Written by 06:00 Destacada, Panorames

Fent rodar la pilota a l’estil europeu

L’increment de l’afició a l’estranger i el renom del futbol que es juga a Europa, amb clubs tan populars com el Barça i el Madrid, han augmentat la demanda d’entrenadors professionalitzats aquí. Una fuga de talent que marxa a la recerca d’oportunitats i que difon el model.

Un reportatge de Mateu Sabala Jarque.

Andrés Iniesta, Kakà o Wayne Rooney són tres jugadors d’èxit en el futbol europeu que, a les acaballes de la seva carrera professional com a futbolistes, s’han retirat a clubs d’altres continents que comencen a apostar per la pràctica d’aquest esport. De la mateixa manera, a l’estranger també busquen entrenadors de futbol per lligues de menys nivell, tant dins com fora d’Europa. Alguns exemples d’entrenadors espanyols que han marxat a entrenar fora són Óscar García, que va marxar al Stade Reims (França); Domènec Torrent, al Galatasaray (Turquia); Guillermo Abascal, al Basilea (Suïssa) i, no fa gaire, Xavi Hernandez, a l’Al-Saad (Qatar). Segons TransferMarket, en total 143 entrenadors d’Espanya han fet el salt a lligues de països on el futbol és menys potent; aporten a l’estranger coneixements i mètodes.

“Si dius que ets d’Europa, i sobretot de Barcelona, saben que mames futbol des de petit i estàs molt ben considerat”

Joan Molist, entrenador del BCN Soccer (Japó)

Aquest és el cas de tres entrenadors catalans: David Ibañez, Anna Ponce i Joan Molist. Ibañez és coordinador i entrenador del Club León FC (Mèxic); Ponce entrena el FCB Academy (Estats Units) i Molist, el BCN Soccer (Japó). “Si dius que ets d’Europa, i sobretot de Barcelona, saben que mames futbol des de petit i estàs molt ben considerat”, comenta Molist. I és que equips com el Barça o el Madrid, amb tants seguidors arreu del món, han aconseguit gràcies a la seva reputació popularitzar aquest esport arreu. “Encara que hi hagi un entrenador més ben preparat d’una altra ciutat, el sol fet de tenir un entrenador de Barcelona dona molt més “caché” al club”, assegura l’entrenador del BCN Soccer.

A Catalunya, el futbol és l’esport més potent -que mou més capital i amb més afició- i, d’una manera o altra, influeix en la societat. “A fora, són conscients de la professionalitat del nostre futbol i tenen ganes d’aprendre”, comenta Ponce, qui va passar de mirar partits de futbol amb el seu pare i el seu germà des de ben petita a entrenar equips base als EUA. Per arribar aquí, es va graduar en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport (CAFE) i també té un màster en Readaptació Física. Va començar entrenant al Vic Riuprimer i, després d’obtenir el títol d’entrenadora Nacional C, va accedir al Barça Escola -primer des de Barcelona i, més endavant, als EUA-.

David Ibañez, en una sessió d’entrenament al Club León FC (Mèxic)

Ibañez també va créixer rodejat de futbol des de ben petit. Ara viu d’aquest esport a Mèxic. Va començar a entrenar a l’Abadessenc, el club del seu municipi natal -Sant Joan de les Abadesses- amb qui també havia jugat a primera i segona catalana. El 2016 es va treure el títol UEFA PRO Licence, la màxima acreditació com a entrenador. Això el va propulsar anar a entrenar a lligues estrangeres i a viatjar molt “sempre amb un xiulet i un cronòmetre a la maleta”; primer als EUA i després a la Xina. El 2018, el van contactar per coordinar el futbol base del León F.C., on encara entrena. 

Des de llavors, Ibañez es passa el dia entrenant a la “cancha” o fent reunions amb els “profes”, com diu ell. Amb els coneixements adquirits a Espanya, acaba d’elaborar un programa d’entrenament específic pel Club León. L’objectiu és determinar quin tipus de tasques han de treballar els entrenadors per formar i traslladar els continguts als futbolistes. I això, a cada país, es fa d’una forma diferent; segons el tarannà de la societat local. Ho explica Ponce: “A mi m’agrada entrenar des de les emocions, però depenent d’on estic, ho he de fer d’una forma o una altra”. “A l’estranger tenen un concepte completament diferent sobre els entrenaments”, afirma Molist, qui també s’ha graduat en CAFE. L’entrenador va començar la seva etapa professional amb BCN Soccer Experience, amb qui ha anat adquirint experiència fins a arribar a entrenar a llocs com Hèlsinki i Osaka. Segons la seva experiència, detalla que a l’estranger “els trenca els esquemes participar i respondre preguntes durant els entrenaments”.

El repte de Ponce als Estats Units ha estat intentar transmetre que s’ha de gaudir del futbol. Descriu la societat americana com una en la qual tothom treballa les seves capacitats físiques per aconseguir beques esportives. Tanmateix, assegura que “ser ràpid o saltar més, no és el més important en el futbol”. Als entrenaments als EUA hi ha tendència a treballar aspectes com la velocitat, l’agilitat o la força, però Ponce centra les seves sessions en el maneig de la pilota. 

En el cas d’Ibáñez, la seva arribada va suposar un canvi tan gran en el model d’entrenar que el preparador físic li va demanar que disminuís la càrrega teòrica que donava als jugadors perquè quedaven col·lapsats. A Mèxic, no estan acostumats a fer manteniments -uns exercicis de possessió amb pilota habituals en els entrenaments europeus-. Per això, en afegir consignes, els jugadors quedaven col·lapsats cognitivament. “Estan acostumats a tirar la pilota i a dir “jugueu”, però jo no entenc un entrenament sense una mica de xixa”, afirma Ibañez.

Per què marxen els entrenadors?  

I per què marxen els entrenadors a entrenar a l’estranger? “A Mèxic estic més ben valorat i em paguen professionalment. En canvi, a Espanya no podria viure d’això”, confessa Ibañez. El fet que els jugadors disposin de menys coneixements, els permet entrenar equips professionals. A més, participen en la tria i la confecció de les plantilles amb campanyes de scouting (anàlisis i cerca de jugadors) pel país. Per tant, acaben fent entrenaments d’un nivell més alt del que pdorien fer a Espanya. “Aquí cada cop hi ha més competència i, en conseqüència, és més complicat viure només d’entrenar”, diu l’entrenador del León. Molist coincideix a dir que, com a entrenador format a Europa, “et tenen més respecte”. “Són realitats diferents”, afegeix Ponce.

Un exemple d’aquestes realitats és establir una comparativa entre la lliga espanyola i l’alemana. A la primera, es perd més temps en qualsevol acció perquè tenim la cultura del “tot s’hi val per poder guanyar”, mentre que a Alemanya, això no passa. Molist explica que al Japó tenen el que ell anomena la cultura del “samurai”; detalla que davant la situació més complexa que hi hagi, els jugadors continuen esforçant-se sempre. Per exemple, a l’estiu juguen partits al migida a uns 40 graus amb un 80% d’humitat, i tot per demostrar que són capaços de fer-ho. 

Joan Molist, entrenant el BCN Soccer (Japó)

Per contra, el futbol mexicà és “silvestre i molt apassionat“. Ibañez assegura que els mexicans es descriuen a si mateixos com a “huevones” per la cultura del mínim esforç. “Estan com nosaltres o més bojos pel futbol i tenen talent, però els falta constància i coneixement”. Segons Ibañez, la majoria d’entrenadors mexicans no planifiquen els entrenaments, i simplement fan petits partits per entrenar, sense treballar continguts ni consignes. 

Finalment, als Estats Units la societat és generalment individualista. Un tret que Ponce defineix com la cultura de l’“ego”. A la societat nord-americana, els nens i nenes toquen molts esports i lluiten per aconseguir beques esportives. Per això, hi ha molts entrenaments personals per millorar aspectes tècnics i físics, però s’obliden que el futbol és un joc col·lectiu amb un sistema complex. “Els falta viure i entendre que és un joc d’associacions”, comenta Ponce.

Als Estats Units, el futbol, soccer com l’anomenen allà, no està ni entre els tres esports més practicats del país; per davant hi ha el futbol americà, el beisbol i el bàsquet. “És un país molt gran, amb molts esports que hi tenen impacte”, afirma Ponce. Així i tot, el soccer omple estadis. Els americans viuen amb passió el futbol internacional i la Major League Soccer (MLS), que cada cop suma més jugadors i entrenadors europeus mentre adquireix fama internacional. També disposen d’un bon nivell econòmic que els permet gaudir de múltiples instal·lacions i les diverses lligues privades. “Tenen infraestructures i un gran potencial; ara només els falta potenciar el que volen fer”, comenta Ponce. 

Anna Ponce, entrenant el FCB Academy (Estats Units)

Els americans van portar esports com el beisbol al Japó, mentre que d’altres com el futbol van arribar molts anys més tard. A no ser que parlis d’equips japonesos com el Gamba Osaka o el Vissel Kobe, que sí que disposen de camps d’entrenament i unes instal·lacions de primer nivell; la resta de clubs lloguen els camps. Durant els últims cinc anys, però, el futbol ha anat guanyant força, fins al punt que “d’aquí dos o tres anys ja serà l’esport més practicat”, prediu Molist

Mentre que a Mèxic, el futbol ja és l’esport més practicat del país; tot i que també arrosseguen molta afició el boxa i la lluita lliure. Quan Ibañez va arribar, les instal·lacions eren “deplorables”. Només tenien tres camps: un de gespa natural, pel primer equip; un de natural i en mal estat, per la sub-20 i un d’artificial, “en el que s’havien de fer malabars per entrenar vuit categories”. Ara fa sis mesos que gaudeixen d’unes instal·lacions d’últim nivell gràcies al grup futbolístic Pachuca, inclús millors que algunes d’Espanya. “Per poder ser un club autosostenible a Mèxic, s’ha d’invertir en el futbol base”, comenta Ibañez.

“El cribratge a Mèxic es fa molt d’hora i es perd molt talent”

David Ibañez, coordinador i entrenador del Club León FC (Mèxic)

Al León F.C. no els demanen guanyar, tot i que cada cop més, sinó millorar el nivell dels jugadors per vendre’ls a Europa. A més, a diferència d’Espanya, si no estàs en el futbol base d’un club important, no arribes a cap lloc. “El cribratge a Mèxic es fa molt d’hora i es perd molt talent”, afirma Ibañez. Un cas que exemplifica que aquí aquest estancament no es produeix és el d’Enric Gallego, un jugador del Tenerife que va fer el salt de 2a B a Primera Divisió en només sis mesos; un fet pràcticament impossible a Mèxic.

També es nota la cultura del país en les seves respectives competicions. Quan Molist va arribar al Japó, es va sorprendre perquè “arribaven una hora abans de la convocatòria i feien escalfaments de 45 minuts”. També li va sobtar que tenen 30 jugadors per categoria, en lloc de diferents equips com tenim a Espanya, on hi ha casos de vuit equips per categoria. “Quan juguen un partit ja saps que durarà tres hores”. I és que primer juguen el partit oficial i després juguen tots els que no han jugat, en partits amistosos.  

“Aquesta mentalitat individualista dels EUA els permet tenir una gran capacitat de sacrifici”

Anna Ponce, entrenadora del FCB Academy (Estats Units)

D’altra banda, als EUA hi ha una gran rivalitat per ser el millor. El que més va sorprendre a Ponce és la intensitat amb què viuen els tornejos per posicionar-se al capdavant de la classificació estatal. I també que els camps no disposin de vestuaris, “on es fa més equip”. “Això reflecteix la mentalitat individualista dels EUA”, però com comenta l’entrenadora, “aquesta mentalitat els permet tenir una gran capacitat de sacrifici i esforç; donant-ho tot per l’equip”.

El futbol estranger està creixent a una gran velocitat. Tant  les seves respectives lligues, com la destresa dels jugadors. Un exemple flagrant és precisament el León F.C.; fa quatre anys tenia tots els equips classificats com a últims i penúltims i ara ja es classifiquen pels playoffs i la liguilla. La pregunta és: pot ser que amb la fuga dels coneixements futbolístics europeus a l’estranger, arribi el futbol a Mèxic a ser campió del món? I la MLS una de les lligues de referència? Començaran a destacar més jugadors japonesos per Europa? Són tot un seguit d’incògnites que es resoldran en els pròxims anys.

Autor

(Visited 18 times, 1 visits today)
Last modified: 15 de juny de 2022
Close