Una entrevista de Cristina Cortes Gil.
Joan Porcel (Palma de Mallorca, 1994) és un enamorat del món audiovisual: graduat en Comunicació Audiovisual per la UVIC-UCC, realitzador documental i operador de càmera. Tot i la seva edat, ja ha dirigit dues pel·lícules: ‘Samantha Hudson’ (2018) i ‘Sempre Dijous’ (2020), disponibles a la plataforma Filmin. També ha treballat en diferents programes culturals a la televisió com Helvètica i ha format part del jurat a festivals de cinema com IN-EDIT o Dock of the Bay. Actualment, combina la seva feina de director creatiu en campanyes de publicitat amb impartir tallers de documental. Viu i transmet la vida amb una càmera sempre entre les mans.
Quins són els seus referents audiovisuals?
Crec que els meus referents en el món audiovisual són molt diversos; m’inspiro d’artistes plàstics, directors de cinema, fotògrafs, cantants i músics. És difícil conformar el meu imaginari audiovisual en noms propis.
Al seu primer documental, retrata la identitat queer de Samantha Hudson. Per què va escollir aquest tema?
Va ser una casualitat que em presentessin a la Samantha. Em va explicar que venia a viure a Barcelona, allà vam començar a ser amics i a passar estones plegats. Vaig veure que la seva vida i tot el que passava al seu voltant i a xarxes tenia potencial per ser enregistrada. I més endavant, la plataforma Filmin ens va animar a convertir-ho en una pel·lícula.
Com va treballar el film i de què se sent més orgullós?
Va ser un autèntic experiment d’assaig-error. Anàvem provant fórmules per enregistrar el que passava. Al principi, ho volíem tenir tot sota control, però al final vàrem veure que el més natural era decidir l’espai i els personatges i anar veient com funcionaven les converses dins les seqüències. Crec que el fet de rodar una pel·lícula amb un pressupost baix i que hagi tingut tanta repercussió és el que més em va sorprendre del projecte.
El col·lectiu LGTBI+ està prou representat en el món audiovisual?
No sé si mai podrem dir que alguna cosa està prou representada a les pel·lícules, però cada cop són més les realitzadores i realitzadors que treballen per fer visible el col·lectiu LGTBI al cinema.
Habitualment, com apareixen representades les persones d’aquest col·lectiu a la pantalla?
Crec que depèn de cada cas en concret. Normalment, la visibilitat en projectes concrets sorgeix perquè els realitzadors o guionistes tenen la necessitat d’explicar alguna història. I és habitual que aquestes històries siguin contades per part del col·lectiu. Tot i que tampoc crec que calgui una mirada exclusiva.
Parli’m dels festivals de nínxol que donen visibilitat a les persones LGTBIQ+ (El Festival protesta, Sex Education Film Festival o La Mostra Fire!).
És tan important que es facin festivals generalistes com de nínxol. Així com trobem festivals musicals de gèneres concrets, és bo segmentar l’audiència en festivals cinematogràfics. En tot cas, crec que és necessari incorporar dissidències sexuals més enllà del pensament heteropatriarcal; tant en les històries com en els personatges i protagonistes de les pel·lícules. Comencem a fer més real i a normalitzar que en les societats del segle XXI existeixen els gais, les lesbianes, les dones i els homes trans i tot un espectre fora de l’heteronormativitat.
Creu que aquests festivals de nínxol que donen poden arribar a ser referents del món de l’audiovisual global en un futur?
Qualsevol festival de nínxol sempre ho tindrà més complicat per aconseguir el públic que té un festival generalista. Tot i això, crec que festivals com LesGaiCineMad (Madrid) o la Mostra FIRE (Barcelona) fan molt bona feina en el seu departament de programació i s’estan consolidant com a grans festivals del nostre país. El més important és la qualitat de les obres, independentment del seu gènere.
Què n’opina dels curtmetratges i dels festivals que es focalitzen en aquest format?
Al final, tot és cinema en diferents formats. Crec que el dels curtmetratges és un format on molts directors se senten còmodes i és tan lícit com un de llarg. També poden servir com a pas previ per acabar sent un llargmetratge. Al final, el que importa és el motiu personal pel qual fas un rodatge sobre una història o un personatge, i potser només té motius artístics o estètics i no pas polítics o reivindicatius. En tot cas, la durada del film no passa per sobre de tot això. Penso que és més interessant parlar de festivals amb qualitat i amb bona programació. Al final, el més important és fer una bona labor editorial i que el festival faci una bona recerca i selecció de pel·lícules; siguin llargues o curtes, o siguin de temàtica generalista o concreta.
Segons el seu criteri, quins diria que són els festivals més rellevants a l’Estat?
Evidentment, parlem de Sant Sebastià com el festival per excel·lència; és l’únic classe A que tenim a Espanya. També destacaria, cadascun en el seu format i pel que representen, l’Atlàntida Mallorca Film Fest, el D’A (Barcelona), el Dock Of The Bay (Donosti), el Majordocs o el Punto de Vista (Pamplona). Segurament n’hi ha de més rellevants, com els de Sevilla, Màlaga o Seminci, però els meus preferits són els que t’he dit.
En general, què aporta assistir a festivals?
Crec que és molt interessant des del punt de vista de la sorpresa i la descoberta. És genial poder visionar pel·lícules en espais habilitats com sales o a l’aire lliure, de manera col·lectiva, i descobrir noves històries i autors, i parlar amb la resta de públic per compartir impressions.
Al seu segon documental, ‘Sempre Dijous’, parla de l’artista de música electrònica Júlia Colom. Com es produeix aquest salt de temàtica?
Formalment, pot semblar un projecte molt diferent, però narrativament crec que segueix la mateixa fórmula: una artista jove i desconeguda està buscant el seu estil i el seu lloc dins la indústria musical. A partir d’aquí, fem que la pel·lícula s’adapti a l’univers del personatge, ja sigui a través de la fotografia, el muntatge o la música.
Li interessa sobretot el format documental i biogràfic?
Absolutament. Em moc a gust dins la gran bombolla de la no-ficció i he tingut la sort de trobar històries que requerien ser bio-pics. També té molt a veure amb la meva formació, que es basa en el documental creatiu i d’autor.
Té ganes d’atrevir-se amb algun altre format? Ha explorat la ficció?
Sí, tot just ara estic preparant un projecte que juga amb els límits de la ficció i introdueix algunes seqüències guionitzades i pràcticament teatrals dins una pel·lícula documental. Al final tot són recursos per explicar històries i la veritat és que no em vull tancar a res. Tot i això, veig complicat fer el salt al que es coneix tradicionalment per cinema de ficció perquè no m’interessa. Pot sonar un poc esnob, però em sembla poc flexible i creatiu.
“M’agradaria poder seguir treballant en projectes personals”
Pel·lícula preferida?
És complicat escollir-ne només una, però algunes de les meves preferides són ‘MAPA’ de Leon Siminiani, ‘La gran belleza’ de Paolo Sorrentino, ‘Pink Flamingos’ de John Waters o ‘Catfish’ d’Ariel Schulman.
Sèrie preferida?
Em fascinen sèries tan diferents com ‘Borgen’, ‘Better Call Saul’ o ‘Skins’.
Actor/Actriu preferits?
M’agrada molt Mads Mikkelsen i soc bastant fan del Tom Hanks quan era jove. També he seguit bastant la doble faceta directora-actriu de la Lena Dunham.
Professionalment, què li agradaria arribar a ser en un futur?
M’agradaria poder seguir treballant en projectes personals; alhora que col·laboro, treballo per a diferents productores. També em sento molt còmode al món de la docència i m’encantaria poder impartir més tallers a la universitat.
Autor
insight redacció
