell quan anava a l’escola. “Ho faig amb el desig d’encomanar la meva vocació a les noves generacions”, diu. Unes noves generacions que l’escultor considera que són les encarregades d’aconseguir que l’ofici i la tradició perdurin. “Llevat que algú tingui present la preservació de la cultura, la tradició serà un costum d’avantpassats que quedarà en l’oblit i sols la recordaran els llibres d’història”, lamenta. Per aquest motiu, encoratja els més menuts a entendre l’escultura, l’art i a donar forma a allò que senten a través de l’escultura.
“Llevat que algú tingui present la preservació de la cultura, la tradició serà un costum d’avantpassats que quedarà en l’oblit”
Reig també ha participat en altres projectes com la construcció de l’Òliba de Navàs, el voltor Nanak de Sant Hipòlit de Voltregà o la geganta Olívia de Tàrrega. Per l’artista, l’escultura és una passió que té tan arrelada al seu ser, que inclús li costa de definir en paraules. A grans trets, considera que “és l’art de donar vida a les obres i que va molt més enllà de l’artesania”. De fet, opina que “la imatgeria festiva troba l’equilibri entre l’art i l’artesencia”.
Remuntant-se en els records, se li fa difícil trobar el dia exacte que comença a sentir devoció pel que s’acabaria convertint en la seva professió. “Què dir-te d’un nen que de petit demanava gegantons als Reis, en comptes de pilotes per jugar a futbol com feia la resta?”, explica a tall de resposta. El solsonenc afegeix que sent per l’escultura “un sentiment molt profund” que s’incrementa fins a “fer-lo embogir en veure gegants”.
“Passo un mínim d’entre tres i quatre mesos treballant en un mateix projecte; són mesos de paciència i aprenentatge constant”
Reig explica que esculpir és una manera de desfogar-se, deixar la ment en blanc i focalitzar-la en la bèstia que té a davant. Detecta certa frustració a l’hora d’elaborar les obres, però un alliberament quan les acaba. Treballa dia sí dia també, fins que aconsegueix posar cara i ulls a la bèstia que té al cap. “Passo un mínim d’entre tres i quatre mesos treballant en un mateix projecte; són mesos de paciència i aprenentatge constant”, revela.
Amb els anys, l’escultor explica que les escultures que fa denoten el seu estat emocional “sense saber-ho”. De fet, considera que l’escultura li ha permès, en diverses ocasions, “fer una relectura de vivències passades i reconèixer sentiments que al seu moment no sabia definir”. S’ha adonat que les seves mans, en modelar cartó pedra i la figura de vidre, plasmen, sense saber-ho, allò que sent. L’escultor argumenta que, amb el temps, quan veu les diferents figures, recorda com se sentia en el moment de fer-la.
És cert que treballa per encàrrec, de manera que no esculpeix directament el que li passa pel cap; la idea principal li és transmesa. No obstant això, la seva feina rau a donar vida al projecte i, per tant, considera que “les obres parlen per les mans que hi treballen”. També explica que li agrada que hi hagi un vincle entre qui fa la proposta i qui, al final, “acabarà donant forma i vida al projecte”.
El solsonenc considera que és primordial establir aquest vincle amb el client per acabar fent allò que es demana. No obstant això, reconeix que, tot i agradar-li compartir l’ofici, en certs moments de la creació, necessita fer-ho sol. De fet, l’artista diu que li cal “evitar distraccions i connectar” amb si mateix quan esculpeix. Corrobora les seves paraules agregant que la soledat l’ajuda a “transmetre de la manera més pura i sincera el sentiment per aquest art i dedicar-hi el temps i la implicació que exigeixen cada una de les obres”.
L’artista geganter confessa que treballa en més d’un projecte a la vegada, per “no focalitzar l’atenció en una bèstia i caure en la monotonia o la rutina”. Les hores que hi passa? Incomptables. “Quan treballo, ho faig des del cor, no tinc en compte les hores que hi passo”, diu i afegeix que hi ha un sentiment que el mou: “No puc deixar de fer escultura perquè és el meu motor.”
Ofici vocacional
Podríem considerar que aquest és el risc a córrer quan es treballa per vocació. Quan fas allò que t’agrada, oblides la implicació que comporta i la quantitat d’hores que passes al taller. D’altra banda, també podries descuidar la part econòmica. En aquest sentit, Reig assegura que l’amor que sent pel que fa, per les seves peces i per poder compartir-les “és impossible d’igualar amb diners”.
Un factor que immediatament ens ve al cap quan parlem de treballar per encàrrec podria ser la pressa. La pressa: l’enemiga de molts. També la dels periodistes, quan recollim històries amb el rellotge remant a contracorrent. Aquesta mateixa pressa fa que gairebé hàgim de tancar una conversa amb la sensació que en Pau encara té molt a dir. Portem gairebé tres quarts d’hora parlant i Reig sembla inquiet per haver abandonat tan sols uns minuts el taller. El deixo d’atabalar, perquè pugui continuar donant vida al fang i ens acomiadem.
De moment, Reig ja ha pogut aportar el seu granet de sorra al seu carnaval de referència i, sense adonar-se’n, també ha deixat empremta al llegat històric de la tradició gegantera del país.
Autor
insight redacció
