Un dels efectes destacats de les millores de la tecnologia és la reducció de les necessitats de treball humà per unitat produïda. Ja durant el desenvolupament del capitalisme al segle XIX, els treballadors van veure críticament que la introducció de noves tecnologies reduïa el nombre de llocs de treball disponibles. Fins i tot va aparèixer un moviment obrer -el “ludisme”- que promovia la destrucció de les màquines per garantir el futur del treball. Com la història mostra, el mateix desenvolupament tecnològic ha implicat l’aparició de nous productes, noves indústries i noves activitats que han permès compensar la pèrdua de llocs de treball. Això posa el focus en el desplaçament del treball d’unes activitats a altres i la necessitat permanent dels treballadors d’actualitzar les capacitats per adaptar-se als canvis tecnològics.
Recentment, aquest debat ha experimentat una nova embranzida amb el desenvolupament i l’extensió de l’ús de tecnologies digitals, d’algorismes, de la intel·ligència artificial i de robots. Una consultora internacional va publicar un influent treball sobre els riscos que l’automatització podia implicar pel futur de determinades feines. El que va transcendir als mitjans de comunicació van ser dades una mica apocalíptiques i fora de context sobre les ocupacions que tenien més perill de desaparèixer. Alguns autors van parlar també de “l’ansietat tecnològica” per referir-se a la por de perdre la feina.
Polarització del mercat de treball
El plantejament econòmic tradicional respecte la relació entre feina i tecnologia era que el desenvolupament tecnològic implica un augment general de les qualificacions laborals necessàries per a la feina. La hipòtesi, anomenada en anglès “Skill biased technological change” o SBTC, implica que els llocs de treball menys qualificats, on es porten a terme activitats manuals (traslladar, carregar, empènyer, moure) són els que tenen més perill de desaparèixer, però que les feines més qualificades, que impliquen activitats intel·lectuals abstractes (llegir, resumir, entendre, transmetre, coordinar, dissenyar estratègies) són cada cop més necessàries. Treballs empírics fets des de la primera dècada del segle, van mostrar que l’evolució recent del mercat de treball es caracteritza per un important augment del nombre de llocs de treballs qualificats, però també de llocs de treball associats a la provisió de serveis, activitats que requereixen una presència física i un contacte i que generalment tenen condicions de treball precàries i sous baixos. Per exemple, les famoses kellys, majoritàriament dones que netegen habitacions d’hotel, o les cuidadores de gent gran.
L’evidència empírica va promoure una nova hipòtesi, anomenada “polarització del mercat de treball“. És a dir, augments en el nombre de llocs de treball als dos extrems de l’escala de qualificació: molt qualificats i molt poc qualificats. Alhora, les dades mostren una reducció del nombre de llocs de treball al mig de l’escala de qualificacions, bàsicament ocupacions administratives i burocràtiques caracteritzades per tasques rutinàries, repetitives. Aquesta nova hipòtesi es trasllada a àmbits socials i polítics més generals per analitzar com les societats occidentals experimenten un procés de polarització, separant les experiències vitals, les condicions materials, de sous i d’estabilitat laboral en dos extrems. També s’analitzen les implicacions polítiques d’aquesta polarització social en relació amb el comportament electoral i l’estabilitat de les societats democràtiques.
El desenvolupament tecnològic està desplaçant les persones d’aquelles activitats rutinàries i repetitives que poden ser substituïdes per màquiens
Rutinització
Per explicar aquesta tendència del mercat de treball, nombrosos estudis van analitzar quins factors podien explicar aquesta evolució recent: el mateix canvi tecnològic, els canvis en la demanda dels consumidors a causa de canvis en les preferències i en el menú de productes i serveis disponibles, la desindustrialització de les societats més desenvolupades, l’ascens de la Xina com a “fàbrica del món” i altres. Una de les hipòtesis més analitzada és l’anomenada “Rutinització” (Routine biased technological change, RBTC). Segons aquesta, el desenvolupament tecnològic està desplaçant les persones d’aquelles activitats rutinàries i repetitives que són les més fàcilment programables i que, per tant, poden ser substituïdes per màquines. Tot el treball administratiu, l’emissió de factures, la gestió de nòmines, el control de dades bàsiques, són activitats fàcilment programables, convertibles en rutines que poden fer les màquines.
La conclusió sembla immediata: el desenvolupament tecnològic permet substituir persones per màquines en aquelles activitats caracteritzades per la rutina i la repetició. Com que els llocs de treball que duen a terme aquestes activitats es troben al mig de l’escala de les qualificacions, són els que tendeixen a desaparèixer, mentre les activitats més qualificades i les activitats manuals tendeixen a augmentar. Les ocupacions amb més activitats abstractes i intel·lectuals (processament de dades per prendre decisions, disseny i previsió sobre estratègies empresarials, capacitat de comunicació, coordinació i supervisió), les màquines són complements que ajuden a les tasques humanes. Alhora, les millors condicions materials (sous, estabilitat) dels que desenvolupen activitats intel·lectuals reforcen la demanda de treball manual.
El desenvolupament de la literatura sobre rutinització ha generat una anàlisi sobre les activitats humanes a la feina, sense perdre de vista que la majoria dels llocs de treball impliquen moltes activitats diverses i que el que interessa és saber el contingut principal que caracteritza les ocupacions. Si pensem en el tipus d’activitat més freqüent a la nostra feina, de seguida ens adonem que fem moltes coses diferents que requereixen habilitats diferents. La qüestió és quina part del nostre temps de treball passem en cada activitat.
Tres tipus de tasques laborals
La classificació més actual del tipus de tasques les divideix en tres grups: rutinàries, manuals i abstractes. Les tasques rutinàries es defineixen com aquelles que requereixen una repetició metòdica d’un procediment preestablert. Les tasques manuals són les que requereixen esforç físic, coordinació de moviments, destresa i flexibilitat per adaptar-se al moment de fer l’activitat. Les tasques abstractes són aquelles que requereixen activitats cognitives per tractar i processar informació, solucionar problemes, per gestionar i també creativitat, flexibilitat i capacitat de comunicació. Les tasques rutinàries són les més fàcilment programables i on les persones poden ser fàcilment substituïdes per màquines. Les tasques manuals són difícilment substituïbles per màquines i en les tasques abstractes, les màquines complementen l’activitat humana, però no la substitueixen. Com que la majoria de les tasques rutinàries les porten a terme treballadors situats al mig de l’escala de les qualificacions, aquesta hipòtesi podria explicar la polarització que experimenten els mercats de treball dels països més desenvolupats.
En les tasques abstractes, les màquines complementen l’activitat humana, però no la substitueixen
Des del punt de vista de la universitat, aquests desenvolupaments empírics i teòrics tenen moltes i interessants implicacions. Si l’objectiu de la universitat és preparar per a la feina -cosa que també caldria analitzar amb certa profunditat-, el que hem de proporcionar als estudiants són eines per les feines abstractes, que són les que caracteritzen cada cop més les feines existents i les noves que apareixeran. Proporcionar als estudiants amb capacitats per tractar i processar informació, plantejar solucions als problemes i capacitat per avaluar-les, per idear mètodes i procediments de gestió i per desenvolupar la creativitat, la capacitat d’adaptació i de transmissió d’idees i arguments sembla l’estratègia més adient per garantir un futur professional.
Autor
insight redacció
