Una entrevista de Mateu Sabala Jarque.
Karen Joaquín (Bonao, 1994) és amant de l’art; guionista, directora de cine i, sobretot, fotògrafa. Amb la seva càmera, ha immortalitzat cantants de la talla de Rigoberta Bandini o Amaia i també a les actrius Isabaella Rossellini, Macarena García, Iría del Río, Mar del Hoyo i Roser Tapia, entre d’altres. Actualment, treballa en la indústria del cinema de Barcelona, formant part de l’equip de rodatge de series com ‘El Diplomatico’, ‘Buga Buga’, ‘Polonia TV’ i pel·lícules com ‘Berenàveu a les fosques’.
Ara fa dotze anys que és fotògrafa. Va començar a treballar amb la càmera analògica?
No. De fet, no va ser fins al 2018 que vaig tenir una analògica. Els meus inicis en la fotografia es remunten a quan tenia quinze anys. El meu veí em va fer les tradicionals fotos a l’Amèrica llatina d’abans d’acabar el col·legi. En aquell moment, vaig descobrir que per alguna raó tenia una passió amb la fotografia sense que mai hagués tocat una càmera. Uns dies després, la meva mare “contractar-lo” perquè m’ensenyes les coses bàsiques. La primera càmera que vaig tenir va ser una Nikon amateur mecànica el 2010 i, des de llavors, sempre he fet fotos.
El 2018 té el primer contacte amb l’analògica.
Sí. Mentre estava a la universitat estudiant i treballant en publicitat, una neboda meva em va demanar que li fes les seves fotografies pels quinze anys. Va ser en aquest moment quan em vaig adonar que la meva passió era la fotografia i no la publicitat. Després, vaig anar a Nova York a visitar el meu cosí just abans de venir a viure a Barcelona, i em va regalar una càmera analògica que em va permetre trobar el meu estil.
La càmera té una deformació a l’òptica que no altera el resultat
Segueix amb la mateixa càmera?
Me n’he comprat d’altres, però la principal és la que em va regalar el meu cosí; conservo la mateixa òptica i tot. La càmera té una deformació a l’òptica que no altera el resultat, però les persones que retrato poden percebre el defecte. Per culpa d’aquesta deformació, apareix un filtre que és impossible d’eliminar i la fa única. Em fa vergonya i tot, però m’agrada com queden les fotos.
La porta sempre a sobre?
Quan vaig començar, anava a la universitat i a tot arreu amb la càmera. Ara ho segueixo fent, però no sempre. M’agrada portar-la a sobre perquè vaig veient fotos per tot arreu on vaig; cada dia n’apareixen moltes al meu cap.
Prefereix la càmera analògica a la digital?
Cent per cent. De la mateixa manera que hi ha pintors que pinten amb aquarel·la, o n’hi ha que prefereixen fer-ho a l’oli, la meva tècnica és l’analògica. Em sento molt més professional amb l’analògica que amb qualsevol digital.
Que tinguis una única oportunitat per disparar i hagis d’esperar a revelar-ho per veure els resultats, fa que t’enamoris del format
Què té l’analògica que fa que s’adapti més al seu estil?
M’agrada tot el procés. Amb la digital feia mil fotos i llavors quasi que ni les volia veure; em passava l’emoció. Que tinguis una única oportunitat per disparar i hagis d’esperar a revelar-ho per veure els resultats, fa que t’enamoris del format. A més, l’analògica té un factor natural que no controles tu; la pel·lícula està plena de química que reacciona a la llum de diverses maneres i és preciós. Tampoc m’agrada editar en foto i considero que l’analògica és sincera i màgica al mateix temps.
Quins elements té en compte alhora de fotografiar amb analògica?
Soc molt partidària de la llum natural. Quan faig una sessió de fotos, creo un moodboard i busco diferents elements simples per desenvolupar una idea artística. M’imagino prèviament un tipus de foto, però després confio en la meva sensibilitat i composo en el moment.
Té algun truc per tirar les fotos?
Recorro molt a certs carrets com els ‘Portra 800’, que generalment s’utilitzen per fer fotografies més de nit. A mi també m’agrada com queden de dia; els dóna una textura no molt contrastada i de colors pastel molt bonics.
Com revela les seves fotografies?
Sempre les revelo a l’estudi ‘Carmencita’; fa un any que estan a Barcelona, coneixen el meu estil i tenen un tracte molt proper amb el client.
Sento que al ser migrant em costa molt crear relacions i més en una ciutat tan competitiva artísticament com Barcelona
S’inspira en algun fotògraf que admira?
En molts. Segueixo a tots els fotògrafs grans de Barcelona i de tot el món. A Martina Matencio, Pia Riverola, Carlota Guerrero, Raquel Chicheri o Laura Sisteró, entre d’altres. Tinc una llista de fotògrafs a qui vull escriure per intentar fer-los d’assistent i aprendre d’ells.
Ha fotografiat a la popular cantant catalana Rigoberta Bandini. Com sorgeix aquesta oportunitat?
Molt de l’atzar. Tot i que ja fa quatre anys que visc aquí, sento que al ser migrant em costa molt crear relacions i més en una ciutat tan competitiva artísticament com Barcelona; però no tinc vergonya. En una pràctica de cinema vaig conèixer i ensenyar les meves fotos a l’actriu catalana Iria del Rio. Després, vam quedar per fer una sessió i les va compartir a les xarxes. Casualment, la seguia Rigoberta Bandini, que també em va començar a seguir i em va contactar per fer la sessió de la cançó Julio Iglesias.
Com va ser la sessió amb ella?
De tot un dia i va ser molt bonic. Hi havia direcció d’art, vestuari, maquillatge… i jo sola amb la meva càmera analògica. Tot i que ja tenia la confiança suficient, vaig començar amb molta por. Vaig acabar omplint uns nou carrets i tots van sortir genial.
I llavors, la van tornar a contractar amb Amaia.
Sí! Va ser genial perquè significava que li havien agradat les fotos. Aquesta sessió va ser molt tranquil·la. Representava a dues amigues que baixaven a la plaça a menjar llaminadures. Vam seguir una dinàmica que s’allunyava de fer postures davant la càmera, si no que mentre s’ho passaven bé, jo les anava fotografiant. Van sortir fotos molt naturals, com elles; per això penso que els agrada el meu estil.
Com és guanyar-se la vida com a fotògrafa?
Molt difícil. He estat el punt de no tenir res. En una ocasió, vaig estar gairebé a punt d’haver de tornar al meu país, però gràcies a moltes persones he pogut seguir aquí. M’he sacrificat molt pel meu somni de dedicar-me a la fotografia. He hagut de treballar d’altres coses, però he decidit que prefereixo ser pobre i fer una sessió de fotos al mes per pagar-me l’allotjament que no pas deixar d’intentar-ho. Sé que al final valdrà la pena. No vaig deixar la meva família enrere per no aconseguir-ho. Ara estic començant a veure la llum al final del túnel; cada cop m’entren més projectes i em dono a conèixer. Fins i tot, ja tinc algun client fix.
Sembla que s’han tornat a posar de moda les càmeres analògiques. Quina diria que és la causa? Què li ha permès personalment l’analògica?
No sé si és una moda o la gent ho ha tornat a valorar. Diria que passa com amb el so, que els vinils tenen més qualitat sonora. La gent ara està cansada de les digitals perquè és tan real, que no ho volem. Busquem art, recuperar l’artesania i entendre el punt de vista de l’artista. La càmera analògica m’ha permès tot això.
Autor
Mateu Sabala Jarque
