Written by 07:00 Destacada, Diàlegs

Núria Bacardit: “Fins que no vaig assumir el càncer, no ho volia dir a ningú a la feina”

Una entrevista de Lourdes Pérez Sala, Paula Saavedra Egea i Iker Solana Martin amb fotografies cedides per Núria Bacardit.

Núria Bacardit Pérez (Manresa, 1970) va estudiar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan gairebé no hi havia facultats de comunicació  a  Catalunya.  Assegura  que  en  aquell moment “no li interessava” i que des de petita havia volgut ser veterinària. “M’agradaven més  les carreres de ciències, però les matemàtiques, la física o la química m’anaven fatal”, relata Bacardit.

La periodista de la Catalunya Central “ha fet de tot” durant la seva vida laboral. Per pagar-se la carrera va treballar tots els estius en una fàbrica de filadores, i també de professora de repàs. Per sort, més endavant va rebre una beca per pagar-se els estudis, i va tenir temps per començar a fer pràctiques pel seu compte a la cadena 13, a la Televisió de Manresa, a Regió7, i finalment, a TV3. Gràcies a les seves pràctiques a TV3, i a diverses substitucions, va acabar arribant al Telenotícies Comarques i actualment és corresponsal a la Catalunya Central.

Hi ha dos grans successos que han capgirat la vida de Núria Bacardit: Els atemptats de l’11S i un càncer de mama triple negatiu. Unes vacances a Nova York, que van esdevenir un autèntic malson. Una revisió rutinària, que va tenir un mal desenllaç. Ens ho explica en primera persona, des de la superació i l’optimisme.

El dia 10 de setembre de 2001, Núria Bacardit, era de vacances a Nova York amb la seva millor amiga i companya de feina, Patrícia Artigas. Justament aquell dia, tenien previst visitar el mirador de les Torres  Bessones,  però  va  ploure  i van  decidir  anar-hi  l’endemà.  “El  següent  dia,  va  sonar  el despertador i li vam fotre una puntada de peu”, diu amb sarcasme. Els crits alarmants “Oh My God”, les sirenes de les ambulàncies, i els helicòpters, van desvetllar-les. “Semblava que fos un malson” expressa Núria Bacardit.

Avui la periodista en parla amb naturalitat, i mentre ho relata detalla que quan succeeix un atac tan gran “és com en una pel·lícula, perquè realment la realitat supera la ficció.” Considera que no va patir conseqüències psicològiques greus, però expressa que en aquell moment li preocupava l’impacte mundial que tindria aquell atemptat: “Hi va haver 3.000 morts, però les conseqüències que podia comportar, això sí que em feia molta por.”

“Per mi la por (després de l’atemptat a les Torres Bessones) era que comencés la Tercera Guerra Mundial”

Com era l’ambient que es respirava a la ciutat?

A tota la ciutat l’ambient era molt de guerra. Estava tot tancat. Cada dia hi havia més anuncis d’alarma, sobretot, falses alarmes. Sentíem desenes de discursos patriòtics. Per mi la por era que comencés la Tercera Guerra Mundial. De fet, si m’hi paro a pensar, fa temps que estem en una mena de Tercera Guerra Mundial.

Com treballàveu des d’allà?

Anàvem amb res i menys. No teníem acreditació, i al principi havíem de recórrer tota la ciutat per arribar als llocs. Ara és molt més fàcil, amb un telèfon pots fer qualsevol cosa. Però llavors no portàvem ni mòbils, i havíem de trucar des d’una cabina de telèfon per avisar a la ‘tele’ d’on érem.

El mateix 11 de setembre de 2001 vostè va entrar en directe al Telenotícies Vespre. Va ser la seva primera aparició pública?

No, de fet la primera devia ser l’any 1999. Llavors estava a la secció de societat, i quan vaig tornar vaig continuar a la mateixa secció. Va ser al cap d’un temps, quan vaig començar al telenotícies del cap de setmana.

Com va viure la tornada del viatge?

Quan arribes, tornes a la realitat. Toques de peus a terra i t’adones que tot és molt efímer en aquesta vida, i que en el món del periodisme encara ho és més.

Ha tornat a Nova York des de llavors?

Sí, hi vaig tornar l’any següent perquè m’hi van enviar per cobrir el primer aniversari de l’atemptat. Bé, ara cada any es fa un gran acte, però aquell era el primer. Recordo que van enumerar totes les víctimes i que llavors encara no hi havia el monument de la zona zero. Hi vaig ser tres dies, incloent- hi el trajecte, i va ser un viatge llampec, ben bé per fer cobrir l’esdeveniment. Des de llavors sí que no  hi  he  tornat  més.  Però  no  per  res  d’allò,  sinó  perquè  no  hi  ha  hagut  l’oportunitat.  És  una assignatura pendent. Hi he de tornar.

La periodista Núria Bacardit fent una connexió en directe per TV3 (Núria Bacardit)

L’estiu de l’any 2017, en una mamografia rutinària, a Núria Bacardit li van diagnosticar càncer de mama triple negatiu, “un dels més agressius que hi ha”, que per sort es trobava en la seva fase inicial. Per a la periodista, la pitjor part era la incertesa de no saber què era: “Soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha.” I quan el doctor Pere Culell, va veure-hi alguna cosa estranya va dir- li: “Núria, només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit, o que sigui un càncer.” 
En aquell moment, feia sis mesos que el seu pare havia mort de càncer de metàstasi. I per a ella, la detecció del càncer de mama ja era prou mala notícia per descobrir que es tractava d’un dels més agressius. Va ser llavors, quan va consultar diversos fòrums i va descobrir que “la gent només explicava quan ja es feia metàstasi, quan el càncer havia avançat molt i només hi havia males notícies”. En aquell moment ella hauria desitjat que algú hagués escrit que “també et cures”, ja que ella amb perspectiva ha anat aprenent, que també hi ha “coses bones”.

L’any 2017, va rebre el diagnòstic de càncer de mama triple negatiu, el més agressiu que hi ha. Com va reaccionar quan el doctor Pere Culell va comunicar-li aquesta mala notícia?

Home,  és un gran xoc, clar. De cop et diuen que hi ha una cosa rara, i que només hi ha dues possibilitats: que sigui una mastitis, que és com una infecció del pit de quan estàs donant pit o has donat pit, o que segur que sigui càncer. Jo havia donat pit, i resulta que la mastitis la vaig tenir, però a l’altre pit. Fins llavors passes per la biòpsia.

Quina va ser la pitjor part del càncer?

Per mi, és tota la incertesa. La incertesa de no saber què és i de no posar noms i cognoms. Però, és clar, realment el càncer era la pitjor part. Jo soc de les que vull saber què hi ha i què no hi ha. A partir d’aquí, simplement ja m’adapto molt. Em costarà més o menys, però m’adapto. Un cop saps el que hi ha, te’n fas a la idea. En el meu cas, no em van fer quimio. El tumor era molt petit i amb la mastectomia n’hi va haver prou .

“El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica”

I com va anar?

Vaig mirar-me moltes fotos de dones amb mastectomies. La Bimba Bosé, que va morir aquell any precisament, s’havia fet unes fotos molt ‘xules’ d’ella amb un pit i l’altre no. I pensava “bé, doncs estaré així fins que no em reconstrueixi”. I aquí és on per mi apareix la positivitat tòxica de la gent del teu entorn.

La positivitat tòxica?

Sí. La positivitat tòxica no ens val. No ho podia suportar en el seu moment i no ho suporto. Quan algú té càncer, se l’anima constantment. I a mi no em donava la gana. Pensava: “Vull plorar i només vull plorar. No em curarà ni més ni menys.” Em deien que potser estaria millor si estava més feliç i més contenta. Però això és mentida. Si vull plorar i no vull estar animada, no ho estic. Això no era el que m’havia de curar. El que cura és la ciència i no la positivitat tòxica.

Va ser dur el procés?

Bé, ara en perspectiva potser no tant, però fins que no vaig assumir que tinc càncer no ho volia dir a ningú a la feina. Li vaig dir a la meva ‘jefa’ que tenia una tendinitis perquè no volia que ho sabés. I vaig trigar dos mesos a dir-ho en veu alta. Si em preguntes si em va costar, sí, sí que em va costar. És honest i és així. Mira que havia fet un munt de reportatges… però en primera persona costa molt, eh? Per  una banda,  no  vols  compassió,  i per l’altra  tampoc vols allò  de  “vinga,  no  passa res”.  Però perquè sí que passa. La gent em deia “agafa-t’ho bé…” Però no. De fet, són molts els motius que tenia per no prendre-m’ho bé. Jo crec que aquí la gent senzillament ha d’assumir-ho i deixar que l’altre faci, només escoltar-lo. I deixar plorar o riure. Deixar fer.

La reconstrucció del pit “em va provocar tant dolor que em volia tirar per la finestra”; s’havia infectat

Com va anar la intervenció de l’extirpació quirúrgica del pit?

La intervenció en si podria dir que bé. Sí que fa mal, però la ‘putada’ és que em van fer reconstrucció immediata. Perquè us en feu a la idea, és com una mena de globus que es va inflant per tal de donar la pell i posar-te la pròtesi definitiva. Però se’m va infectar. Llavors, al cap de tres dies estava radiant de dolor, tant dolor que em volia tirar per la finestra. Em donaven un derivat de morfina i no em passava. No em passava el dolor. I vaig anar a urgències.

I què va passar, aleshores?

Estava convençuda que aquell dolor no era comú. Li deia: “Seràs molt cirurgià, però sé que no és normal”. I tenia una infecció de cavall, però tan bèstia que no m’arribaven els antibiòtics ni els calmants a les terminacions. Llavors, quan em van tornar a buidar, em vaig quedar tant tranquil·la que vaig pensar que si havia de tornar a passar per allò, jo preferia no reconstruir-me el pit.

“Vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món”

Però finalment van poder fer la reconstrucció?

Sí.  Després  d’això,  vaig  estar  durant  mesos  fent  antibiòtic.  I  en  acabat,  la  cirurgiana  em  va convèncer. I aquí vaig descobrir que posar-se una pròtesi és tot un món. Vas a una botiga, que és ben bé una botiga per càncer. Vas allà i et canvia tant el xip, que anava pensant: “Ah, mira quin banyador més maco!”, “Mira quina perruca!”. En aquella botiga vaig triar (finançada pel sistema de Salut) la pròtesi provisional. És a dir, una que es posa en una mena de butxaqueta interior dels sostenidors per simular un pit. De la pròtesi definitiva, que et posen en la intervenció, se n’encarreguen els metges i especialistes.

Què diria als professionals que la van atendre?

El doctor Pere Culell, llavors cap de patologia mamària d’Althaia, és un excel·lent professional, molt empàtic. Igual que l’oncòloga, Sílvia Catot, les infermeres de cirurgia reconstructiva, Rosa i Sílvia, i la meva estimada doctora, Helena Martí, cap de la cirurgia reconstructiva, una persona meravellosa que ha acompanyat tantes i tantes dones en el càncer de mana.

Fa uns dies publicava un missatge a Twitter, tot anunciant que després de cinc anys havia rebut l’alta oncològica i que es tractava d’un “regal de Nadal”. També ha estat un regal per a la família.

Sí, tot i que ja ho sabien perquè l’ecografia l’havia fet al novembre. Però es tractava del fet d’anar a oncologia, fer la visita i rebre l’alta. Tot i que he de continuar fent controls, eh? El càncer ja el tens per sempre, però és més ‘normal’ perquè fas les visites amb el metge de capçalera. Llavors el fet de que et donin el paperet a oncologia i facis broma amb l’oncòloga “no et vull tornar a veure per aquí”, “jo tampoc a tu.” Llavors ja té gràcia. I per la meva família, clar, també.

“El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses”

Fa un temps vostè publicava que també s’havien d’explicar les coses bones que tenen a veure amb el càncer de mama. Per què?

Quan jo vaig tenir el càncer mirava gent que havia tingut o que tenia el meu, que s’anomena triple negatiu. I entrava als fòrums, i tot era com més agressiu. Normalment, la gent publicava quan ja estava fent metàstasi, que era quan el càncer ja havia avançat molt i només rebien males notícies. És a dir, recaigudes. I llavors, és clar… Quan tu estàs començant a assumir-ho, i en el meu cas era molt incipient, és quan et fas més preguntes. Et dius: “hòstia, algú pot dir-nos coses positives”. Però les bones notícies no te les trobes. I quan la gent anuncia coses, anuncia les coses dolentes. Ja sabeu el que diuen: “No news, good news!”. Doncs ‘hòstia’, també n’hi ha de positives. I em refereixo al fet que està bé visibilitzar-ho i està bé també que visibilitzem que la gent es cura. El risc sempre hi és i et pots morir de càncer, però també pots morir de mil coses.

Autor

(Visited 77 times, 1 visits today)
Etiquetes: , , Last modified: 21 de març de 2023
Close