Written by 09:00 Destacada, Diàlegs

Anthony Garner: “Vivim en una edat fosca de poca llibertat d’expressió”

Una entrevista d’Iker Solana Martin.

Anthony Garner (Hereford, 1968) és un dibuixant especialitzat en crítica social. Després d’estudiar disseny gràfic al Berkshire College of Art de Reading (Anglaterra), va treballar en una agència de publicitat a Londres. El 1993 es va instal·lar a Barcelona, ​​on després de tres anys fent caricatures a la Rambla, va començar a col·laborar com a caricaturista al diari ‘Eco’. Les seves vinyetes s’han publicat a mitjans com ‘El País’, ‘El Punt Avui’ o ‘TV3’, entre d’altres. També ha il·lustrat diversos llibres i participat en exposicions. Actualment, publica a ‘l’Ara’ i a la revista ‘El Jueves’.

Qui és Anthony Garner?

Soc una persona creativa; un artista aplicat al dibuix a través del qual expresso els meus projectes i pensaments. També soc locutor, escric, he fet publicitat… M’interessa tot el que estigui relacionat amb la creativitat.

“Faig crítiques polítiques a través de l’humor; crec que és una bona manera d’expressar l’opinió”

Sobretot és conegut per les seves vinyetes de crítica social. Què el mou?

La necessitat d’expressar la meva opinió sobre l’actualitat; siguin temes locals, nacionals o internacionals. Molt sovint faig crítiques polítiques a través de l’humor; crec que és una bona manera d’expressar l’opinió d’una forma divertida i directa.

S’identifica més com a artista o com activista?

Diria que més com a artista. Tot i que a vegades potser trepitjo el terreny dels activistes, no m’hi considero. Simplement, utilitzo l’humor a través del dibuix per expressar els meus pensaments. I això conforma el meu art.

“A Barcelona, com que no em contractaven enlloc, vaig estar tres anys fent caricatures a la Rambla”

Es va formar com a dissenyador gràfic a Anglaterra i va treballar en una agència de publicitat. Per què va decidir deixar-ho per venir a Barcelona i ser dibuixant?

M’hi va portar la vida. Des dels 17 anys, tenia molt clar què volia fer: M’interessava i trobava molt atractiva la creativitat dins de la publicitat i vaig estar cinc anys treballant en una agència a Londres. La crisi econòmica mundial del 1992 em va deixar sense feina i vaig decidir viatjar. Primer als Estats Units, però era un destí amb el qual no em sentia connectat i vaig decidir canviar-lo per Barcelona; em semblava una ciutat molt atractiva per la seva història, la cultura i plena d’artistes coneguts. A més, el no saber la llengua, ni conèixer a ningú a la ciutat m’atreia més, perquè era una aventura. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig començar com a artista freelance. El més obvi era ser professor d’anglès, però era octubre i com que no em contractaven enlloc vaig decidir agafar un quadern i anar a la Rambla a fer caricatures. Ho vaig fer durant tres anys, fins que un dia van passar uns homes que buscaven un caricaturista pel diari ‘Eco’, un nou projecte de ‘La Vanguardia’, i em van contractar.

Quan comença el seu interès per fer servir la il·lustració com a eina per fer crítica social?

Pels volts del 1995, mentre feia caricatures a la Rambla. En aquella època, dibuixava quaderns pel meu compte, pensava en idees, com expressar-me i tenia molt temps per llegir. Això em va servir per introduir-me en revistes com ‘El Jueves’. Per les rambles recordo que passejava un senyor que es deia Ramon, que es dedicava a vendre llibres de còmics de segona mà i jo li comprava. Encara els guardo a casa.

Com és el procés que segueix per fer els dibuixos, des de l’inici fins a la seva publicació?

El primer a fer és mirar quins són els grans temes que ocupen l’actualitat del dia i fixar-te en el que més t’interessa. Després, el que faig jo, és començar a escriure per fer proves. D’alguna manera, això ajuda a obrir la creativitat. Fent dibuixos molt ràpids sobre el paper, comences a entrar en tota l’onada creativa. El pròxim pas és definir la idea i dibuixar-la de forma més realitzada. Les idees venen dels meus pensaments, de com vull reflectir el que vull dir. L’últim pas és plasmar-ho, focalitzant l’atenció en els elements més importants.

“Em posiciono en contra del capitalisme perquè el considero responsable del punt on hem arribat com a societat”

Què sol reivindicar amb els seus dibuixos?

En general, temes relacionats amb la llibertat. Sempre en contra de l’abús de l’ésser humà i contra l’esclavitud o la pobresa. També m’agrada anar en contra de la corrupció, per exemple. El llibre que vaig publicar, ‘Matamundos’, parla sobre el canvi climàtic, relacionat amb l’abús de l’ésser humà dels recursos que té el planeta. Em posiciono en contra del capitalisme perquè el considero responsable del punt on hem arribat com a societat. I sempre estic a favor de les minories.

Parlem de referències. Amb qui o què s’inspira a l’hora de treballar els dibuixos?

Amb una llarga llista d’artistes, però n’hi ha sobretot dos d’anglesos que em marquen molt. Són en Ralph Steadman i en Gerald Scarfe. Tenen un estil molt britànic, que segueix una línia molt negra; considero que tenen molta mala llet quan dibuixen i això m’inspira. Eren molt coneguts durant els 60, però encara tenen ressò. De dibuixants d’aquí, m’encanta Chumy Chúmez, perquè trobo que la seva forma de pensar és increïble. Entre les noves generacions, he de reconèixer que se’m fa difícil trobar dibuixants que m’inspirin; considero que estem vivint una edat fosca de poca llibertat d’expressió que ens afecta a tots els dibuixants. Nosaltres depenem d’aquest llibertat.

Quin és el dibuix del qual se sent més orgullós? Per què?

Doncs, com deia abans, vaig començar la meva carrera professional en el món de la publicitat i és curiós perquè hi ha molts aspectes que coincideixen amb la meva etapa de dibuixant. Com a creatiu, en publicitat ets tan gran com l’últim anunci que has fet i es pot aplicar el mateix als acudits; tens tan potencial com el teu últim acudit. Al final, de tants que n’he fet, és difícil escollir-ne només un, però si ho hagués de fer potser seria un llibre que vaig il·lustrar l’any passat: ‘Candide, ou l’optimisme’. M’ho vaig passar realment bé fent aquest projecte i el resultat va ser fabulós.

La seva professió aixeca polseguera. Com rep les crítiques?

És important que cadascú tingui llibertat per criticar i, fins i tot, és sa. De fet, és precisament el que faig jo. Però cal puntualitzar que una cosa és una crítica i una altra ben diferent, és rebre una amenaça o un insult. He de dir que m’he trobat que en política si critiques les esquerres mai reps cap insult de ningú, però si ho fas amb la dreta, et trobes de tot.

“Els límits no han d’existir; el dibuix és una forma d’expressió”

S’imposa algunes línies vermelles a l’hora de dibuixar?

No, en principi els límits no han d’existir. És una forma d’expressió i si a algú no li agrada, que no s’ho miri. Més que límits, el que m’imposo són criteris d’autor; de decidir com és el llenguatge que s’utilitza, el missatge i que és el que es vol expressar segons el públic a què et dirigeixes. Això depèn bàsicament de cada mitjà i, per exemple, si faig una il·lustració per a ‘El Jueves’, no serà la mateixa que faria per ‘La Vanguardia’. Existeixen diferents tipus de públics, sense que cap sigui millor ni pitjor que els altres.

A banda de les vinyetes, ha il·lustrat una vintena de llibres i, com ha dit, el 2021 va publicar el seu primer llibre com a autor titulat ‘Matamundos’, on parla de com els humans hem provocat el canvi climàtic. Com ha estat aquest procés i per què ha escollit aquest tema?

M’interessa molt la naturalesa i tinc molt respecte pel món animal i tot el que conforma el nostre planeta. El canvi climàtic no tracta únicament de canvis que afecten a les condicions meteorològiques, sinó que tot està relacionat i el capitalisme o les accions de l’ésser humà provoquen un gran impacte en l’equilibri de les coses. La sàtira i la ironia em donen molt material per treballar. A través de l’humor gràfic, puc explicar aquesta problemàtica, ajudar a digerir el tema i fer-ho més interessant. La idea és arribar a tothom i conscienciar sobretot els joves de la importància de preservar el medi ambient.

“De la mateixa manera que ningú està per sobre la llei, ningú no hauria d’estar tampoc exempt de crítica”

Quin paper creu que juga la seva feina a la societat?

Considero que és molt important perquè s’ha de mantenir el sentit de l’humor, que és un gran atribut de què disposa l’ésser humà. En totes les societats oprimides, hi ha molts problemes provocats pels règims que capen les llibertats i l’humor irònic. I en els països democràtics, s’ha d’anar amb molt de compte perquè això no passi; tenim llibertat, però no tota la que voldríem. Treballant a ‘El Periódico’, per posar un exemple, em van donar carta blanca per fer el que volgués sempre que no parlés de la monarquia. Ho trobo ridícul; de la mateixa manera que ningú està per sobre la llei, ningú no hauria d’estar tampoc exempt de crítica.

“Ara no pots dir res sense tenir por d’ofendre algú i això fa que sigui molt difícil fer aquest ofici”

Com veu el seu futur professional?

Sent realista, estic fent coses que abans no feia, com locutar. Com a freelance, estic contínuament fent trucades, enviant correus electrònics o cartes per buscar oportunitats noves. Intento fer tot el que estigui a les meves mans per continuar endavant com a dibuixant d’humor gràfic. Fa quinze anys tot era diferent, ara no pots dir res sense tenir por d’ofendre algú i això fa que sigui molt difícil fer aquest ofici.

Autor

(Visited 11 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 14 de desembre de 2023
Close