Una entrevista d’Iker Solana Martin.
Albert Bosch Riera (Sant Joan de les Abadesses, 1966) arrossega una llarga llista de reptes completats de diferents disciplines d’esportsextrems, que compagina amb la seva faceta d’emprenedor i d’escriptor. Ha creuat l’Antàrtida sense assistència i en solitari, recorrent 1.152 quilòmetres des de la costa fins al Pol Sud; també ha completat el projecte ‘7 Cims’, escalant la muntanya més alta de cadacontinent amb l’Everest com a conquesta final i, entre d’altres, ha participat a nou Dakars (dos en moto i set en cotxe); l’any 2015 es va convertir en el primer pilot de la història en participar-hi amb un cotxe 100% elèctric. Bosch és també corredor habitual d’Ultra Maratons.
Ha fet expedicions extremes com pujar els 7 pics més alts de cada continent, la travessia fins al Pol Sud o participat al Dakar fins a nou vegades. Com es definiria?
M’agrada definir-me com una persona que intenta convertir alguns somnis en realitat. En general, però, acostumen a definir-me com aventurer, emprenedor i també com a expert en lideratge.
En quin moment de la seva vida i per què comença a realitzar aventures d’aquest nivell?
És una progressió. Soc un apassionat de l’esport; en un inici no pensava en l’aventura en si, però s’hi va anar transformant. Vinc d’un poble molt petit, Sant Joan de les Abadesses, on estava sempre en contacte amb la naturalesa i acostumat a fer esport a l’aire lliure. Em feia pena veure els meus companys jugant a esports com futbol i bàsquet en espais delimitats i envoltats de molta gent reunida mirant-los, cridant-los o insultant-los. Després, el meu entrenament a la natura es va anar convertit en competició. I el 1998, vaig començar a participar en esports d’aventura participant en el meu primer Dakar. Al final, aquesta evolució es va convertir en un estil de vida; vaig veure que no necessitava ser el millor, sinó el més complet.
D’entre les expedicions que ha fet, quina ha estat la més especial i per què? I la més difícil?
De vegades, una sortida senzilla aquí als Pirineus pot convertir-se en una de difícil. Però pel que fa a les conegudes, potser et diria que la més complicada ha estat l’expedició a Papua Nova Guinea. Allà vam conviure amb una tribu que havia viscut aïllada l’última dècada per una guerra tribal; va ser una experiència molt especial i alhora tensa. També pujar a l’Everest, perquè comporta molts riscos. I l’expedició en solitari al Pol Sud, que va ser una aventura de 48 dies molt intensa.
“Era crucial marcar-se tasques per mantenir la ment ocupada i estar pendent de no fer cap errada, que a -40 graus pot ser letal”
Va passar 48 dies sol a l’Antàrtida. Com s’organitzava cada dia? Com menjava i com dormia?
Estava sol i mai vaig trobar a ningú -a cap persona ni a cap altre tipus d’animal- perquè fora de la costa ja no hi ha res, ni pingüins, ni foques, ni animals marins; no hi ha vida orgànica. Com que era estiu, no es feia de nit i, tot i que podia fer l’horari que volgués, era molt important seguir una rutina. Era crucial marcar-se tasques per mantenir la ment ocupada i estar pendent de no fer cap errada, que a -40 graus pot ser letal.
Es podia comunicar?
Em podia comunicar via satèl·lit amb la base que em donava una mica de cobertura. Teníem un protocol de seguretat en el que, si era necessari, podien activar un rescat. També parlava amb els de casa; concretament, amb la meva dona que era el centre de coordinació de les comunicacions amb la premsa.
“Diuen que el límit en l’esport no existeix, però és perquè la gent no fa coses series”
Com es gestiona físicament i mentalment una expedició en solitari d’aquestes característiques?
Físicament ha d’haver-hi una preparació constant i prolongada en el temps; no consisteix només en anar al gimnàs i posar-se fort, sinó que també t’has de conèixer el cos. Diuen que el límit en l’esport no existeix, però és perquè la gent no fa coses series. En un IronMan baixes de la bicicleta i marxes a casa, igual que en una marató o en esports d’aquest tipus. En canvi, en el meu cas, haig de conèixer a la perfecció els meus límits per no arribar a ells, perquè com a mínim suposaran una lesió.
Com s’ha preparat i com es prepara per cadascuna d’aquestes expedicions?
La gent pensa que la part física i mental és l’única que s’ha de preparar; i com a molt la part tècnica, però n’hi ha una de molt més important que marca la diferència entre fer o no fer aquestes experiències: és la preparació del projecte. Molt pocs esportistes ho entenen, però per fer una expedició s’ha de preparar el projecte conceptualment, la logística, les comunicacions, elaborar un pla de negocis… Tinc poca competència perquè molt poca gent es compromet tant en un projecte; físicament i mentalment, molts podrien.
Què n’aprèn de cadascuna de les aventures en què participa? Prefereix fer-les sol o acompanyat?
Prefereixo fer-les acompanyat, però també m’agrada fer-ne algunes sol de tant en tant. L’última que he fet en solitari és el descens de la part catalana del riu Ebre; vaig estar sis dies navegant en caiac i parava per dormir fent acampada o quedant-me a hostals. L’aprenentatge crec que consisteix en posar-se al límit, que és quan apareix el pitjor i el millor de cada persona; la part més egoista i animal, de supervivència, però també l’evolució personal de cadascú. Són experiències molt intenses que em permeten fer un aprenentatge integral. Gràcies a això, he escrit llibres, faig conferències i trobo que és un laboratori d’assaig bestial perquè em porto a l’extrem.
Té alguns referents en l’àmbit d’esport d’aventures?
Els aventurers d’abans. M’agradaria assemblar-me a ells, perquè eren molt humils amb la natura i realment conscients que depenien de la Terra i la respectaven sense supèrbia. Actualment, la natura ha de continuar manant i hem de mantenir aquest respecte per ella i deixar de creure que la tenim controlada amb la tecnologia perquè no és així.
En quin moment gaudeix més de les expedicions? Quan les planifica, quan les duu a terme o posteriorment quan les recorda?
Tinc la capacitat de viure molt connectat al present i no pensar en res més. M’aplico molt la frase de ‘Gaudeix cada moment perquè el passat no existeix’. Evidentment, com qualsevol persona, també penso a vegades en el passat i el futur perquè em dona l’experiència que comentàvem, de valors, arrels, referències, errades i aprenentatges. Les expedicions les gaudeixo en els tres àmbits, però sobretot en la preparació que és quan treballes amb la il·lusió d’aconseguir uns propòsits. De fet, quan m’uneixo a activitats que ha programat algú altre, no les visc igual; prefereixo fer-ho jo. I un cop completades, és divertit explotar els aprenentatges en conferències o xerrades, sense viure dels records.
“Si realment estimes la Terra, t’has de comprometre a intentar canviar els hàbits”
També és el primer pilot que ha participat al Dakar amb un cotxe 100% elèctric. Com apareix aquesta idea i per què?
Mentre feia el projecte 7 cims, amb el que vaig escalar les muntanyes més grans de cada continent completant-lo el 2010 amb l’ascens a l’Everest. Aquest repte em va fer ser més conscient de la feblesa de la natura i com la maltractem amb els problemes del canvi climàtic, la contaminació i l’atac a la biodiversitat. Després de fer una volta per tot el món, vaig entrar en una contradicció que es manifesta a l’Everest, en el punt més alt del món. Allà, amb tota la terra sota els meus peus em vaig sentir responsable de la meva relació amb la natura, la qual no pot ser només explotar-la. Si realment estimes la Terra, t’has de comprometre a intentar canviar els hàbits. I per això vaig decidir participar amb un cotxe elèctric al Dakar.
No van poder finalitzar la carrera. Quins creu que són els pros i contres d’utilitzar aquest tipus de vehicle al Dakar en lloc dels que funcionen amb combustibles fòssils?
No vam acabar la carrera del Dakar, però sempre dic que és el millor fracàs que m’ha passat a la vida. Estar disposat a fracassar per un objectiu de passió i propòsit és bo. Avui dia hi ha molts més contres tècnics que pros, i el principal és l’autonomia. Amb els cotxes de combustió pots tenir tota la gasolina que vols; és molt fàcil reposar amb bidons i continuar. Amb un cotxe elèctric al desert ho tens més complicat. Parlant dels pros puc dir que contamina menys, hi ha menys impacte i treballes amb una mobilitat més sostenible. És una manera de comunicar al món que hi ha coses que hem de deixar de fer-les, renunciar a elles. Un exemple clar és quan es va deixar de fer publicitat de tabac; amb la sostenibilitat hauria de ser semblant.
Com comentava, a banda d’expedicions fa xerrades i conferències on parla de ‘lideratge responsable’. Què significa per vostè aquest concepte i com l’aplica a la vida?
És molt important, ja que és l’evolució de la vida que tots tenim. El lideratge és necessari i sempre hi és present, des de les tribus de les cavernes fins al present. Es necessita lideratge en l’àmbit polític, social, educatiu i molts temes vitals més, perquè sinó no tenim com guiar-nos. La realitat és que tots som líders en diferents aspectes personals de cadascú. M’agradaria recalcar que quan es parla d’un líder no ens hem d’imaginar al típic home gran i fort, sinó algú amb les idees clares. Antigament, lideràvem pensant que el món tenia recursos infinits, que tot aniria bé i no pensàvem en els límits. Aquest tipus de líder només pensa en el seu benefici, és algú que no convé a la societat. Després, hi ha la gent que només vol fer el bé, i això tampoc és sostenible. Aquí és on em reafirmo en què és important el lideratge responsable, on tots serem líders d’un negoci, una família, una administració, o el que sigui, però hem de ser, per sobre de tot, responsables en allò que fem.
“El que es necessita és una actitud emprenedora, però no en el sentit empresarial de la paraula, sinó d’un mateix”
Què creu que es necessita per poder fer aquest tipus d’aventures? Com animaria a algú que en tingui ganes, però no s’atreveixi?
El que es necessita és una actitud emprenedora, però no en el sentit empresarial de la paraula, sinó d’un mateix. És a dir, per fer un projecte d’aventura necessites pensar-lo, preparar-lo, mirar la logística i permisos. Evidentment, has de tenir una actitud esportiva, però si només t’agrada aquest enfocament únicament podràs fer carreres esportives, que estan molt bé, però no és aventura. En definitiva, s’ha de tenir aquestes ganes d’emprendre el projecte des de l’inici amb persistència. Al final, jo físicament sóc correcte, però no he arribat a la categoria d’elit. Tot i això, he fet projectes molt més grans que molts esportistes que estan immensament més preparats físicament. L’aventura per mi és incertesa i risc, això és el que m’aporta allò que realitzo.
Quin és el seu pròxim repte?
És precisament a l’Antàrtida, un repte molt gran. Es tracta d’un caiac de mar portat a l’extrem. Estem organitzant tots els preparatius per realitzar-lo d’aquí a dos anys, per tot el que comporta portar-ho a cap. Teníem al cap fer-ho el novembre de 2023, però ara estic lesionat per una caiguda amb bici de fa uns mesos i no podré començar a entrenar bé fins d’aquí a mig any; un fet que ho endarrereix tot més.
Autor
insight redacció
