Written by 09:00 Destacada, Diàlegs

Lluís Garcia: “Amb la marededéu, he pogut retornar un patrimoni perdut fa cent anys a l’església del castell de Llaés”

Una entrevista d’Iker Solana Martin.

Lluís García (Ripoll, 2002) és un jove artesà enamorat de la tradició i el patrimoni. D’adolescent va interessar-se per l’escultura, que ha pogut aprendre de la mà d’un escultor jubilat del Ripollès. Des que esculpeix figures, ha fet obres amb diferents materials com fusta, ferro o guix. Recentment, García ha replicat la marededeu de Llaés per tornar-la a l’església del castell cent anys després que fos traslladada al Museu Episcopal de Vic. Garcia compagina la seva passió, amb el grau d’Humanitats que cursa a la UOC i també treballa en una fusteria.

Qui és Lluís Garcia?

Algú molt arrelat al territori i a la cultura tradicional. Crec que podria definir-me com a artesà i escultor, que són les meves dues grans aficions.

“Fa falta gent que vulgui aprendre i fer aquesta classe d’oficis tradicionals”

Creu que la voluntat de preservar les tradicions i els oficis del territori s’està perdent entre els de la seva generació?

Sí, totalment. No conec a cap artesà que toqui el ferro, la pedra, el guix o la fusta i tingui la meva edat. Precisament per això, crec que és un treball tan ben valorat. La gent està agraïda i se sorprèn que una persona jove com jo faci les escultures que faig. Fa falta gent que vulgui aprendre i fer aquesta classe d’oficis tradicionals.

Com s’ha format i quan va començar a fer figures?

Ho vaig començar a aprendre fa tres anys, anant al taller d’en Jaume, un mestre artesà de Ripoll que té 75 anys i és escultor des dels 16. És autodidacte i a mi m’ensenya tot el que ha après. Va començar amb l’ofici de la forja i després d’estar molts anys treballant, es va interessar per l’escultura de guix, fusta i pedra. Jo he estat el seu primer aprenent; un dia li vaig demanar si us plau si podia anar a formar-me al seu taller i, de seguida, em va dir que sí; per sorpresa meva.

La marededeu de Llaés feta de guix, abans de pintar. (Fotografia: Cedida per Lluís Garcia)

Quin tipus de peces crea i amb quins materials ho fa?

Vaig començar amb una marededeu de Núria feta amb fusta d’om, que va ser el primer encàrrec que em va proposar en Jaume quan em vaig presentar al seu taller. Treballar amb fusta et permet aprendre molt bé com és el procés escultòric, perquè si t’equivoques és molt difícil d’arreglar. Després de fer aquesta primera peça i una altra més petita de fusta, vaig començar amb la forja, que és el que a mi realment m’interessava. Amb el ferro has de ser més ràpid i tenir molt clar com faràs la figura, perquè   per cada minut que l’escalfes, pots treballar-lo trenta segons. Després de tocar els materials durs, vaig fer la meva primera peça amb guix: la marededeu de Llaés. Fent-la em vaig adonar que tot el que havia estat aprenent durant tres anys donava el seu fruit, perquè em va semblar molt senzill. L’únic que m’anava en contra era el temps, perquè la volíem portar a l’església de Sant Bartomeu quan encara fos hivern; vaig estar cinc mesos treballant-hi i la vam pujar al març.

Quines diferències hi ha entre la de Llaés i la Núria, que és la primera marededeu que va fer?

La marededeu de Núria la vaig fer al principi, per aprendre l’ofici; no està ni tan sols pintada.  En aquell moment, no tenia ni rapidesa ni traça escultòrica; era una peça per estar per casa, i, de fet, la tinc al menjador. En canvi, la marededeu de Llaés és una figura amb la qual m’he implicat molt, per tot el que significa tornar la marededeu a l’església de Sant Bartomeu. És una figura festiva, pensada perquè s’hi passi segles.

“La marededeu és del segle XIII i va marxar de l’església de Llaés el 1916, després que el Museu Episcopal de Vic la comprés”

Què significa per vostè l’escultura?

Per tot el que he fet fins ara, sempre la lligo molt amb la cultura i el patrimoni. Totes les figures les faig des del sentiment; no m’agrada fer figures abstractes i que no tinguin un significat profund. Per mi fer la marededeu de Sant Bartomeu, no només era fer una escultura, sinó un projecte ben gros per retornar un patrimoni perdut fa cent anys a l’església del castell de Llaés, un lloc familiarment proper. Vull que tot el que faci, tingui un lligam històric cultural o patrimonial.

Com sorgeix la idea de reproduir la marededeu romànica de l’església de Llaés?

Apareix al dinar de germanor de la Festa Major de Llaés, de manera molt fortuïta. El masover del castell em va demanar si m’agradaria fer qualsevol cosa relacionada amb la marededeu del segle XIII; és la figura que hi havia hagut al recinte fins al 1916, després que el Museu Episcopal de Vic la comprés. De seguida, vaig dir que sí i vaig anar a visitar l’original per poder-la reproduir.

“El Museu Episcopal de Vic la va comprar per 96 pessetes, ni un euro avui dia”

No li va costar acceptar el repte?

No, gens perquè es tracta d’una figura romànica molt important i de seguida en vaig tenir ganes. Recordo que, en un inici, parlant amb el masover del castell de Llaés li vaig dir que la nova la faria més gran que l’original, pensant que seria petita. Vaig acabar fent una rèplica perquè la que hi ha al museu Episcopal de Vic ja fa 80 centímetres i no és gens petita. De fet, no havia fet mai una figura tan grossa, ni havia treballat amb guix, així que vaig haver de fer proves amb l’ajuda d’en Jaume per acabar construint la que hi ha ara a l’església.

La marededeu de Llaés, tornant a l’església de Sant Bartomeu cent anys després de marxar-ne. (Fotografia: Cedida de Lluís Garcia)

Com ha estat el procés de creació? Amb què s’ha basat?

M’he basat en l’original que és del segle XIII, del romànic tardà amb indicis d’alguna part gòtica. Les parts que no tenia perquè està molt malmesa, me les he hagut d’inventar basant-me en altres marededeus romàniques com la de Matamala, que està al costat de la de Llaés. Una d’aquestes parts són els braços del nen, que els he reconstruït amb una mà beneint i l’altre agafant el llibre de l’apocalipsi, o les mans de la marededeu, que són desproporcionades, però les vaig fer així per ser el més fidel possible a l’original. També l’he fet acolorida, com era l’original que ara ha perdut gairebé tots els colors.

“El que més em va emocionar és que la gent del poble digués que la marededeu havia tornat a l’església, com si no fos una figura nova”

El 4 de març d’aquest 2023, la marededeu de Llaés va tornar a l’església de Sant Bartomeu després que n’hagués marxat fa cent anys. Quina sensació va tenir quan la hi va col·locar?

Molta emoció. La vam pujar a peu amb tota la gent del poble i un cop dins l’església, la vaig aixecar (pesa 50 quilograms) per col·locar-la l’altar. Com que quedava darrere la figura, no podia veure les cares de la gent, però sí sentir que tothom començava a aplaudir. El que més em va agradar va ser que la gent de Llaés de seguida se la va sentir seva; van dir que la marededeu havia tornat a l’església, com si no fos una figura nova. Parlant amb el conservador del museu Episcopal de Vic, em va dir que la que jo havia fet era ara la marededeu de Llaés, perquè és la que ara té aquesta funció i viurà les festivitats del poble; l’altre està en un museu, preservant-se i agafant pols.

Què significarà per Llaés tornar a tenir la marededeu?

Crec que l’escultura hi portarà vida. Ara, a Llaés, s’ha instaurat com una festa anual el primer dissabte de març, per rememorar el dia en què la marededeu va tornar al poble. I a l’agost, per la festa major, la figura baixarà al poble i tornarà a fer la pujada fins a l’església.

“He entès que l’original ha d’estar al museu perquè és molt antiga i sensible; la que he fet jo és més festiva”

Considera que l’original hauria de tornar a l’església de Llaés?

Amb aquest procés he entès que l’original ha d’estar al museu; és una peça molt antiga i sensible que no es pot tocar, per por que es faci més malbé. El Museu Episcopal de Vic la va comprar per 96 pessetes, ni un euro avui dia: ja no és de Llaés, sinó del museu. Sincerament, considero que la que he fet jo és més maca i festiva; té ulls, té color i la pot tocar tothom.

Ha descobert alguna història desconeguda de l’escultura?

Sí, precisament la que s’havia venut per només 96 pessetes. El 1916, la gent no sabia la importància que tenia la figura; era vella i es venia qualsevol cosa a canvi de cobrir les necessitats bàsiques. També he descobert que la figura té inspiració nòrdica, per la seva forma: és lletja, poc antropomorfa, no és fidel al romànic autèntic català, té les mans i el cap molt grossos i té un reliquier, que les marededeus catalanes no solen tenir.

“He descobert que la figura té inspiració nòrdica; és lletja i poc antropomorfa”

Quina és la peça de què més orgullós està d’haver creat?

La marededeu de Llaés, sense cap dubte. Per tot el que ha sigut i serà i per tot el que he après durant el procés de creació. N’havia fet molt poques i mentre anava treballant en ella, anava descobrint tècniques noves. Així que fins ara és la figura de la qual més orgullós estic, tot i que espero que en vinguin més.

La rèplica de la marededeu de Llaés, col·locada sobre l’altar de l’església. (Fotografia: Cedida per Lluís Garcia)

Compagina l’escultura amb la carrera d’Humanitats a la UOC i també treballa en una fusteria. Com ho fa?

Els matins vaig a la fusteria i les tardes les dedico a la universitat. L’escultura la deixo per a quan tinc temps lliure, però sí que és veritat que quan esculpia la marededeu de Llaés només feia això. Ara que no tinc projectes tan grossos, puc dedicar més temps a la universitat i menys a l’escultura. Precisament, vaig decidir estudiar a la UOC perquè em permet no tenir cap horari fix; puc estar una setmana sense tocar l’ordinador, però després potser em passo tres dies seguits dedicant-los exclusivament al grau.

“Convertir el meu “hobby” en una professió, seria un somni”

Com veu el seu futur? Es vol dedicar professionalment a l’escultura? Sí, si pogués, sí. El món de l’escultura és molt complicat, però jo treballo el guix, la fusta, la forja i potser això em permetrà convertir el meu “hobby” en una professió. Seria un somni perquè m’agrada molt la cultura, l’escultura, el patrimoni i la història i crec que aquest ofici sorgeix d’aquesta fusió.

Autor

(Visited 15 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 14 de desembre de 2023
Close