Written by 09:00 Destacada, Mirades

La ceramista de les tares

L’Anna Benet, una ceramista instal·lada a l’espai creatiu el Konvent de Cal Rosal, aposta per la bellesa de les imperfeccions. Deforma la seva obra, que produeix a mà i principalment amb torn, perquè sigui única.

Una crònica de Lourdes Pérez Sala.

És un dilluns de novembre, són quarts de sis de la tarda i al municipi de Cal Rosal, al Berguedà, és ben fosc. Espero a la ceramista Anna Benet al Konvent, un antic convent de monges convertit en un laboratori experimental, i on Benet té el taller. Em rep amb un lot i ens endinsem a un espai completament fosc, on només gràcies a la llanterna que porta puc observar què hi ha més enllà. És una nau industrial completament buida que especialment a l’estiu, quan obren el Kovent per fer-hi residències, s’omple d’artistes. La travessem i pugem unes escales que ens dirigeixen fins a l’única porta per on es filtra llum. És casa seva.

N’obre les portes i ens ensenya tots els racons de la seva llar, poc convencional. L’espai, de tipus industrial, està ple de detalls reciclats, restaurats i readaptats, que transmeten calidesa. La dolçor amb què parla Benet embolica l’encant d’aquesta casa que és taller alhora. Allà, sobre la taula on crea les peces, iniciem la conversa de la seva experiència com a ceramista. Explica que des de ben petita jugava amb fang, però que a la Universitat de Barcelona (on va cursar Belles Arts) pràcticament no va treballar la ceràmica. 

El taller de la ceramista dins del Centre Cultural Konvent. (Lourdes Pérez)

Per aquest motiu, afirma que  els estudis universitaris li van servir per “agafar conceptes teòrics”; però que quan els va acabar, va deixar-los aparcats per començar a treballar en un bar. Realment, només fa cinc anys es va iniciar en el món de la ceràmica, gràcies als coneixements que li va transmetre la mestra santfruitosenca Maria Gelabert. Confessa, que en aquell moment estava convençuda que anava “molt tard” per dedicar-s’hi, però que ara no ho canviaria per res del món. 

“Amb ceràmica, pots anar construint qualsevol cosa només amb les mans. I això, em fascina; ho trobo bastant màgic”

També ha treballat la fotografia, una disciplina que, de fet, compagina amb l’estudi de la ceràmica. Assenyala que li ha passat pel cap provar altres coses, però que està convençuda que amb la ceràmica pot fer el que vulgui des de zero. “Amb ceràmica, pots anar construint qualsevol cosa només amb les mans. I això, em fascina; ho trobo bastant màgic.” Actualment, segueix formant-se; assisteix a les classes del ceramista Jordi Arenas a l’Escola d’Arts de Vic, on està aprenent una tècnica anomenada ‘ordit’ que s’utilitza per a crear peces molt grans. Normalment, però, fa servir el torn i hi treballa molts tipus d’argiles, amb una aposta forta per les pastes refractàries.

“A l’inici, m’esforçava molt per fer peces perfectes i no em sortien, fins que em vaig fixar en la bellesa de la imperfecció”

La motivació i la font d’inspiració principal d’Anna Benet és l’aprenentatge. Considera que es troba tant al principi de la seva carrera com a ceramista, que de tot el que fa n’aprèn alguna cosa. Assegura que la seva obra “parla de les coses imperfectes”, d’errades que comets quan crees mentre et formes, d’imperfeccions que s’han convertit en la seva font d’inspiració. “A l’inici, m’esforçava molt per fer peces perfectes i no em sortien, fins que em vaig fixar en la bellesa de la imperfecció”, detalla. I ara les torça expressament. Se les acosta al cos i les deforma amb la silueta de la seva cintura.

L’Anna Benet s’acosta les peces al cos i les deforma amb la silueta de la seva cintura. (Lourdes Pérez)

I és així com les converteix en art. L’Anna es decanta per utilitzar la ceràmica per aconseguir peces artístiques en lloc de peces utilitàries. Els gerros ja no són gerros, són obres. “Al final em ve de gust ser una mica diferent”, afirma, mentre explica que s’allunya de les formes perfectes que s’aconsegueixen “només amb la tècnica.” “Prefereixo ser ceramista que treballadora d’una producció molt continuada de peces iguals.”

“Com que treballo destrossant peces o desfent-les, la forma acaba sortint una mica a l’atzar”

Seguint aquesta metodologia, no planifica gaire com treballarà la ceràmica i es deixa portar, per aconseguir un resultat “inesperat.”  “Com que treballo destrossant peces o desfent-les, la forma acaba sortint una mica a l’atzar. Realment a l’inici, no sé exactament què sortirà.”, reconeix. Una excepció, però, és quan crea cubs a partir de gerros de ceràmica. Tècnicament, assegura que requereix molt esforç, perquè s’han de fer moltes proves per assolir el resultat que imagina.

En aquesta línia, la seva única exposició es titula ‘Tares’. Aquest nom que indueix a error, fa referència a tots els aprenentatges que ha obtingut després dels centenars d’intents per a produir la peça perfecta. “Estava aprenent a fer peces i n’havia de descartar moltes.” Assenyala que d’alguna manera, aquestes són les tares que ha d’anar cometent per algun dia considerar-se “una gran ceramista”. L’exposició, doncs, li permet fer un homenatge a aquest procés. La seva idea va rebre el premi Contemporanis de la TAVCC (Taula d’Arts Visuals de la Catalunya Central). Posteriorment, va decidir complementar l’exposició amb més peces. 

Amb tot, l’Anna no es considera artista; se sent més còmode anomenant-se ceramista. I està convençuda que és una professió “que torna a estar de moda”, però que encara no és prou valorada. En el seu cas, amb allò que es guanya més la vida és fent tallers i amb els encàrrecs que rep. Troba que es comença a revalorar molt la ceràmica; “hi ha cert públic que compra peces fetes a mà i de proximitat, i que entén que el seu preu no sigui el mateix que el d’una gran cadena de producció”, diu.  “Tinc una mica l’esperança de pensar que sí que es pot viure de la ceràmica i de l’art.”, conclou.

Autor

(Visited 5 times, 1 visits today)
Last modified: 30 de novembre de 2022
Close