Una proposta de Teia Miralles Cruanyes.
Avui dia els joves no acostumem a anar al cinema sovint. Veiem les pel·lícules mentre dinem, netegem o fem feina. Potser el visionat audiovisual s’ha convertit en un acompanyament més, una manera d’estar ocupats i tenir soroll de fons. Per sort, hi ha amics més compromesos amb la indústria cinematogràfica, que et fan sortir de casa i gaudir del cinema a la gran pantalla; un plaer inqüestionable.
Fa poc, vam anar a veure ‘Cinco lobitos’, un drama dirigit per Alauda Ruiz de Azúa el 2022. Triomfadora al Festival de Màlaga i considerada “una pura obra d’art humanista”, segons el crític Carlos Loureda.
La pel·lícula ens mostra la vida de l’Amaia (Laia Costa), una dona que no sap com compaginar la recent maternitat amb la seva feina, ni amb la del seu marit Javi (Mikel Bustamante) i decideix marxar un temps a casa els seus pares. Aquests són la Begoña (Susi Sánchez) i en Koldo (Raón Barea), que viuen a la costa del País Basc. És allà on ha d’aprendre a ser mare, filla i dona al mateix temps.
Mariló Delgado, en la seva crítica del film a l’espinoff explica “la pel·lícula d’Alauda Ruiz de Azúa és un retrat familiar de principi a fi, plena d’escenes quotidianes que t’envolten amb molta naturalitat”. I no podria estar-hi més d’acord! Des del punt de vista de la filla, veiem com les famílies no són tan perfectes com semblen; que una mare no deixa de tenir secrets o sentiments per convertir-se en mare, ni tampoc hi fa un pare.
El gran paper que fan Laia Costa i Susi Sánchez, nominades als Premis Goya a millors actrius, ens permet catalogar la pel·lícula com a feminista. Amb un guió, escrit per la mateixa directora, que ens obre els ulls mostrant-nos com les dones són majoritariament qui tenen cura dels fills o els ancians i de la casa, encara a ple segle XXI.
Aquest és el nucli de la història. Es mostra al principi, quan la parella de l’Amaia marxa per feina i ella es queda sola a casa, cuidant al nadó. I el relat pren importància quan la seva mare es posa malalta i és la filla qui en té cura. El tema també posa punt final a la narració quan la protagonista es responsabilitza del pare, quan aquest es queda sol. Durant tota la pel·lícula es fa referència al passat de l’Amaia, quan encara era petita. Ens fan saber que anys enrere, era la Begoña qui s’ocupava de la filla en comptes del pare. Les dues situacions queden clarament emmirallades, encara que amb una generació de diferència.
Raón Barea dona vida al pare de l’Amaia, representant un home que es queixa quan el menjar està massa salat, però no sap ni fregir un ou. El seu personatge fa reflexionar sobre el paper de l’home en aquesta societat i en com per molt que avancem cap a la igualtat, sempre es colarà el masclisme per les escletxes. També ho veiem amb la parella de la protagonista; encara que sigui jove i més modern, segueix els mateixos patrons que s’intenten evitar.
La directora retrata aquest masclisme de dues generacions diferents des de la naturalesa i la quotidianitat, sense maquillar-ho gaire i amb la veritat per davant. Vist a través dels ulls d’una dona, no puc evitar preguntar-me com seria la pel·lícula si hagués estat dirigida per un home.
Entre aquestes dues situacions similars, mare i filla es retroben mostrant una relació que emociona. Amb la filla preocupada per la recent maternitat i una mare que li treu importància amb comentaris molt còmics. La pel·lícula ens parla des de l’amor profund que senten els pares cap a la seva filla i viceversa, amb tot el que això comporta; malentesos, mentides o secrets.
Una pel·lícula que ens parla de la mort, la insatisfacció en la parella, el paper dels avis i els pares, els records, les infidelitats, el matriarcat i el patriarcat. Alauda Ruiz de Azua ha guanyat de cara al món el guardó a la millor direcció novell als premis Goya i per mi, respecte profund i una admiració total.
Recordo que caminant cap a la sortida de la sala, després de visionar la pel·lícula per primer cop, no sabíem ben bé què dir-nos amb el meu amic. Tots dos estavem impactats i emocionats, amb una sensació de molta pau i amor al nostre cos. El primer a parlar va ser ell: “Aquesta pel·lícula ha sigut com una abraçada molt gran”, i així és com he decidit titular aquest article.
Autor
Teia Miralles Cruanyes
