Written by 11:06 Destacada, Panorames

Veritat sense sensacionalisme: el paper de l’ètica periodística

Un reportatge de Núria Perera González.

El true crime és un gènere periodístic que ha guanyat popularitat en els últims anys, especialment en els mitjans de comunicació audiovisuals, com la televisió i els pòdcasts. ‘Crims’, primer a ‘Catalunya Ràdio’ i, posteriorment, amb el salt a ‘TV3’, n’és un gran exemple. El gènere s’enfoca en la narració de crims reals i està en constant creixement i evolució. Tot i que aquest tipus de contingut ha anat despertant un gran interès entre el públic, la cobertura d’assassinats o altres delictes planteja alguns dilemes ètics per als periodistes i comunicadors, ja que cal considerar diversos factors per oferir una narrativa responsable i respectuosa.

El sensacionalisme i la morbositat són dues característiques que se solen associar als continguts de true crime, i que poden ser problemàtics i qüestionats èticament.

Per una banda, el sensacionalisme fa referència a la tendència d’alguns mitjans o programes a dramatitzar la informació relacionada amb crims o delictes, amb la finalitat de cridar l’atenció de l’espectador i augmentar laudiència. Sovint, aquests programes se centren en històries que comporten violència extrema, assassinats, segrestos o altres crims greus. Cal tenir en compte que el sensacionalisme implica el perill de representar de manera poc veraç els fets i la informació. I que això, a més, pot afectar de manera negativa a tots els individus involucrats en el cas.

D’altra banda, la morbositat és un interès excessiu en temes foscos o pertorbadors, com la violència, la mort o els mateixos crims. De vegades, els programes de true crime s’enfoquen en els detalls més explícits dels crims, que pot comportar una glorificació de la violència.

Tot i que les produccions fugen de la ficció i pretenen mostrar crims reals amb testimonis, proves i documentacions verídiques, sovint és difícil no lligar el gènere amb aquests dos conceptes que el tornen frívol. Cal tenir en compte el costat fosc de l’ésser humà, que és aquell que fa referència a l’atracció o a la interacció amb fets que no estan acceptats socialment. Per això, resulta lògic relacionar el true crime amb el sensacionalisme i la morbositat.

Crim d’Alcàsser

A l’Estat, podem trobar programes que han contribuït a la morbositat i el sensacionalisme, de manera que encara és més apropiat establir una relació amb ‘Crims’. N’és un exemple la sèrie documental produïda per Netflix ‘El cas Alcàsser’, un dels documentals més polèmics del país.

“Les famílies de les víctimes van viure el dol com si la realitat només formés part d’un frívol i sensacionalista reality show”

El periodista Borja Tetrán, en un article d’opinió per a ‘La Información’

Segons recull el periodista Borja Tetrán en un article d’opinió per a ‘La Información’, aquesta sèrie documental “mostra com els mitjans de comunicació van convertir un tràgic segrest i assassinat, en un espectacle que va retenir a les famílies en shock el mateix dia en què van aparèixer els cossos”. Tetrán argumenta que “les famílies de les víctimes van viure el dol com si la realitat només formés part d’un frívol i sensacionalista reality show”. I es mostra convençut que “la televisió va desproveir-les del dol privat i el sensacionalisme va tapar qualsevol mena de límit ètic”.

Així doncs, conclou que “es va atemptar contra la privacitat de les famílies afectades a través d’una intromissió a la seva vida privada per part dels periodistes”. I aquest és un aspecte que deixa veure la facilitat que hi ha a l’hora de creuar els límits prohibits dins del propi true crime.

“L’equip de ‘Crims’ tracta el gènere del true crime, on és molt difícil delimitar bé si el tractament és ètic o no”, explica Maria Forga, professora d’Ètica Periodística de la Universitat de Vic. “Des del meu punt de vista, dins d’aquest àmbit ho fan força bé; seria dels programes on es respecta més l’ètica”, afegeix, mentre assenyala que “els límits mai són una taula rassa, però la gent que es dedica a això els coneix mínimament”.

La veu dels experts

Alguns autors han exposat la seva opinió respecte on són aquests límits i com s’ha de tractar el gènere del true crime per allunyar-lo del sensasionalisme. Segons la periodista Sònia Calvó: “El que és essencial és l’equip de periodistes que hi ha darrere de les obres perquè la seva funció és fonamental per evitar que les creacions esdevinguin obres carregades de pretensions amb la finalitat de cridar l’atenció del públic”.

El tractament que es fa respecte a les víctimes és també un punt important per decidir si una obra és morbosa o no, com va passar amb ‘El caso Alcàsser’, anteriorment esmentat. Moltes de les crítiques que rep el true crime van lligades a la insensibilitat respecte a les persones involucrades, vinculant-lo així amb un periodisme groguenc.

“Els límits mai són una taula rassa, però la gent que es dedica a això els coneix mínimament”, explica Maria Forga

Forga explica que “el gènere en qüestió és un terreny molt pantanós, on és molt difícil delimitar bé si el tractament és ètic o no”. No obstant, assegura que “els límits principals es regeixen en no dramatitzar, sigui amb efectes de so o plans recurs repetitius, entre d’altres.” “Tot això, que és més propi de la ficció, són límits que no s’haurien de passar, ja que el seu objectiu és l’espectacularització”, adverteix Forga. Els periodistes són els encarregats de donar la informació dels fets (en aquest cas dels crims) perquè es coneguin. “Sovint els mitjans són molt útils per trobar pistes”, explica. Els periodistes han de saber que el seu paper és informar i explicar les històries.

La periodista de successos i directora de contingut de ‘Crims’, Anna Punsí, diferencia entre morbositat i curiositat. Punsí recalca que des del programa “se segueix la màxima que si allò que es vol mostrar al públic és important per la narració del crim, s’ha d’ensenyar“. Coincidint amb Forga, Punsí creu que “la morbositat té molt a veure amb la repetició d’imatges i recursos per dramatitzar una escena, com és el cas de la guerra on després de veure tantes imatges de cadàvers ja no t’afecten, et tornes fred.”

Segons Punsí, “el presentador del programa Carles Porta és molt curós en aquest aspecte” i assegura que “l’equip decideix no mostrar moltes escenes que poden violentar a l’espectador”, sobretot en les declaracions dels testimonis. “A mi em violenta molt veure una persona plorant, si això passa, parem la gravació fins que aquell testimoni estigui millor”, explica. “El contingut ha de ser emocionant i emotiu, però no ha de ser tràgic; la mort o un crim ja ho són per si sols”, acaba.

“Si allò que es vol mostrar al públic és important per la narració del crim, s’ha d’ensenyar”, afirma Anna Punsí

Dilemes ètics

Un dels principals dilemes ètics es troba en la privacitat i el respecte de les víctimes i les famílies. Tal com explica Óscar Rodríguez, productor executiu de la productora ‘True Crime Factory’, des de l’equip de ‘Crims’ i des de la mateixa productora no volen entrar en sensacionalismes: “Si entrem en algun detall d’aquest caire, primer, intentem suavitzar-lo al màxim i, segon, és perquè té alguna rellevància per la història”. Rodríguez alerta que els comunicadors han de ser “conscients que, en la major part dels casos, els crims tenen un gran i dolorós impacte a la vida d’aquelles persones implicades.” “El respecte és per les víctimes i els familiars, ja que estem narrant un dels pitjors dies de la seva vida”, explica el productor.

Per això, diu, és important respectar la seva privacitat i evitar qualsevol acció que els pugui generar un mal afegit. No obstant, Maria Forga apunta que un programa d’aquest caire sempre està “tocant el morbo” i, per això, “ens interessa, no ens enganyarem”.

“Deixem de posar moltes coses, som molt curosos sobretot amb les declaracions”, explica la directora de contingut de ‘Crims’. Es pot donar el cas en què el periodista es vegi temptat a utilitzar el dolor de les víctimes i els familiars per generar una història més cridanera i atractiva per a l’audiència. No obstant, l’equip de ‘Crims’ considera aquesta pràctica com una explotació i una falta de respecte. “Si que ha de ser emocionant i emotiu, però no ha de ser tràgic, ja que la mort o el crim en sí ja ho és prou per si sol”, afirma Punsí.

Tant Óscar Rodríguez com Anna Punsí al·leguen que des del programa se segueix el lema de les tres erres: rigor, respecte i ritme narratiu. Fent menció a les dues primeres, asseguren que sempre intenten ser “curosos i respectuosos” pel que fa a la difusió de la informació i el tracte amb les víctimes. “El què intentem és no reviure traumes i, fins i tot, intentem tancar ferides o ajudar a fer-ho”, explica Rodríguez.

“Fem una feina molt meticulosa de documentació per no explicar coses que realment no hagin passat”, explica Óscar Rodríguez

Un altre dilema ètic és el de l’objectivitat. Els comunicadors han de ser conscients que la cobertura d’un crim pot estar carregada d’emocions i generar fortes reaccions en el públic. Per tant, és important mantenir sempre una perspectiva objectiva i no dramatitzar o manipular els fets per atraure l’atenció de l’audiència. Per exemple, en alguns casos es poden presentar detalls sensacionalistes o groguistes, com esmenta Maria Forga, que no tenen rellevància en la història narrada amb l’objectiu de cridar l’atenció del públic i augmentar l’audiència del programa.

Dur a terme aquesta pràctica, pot distorsionar la veritat i, per tant, fallar al rigor, la primera “r” de l’eslògan de ‘Crims’, així com pot afectar a la percepció del cas. Óscar Rodríguez explica que el rigor es tracta de no inventar ni jutjar res. “Nosaltres no opinem sobre els casos, fem una feina molt meticulosa de documentació per no explicar coses que realment no hagin passat”, afirma. Anna Punsí també al·lega que des de ‘Crims’ no s’inventen els casos, sinó que “tot està basat en evidències, fets i sumaris, seguint el rigor” que intenten aplicar des del programa.

També és important considerar la presumpció d’innocència. En molts casos, els sospitosos són considerats innocents fins que no es demostri el contrari. Per tant, els periodistes han de vigilar molt a l’hora d’informar sobre aquests, evitant
qualsevol acció que pugui afectar a la reputació o posar en perill el dret a tenir
un judici just
. En alguns casos, els periodistes poden donar detalls que poden
afectar a la percepció del públic sobre el sospitós i generar una opinió negativa
d’aquest abans que hi hagi hagut una acusació formal. Per això, per tal d’evitar que la presumpció d’innocència es vegi afectada, els comunicadors han de ser
molt respectuosos amb la difusió de la informació.

El paper dels mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació tenen un paper clau a l’hora de narrar un crim real, ja que són els encarregats de transmetre la informació al públic sobre els esdeveniments que han tingut lloc. Això implica la recopilació i difusió de dades sobre un crim, la investigació, les possibles motivacions i els sospitosos entre altres aspectes rellevants. “Nosaltres, els periodistes, som qui donem la informació dels crims perquè es coneguin”, explica Maria Forga. “Sovint els mitjans són molt útils per trobar pistes”, afirma.

No obstant, els mitjans tenen la responsabilitat d’informar de manera objectiva i equilibrada, és a dir, sense crear estigmes injustificats o jutjant a una persona acusada sense haver establert la seva culpabilitat. A més, també cal tenir en compte el dret a la intimitat dels implicats en el cas, així com la necessitat de no inferir en la investigació en curs.

“Hem de saber que el nostre paper és aquest: informar i explicar les històries”, sentència Forga. Així doncs, el tractament informatiu dels mitjans de comunicació pot influir en la percepció que el públic té dels crims i de les persones implicades. Per tant, cal que els mitjans de comunicació i els periodistes realitzin una cobertura adequada i responsable d’aquests casos. Tal com denúncia Maria Forga: “no cal fer-ne un espectacle, perquè no ho és”.

En definitiva, tot i la idea que cadascú en pugui tenir, les històries han de ser explicades. En cas contrari, les societats s’exposen a tornar a entrebancar-se amb la mateixa pedra i a viure un cas similar per no haver après dels errors, sigui en sentit judicial o informatiu.

Autor

(Visited 47 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 1 de juny de 2023
Close