Written by 18:46 Idees

Elogi del saber inútil

La ignorància pot conviure perfectament amb tenir un títol universitari
per Josep Burgaya

La lògica de la utilitat s’ha anat imposant en el món de l’educació i de la cultura. El coneixement, especialment les darreres dècades, s’ha identificant progressivament amb l’interès econòmic i mercantil, deixant de banda la memòria del passat, les disciplines humanístiques, la filosofia, les llengües clàssiques, la fantasia, l’art o bé el pensament crític. S’ha anat esborrant l’horitzó ampli, civil, que hauria d’inspirar l’activitat humana. El pensador italià, Nuccio Ordine, ha escrit sobre un fet que pot semblar paradoxal, com és la gran utilitat dels sabers inútils que, justament, per no produir guanys immediats o beneficis pràctics ens ajuden a dotar de musculatura la nostra capacitat de pensament i a proporcionar-nos un univers moral. Ja fa anys que el dramaturg Eugène Ionesco també alertava que tot allò que és utilitari impedeix la comprensió de l’art i ens incapacita per disposar d’un sentit social i col·lectiu. Ens convindria no perdre la consciència de què els sabers humanístics, tant la literatura com la cultura en general, formen el líquid amniòtic en el que es desenvolupen les pulsions de llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, solidaritat, tolerància, el bé comú o l’esperit democràtic. Ho deia Ovidi, “per més que t’esforcis en trobar què fer, no hi haurà res més útil que les arts, que no tenen cap utilitat”. A França, Victor Hugo posava en qüestió l’excessiva focalització en allò material i la pèrdua d’importància en el sistema educatiu, ja a la segona meitat del segle XIX, dels continguts humanístics; sobre el perill de què s’il·luminessin les ciutats, però que s’anés imposant la foscor a les ments. Entenia que allò humanístic podia fer de “torxa” per a la comprensió del món i pel desenvolupament de la nostra dimensió ètica.

L’art de la reflexió ha de ser condició de la nostra humanitat

La pèrdua del paper dels estudis de filosofia a l’ensenyament secundari il·lustra força bé les prioritats “professionalitzadores” i conformadores que s’han acabat imposant en el sistema educatiu. Marina Garcés ens diu: “pensar és aprendre a pensar, perquè pensar és tornar a pensar”. No és un joc de paraules, sinó més aviat l’afirmació que cal convertir l’art de la reflexió en termòmetre i condició de la nostra humanitat. La tendència educativa cap al pragmatisme mercantilista és tant o més present en el nivell dels estudis universitaris. “La universitat hauria de ser plataforma, trampolí i connector entre sabers i mons”, afirma la filòsofa barcelonina, però la deriva actual de les universitats en el mercat global del coneixement tendeix cap el contrari. S’està buidant aquesta institució de les formes d’instrucció més creatives y arriscades, els processos d’elaboració del saber més lliure i alhora més fonamentats, estan fugint de l’acadèmia. La sociòloga Marta Nussbaum en la seva defensa de tot allò que no té “finalitats de lucre”, denuncia un món en el que tota idea de valor queda reduïda al diner, a la producció de riquesa material, fins al punt de fer desaparèixer allò que és realment rellevant: el capital simbòlic. “Capitalisme del coneixement”, segons el catedràtic de la UB Dídac Ramírez, que paradoxalment crea analfabets funcionals subjectes a distraccions fàcils i vulgars que no saben els rudiments fonamentals de la cultura occidental i pels quals el concepte de “clàssics” no té ni tan sols cap sentit.

El desplaçament del saber dels currículums educatius s’ha concretat en l’àmbit universitari en dos aspectes fonamentals: L’enfocament professionalitzador i la disminució dels nivells d’exigència. En el primer cas, estem davant d’un autèntic oximorón. El triomf d’un model pragmàtic-utilitarista que sintetitza les doctrines neoliberals en boga, consistent en abandonar la pretensió de dotar de formació àmplia i sòlida als estudiants, de formar ciutadans cultes i lliures, fent una autèntica deserció cultural cap a la sectorialització en escoles professionals i centres d’innovació tecnològica al servei de les empreses i de la indústria. No hauria de ser aquesta la seva funció. Certament, una excessiva nostàlgia d’una universitat “culturalista” d’antany ens retornaria a un plantejament burgès i elitista no desitjable i convertiria a aquesta institució en un mausoleu. Resulta perillós, però potser un risc més assumible que no pas el buidat de contingut, la laminació que com a institució crítica, que és el que hem viscut els darrers anys amb tanta addicció al pragmatisme.

A Europa, els estudis universitaris han disminuït els nivells d’exigència

L’altra dinàmica determinant ha estat el procés de falsa democratització de l’accés a la universitat, amb una obertura cap a nous grups socials que ha convertit les institucions d’educació superior en llocs massificats on han proliferat multitud de nous títols cada vegada més especialitzadors. Universitats obertes a tothom, fins i tot a multitud d’estudiants que no han estat adornats per les competències, ni el talent ni els hàbits d’estudi per incorporar-se a les aules. Disposar de títol universitari entès com a un dret i una exigència més enllà de la capacitat i esforços que haurien de resultar necessaris i imprescindibles. A gairebé tots els països europeus, l’orientació de les universitats ha anat cap a la disminució dels nivells d’exigència. Els indicadors de qualitat penalitzen l’allargament dels estudis i premien elevades taxes d’èxit. Per aconseguir que els estudiants es graduïn en els terminis establerts i per fer més “agradable” l’aprenentatge no es demanen més sacrificis sinó, al contrari, es busca atreure’ls amb la reducció perversa de continguts, eliminant matèries qualificades despectivament de “generalistes” i la transformació de les classes en un joc interactiu superficial basat en la projecció d’imatges i en proporcionar qüestionaris de resposta múltiple, quan no i en nom de les habilitats tecnològiques que es diu se’ls ha de dotar, utilitzar aplicatius que porten a la gamificació.

La saturació informativa actual a través de les possibilitats digitals no significa coneixement, sinó una variant de la intoxicació: la infoxicació. Internet ens pot proporcionar multitud de respostes en el procés d’adquisició de competències i d’instrucció, però per això s’ha de discernir quines preguntes cal plantejar. La segmentació de sabers, l’utilitarisme, el menyspreu per la cultura en un sentit ampli i l’abdicació de l’hàbit de l’esforç en el treball intel·lectual, ens està portant cap a noves formes d’ignorància. Una incultura que pot conviure perfectament amb la disposició d’una titulació universitària. Conèixer, saber, no respon a una acreditació, és una actitud. Hannah Arendt reflexionava sobre el caràcter acumulatiu de la cultura, sobre la importància dels referents clàssics: “El passat no ens porta enrere sinó que ens impulsa endavant i, en contra del que es podria esperar, és el futur el que ens condueix cap al passat”.

Imatge de portada amb llicència CCBY

(Visited 77 times, 1 visits today)
Etiquetas: , , , Last modified: 21 de abril de 2021
Close