Una entrevista de Mateu Sabala.
Andreu Juanola (Girona, 1989) produeix i modera “un programa d’esports, és a dir de futbol, és a dir del Barça, és a dir de Peeeedri”. Així és com el presentador comença cada dilluns a les 10 de la nit La Sotana, un podcast independent en català i emès per Patreon amb elevades xifres d’audiència gràcies a la irreverència que els cinc integrants -Magí García, Joel Díaz, Enric Gusó i Manel Vidal, amb Juanola- mostren davant del micròfon. El programa no només arriba a aficionats del Barça, ni només l’escolten catalans.
Com relata el mateix Juanola, tot va començar “des del típic grup de WhatsApp d’amics fanàtics del futbol, en què només es parlava dels partits del Barça i del Madrid”. Aquests amics eren Andreu Juanola, Manel Vidal i Sergi Pujol. El 2014, l’enginyer de so Enric Gusó els va descobrir el format podcast, quan encara era desconegut a Espanya, i juntament amb Ignasi Fuster -amic de Juanola des de la infància- va sorgir La Sotana a través d’Skype.
“Al principi va anar malament, perquè ens pensàvem que en sabíem”, admet el moderador. Així i tot, gràcies a Twitter, van començar a tenir alguns oients entre els quals hi havia Joel Díaz, que va passar de ser convidat a un membre més de La Sotana; i amb ell, el programa va adquirir un to més humorístic. Més tard, Díaz va portar al seu amic Magí Garcia (Modgi), que treballava a la revista satírica El Jueves, i el programa va seguir cap a aquesta tendència de treballar amb l’humor.
Perquè el programa fos més àgil, aviat van començar a gravar-lo des d’un estudi a Barcelona, ubicat al barri de Sants, un cop per setmana. Pujol i Fuster van deixar-ho perquè “no podien assumir la càrrega de feina que suposava” i Juanola es va quedar de presentador.
“Som La Sotana, no ens callem res, i no la canviarem mai”, ha defensat des dels inicis Juanola en antena. Aquesta defensa de la llibertat d’expressió en clau d’humor que ha fet, conjuntament amb els altres membres del programa, ha generat problemes a l’hora de fer-se un lloc als mitjans convencionals. Primer, van haver de deixar la Cadena Ser, on treballaven amb el Sique Rodríguez, presentador del programa Què t’hi jugues, per no tenir límits. I, més tard, també van haver de marxar de Betevé, pel mateix motiu.
A partir d’aquí, ja amb una audiència consolidada i sense renunciar als seus ideals, van entrar a la plataforma Patreon des d’on emeten per lliure. Amb aquesta aposta, des del 2019, La Sotana ha assolit el que desitjaven: “Tenir diners per poder fer un programa autoproduït, dient el que volem i amb una qualitat bastant bona”, reconeix Juanola.
No vam tenir pressa per “petar-ho”; és la vuitena temporada i es nota que ens coneixem i som amics
Quina creus que és la clau de l’èxit?
Si ho sabés, estaria fent molts diners. Diria que és un conjunt de moltes coses. Potser hi té a veure el fet que vam ser dels primers podcasts a existir, i això et dona molt de rodatge i credibilitat. A més, no vam tenir pressa per “petar-ho”; és la vuitena temporada i es nota que ens coneixem i som amics.
De fet, escoltant el programa es percep que treballeu amb espontaneïtat i improvisació. Quines parts teniu preparades i quines no?
És un mixt. Ser amics i poder dir les coses com i quan vulguem, ens permet destinar un gran part del programa a la improvisació. Durant la primera mitja hora de tertúlia, per exemple, només tinc preparades unes quantes preguntes i, en canvi, les seccions sí que estan guionitzades.
La primera vegada que ho sentim, és en directe
Com ho prepareu?
Cadascú fa la seva part i només ens expliquem un petit resum per no repetir-nos. A la tertúlia, segons com ha anat el Barça o si la setmana està animada, preparo unes preguntes o unes altres. I per les seccions, cadascú es prepara la seva i si s’ha de dir alguna cosa espontània en el moment, es diu. La primera vegada que ho sentim, és en directe.
El convidat influeix en la repercussió del programa. Com els seleccioneu? Han de tenir alguna característica específica?
Sí, han de tenir “ganxo”. Vam començar portant periodistes esportius com Jordi Costa, Ricard Torquemada, Danae Boronat… I aquesta temporada, hem fet un gir. No hem convidat cap periodista esportiu, sinó només gent que ens interessi a nosaltres i pugui ser-ho també pels oients. Però podem fer un bon programa sense cap convidat, així que no convidem per convidar, filo una mica més prim.
Inconscientment, hem aplicat una autocensura que no hauria d’existir
Us poseu límits?
A La Sotana, no ens callem res. Sempre juguem bastant al límit i segur que algun cop, ens passem. Però sí que l’experiència ens han marcat alguns límits i, inconscientment, hem aplicat una autocensura que no hauria d’existir.
Recordes alguna pregunta en què hagis pensat que t’has passat?
Normalment, no em fa por fer cap mena de pregunta. Ara bé, per exemple, l’altre dia vam anar a Brussel·les a fer un programa amb el Josep Valtònyc i en un moment va pujar la Clara Ponsatí; em pensava que només participaria en el joc de portades, però es va quedar més i li havia de fer alguna pregunta. Li vaig dir: Et penedeixes de tot el que has fet i que no ha servit per res? Segurament, no hauria d’haver fet aquella pregunta a una persona que no pot tornar a casa seva.
Quants mecenes té La Sotana actualment?
Ara mateix, uns 2.700 i alguns són de fora de Catalunya. Unes xifres que ens sorprenen perquè el programa el fem en català, però així normalitzem poder fer coses en la nostra llengua.
A La Sotana, us heu desmarcat una mica dels mitjans de comunicació tradicionals per aquest to humorístic i gairebé sense límits del programa. Creus que el periodisme esportiu evoluciona cap aquí?
S’ha de combinar. Ara tots els programes volen ficar una mica de “jiji jaja”, però no cal. Jo, per exemple, no consumeixo cap programa esportiu humorístic. Estem en un moment on els clics i les visualitzacions ens estan tornant bojos, mentre el que importa és fer un bon contingut.
Autor
Mateu Sabala Jarque
