Written by 07:53 Destacada, Diàlegs

Eva Lluch: “Per doblar cal ser actor o actriu, cal saber interpretar”

Una entrevista de Guillem Perramon.

Eva Lluch és actriu de doblatge des de fa 25 anys. Al llarg de la seva carrera professional, ha posat veu a actrius i a personatges d’animació ben presents en la cultura popular. L’actriu Michelle Dockery a Downton Abbey, la Doremi de la sèrie La Màgica Doremi o la Sonoko Suzuki de Detectiu Conan són tres exemples dels molts personatges que ha doblat. En aquesta entrevista, Eva Lluch ens guia pel món del doblatge, explicant-nos la seva experiència professional i reflexionant sobre l’evolució de la professió i sobre el pes del doblatge en català.

Com va entrar dins del món del doblatge?

Vaig estudiar ciències de la informació, i tot i que el meu futur professional no el tenia clar, sempre em va agradar el món del doblatge perquè, entre d’altres coses, jo a casa hi tenia algú que ja s’hi dedicava, que era el meu pare. El meu pare, Joan Lluch, era un locutor de Ràdio Nacional de molts anys, especialista en música clàssica: havia fet les transmissions de l’òpera que es feia des del Liceu, molts programes a Ràdio Nacional, a Ràdio 4… En aquella època es feien ràdio-teatres a la ràdio, i quan es va començar a fer doblatge es va nodrir de la gent que feia d’actor a la ràdio, i ell va començar a fer doblatge. Així que jo vaig conèixer aquest món a través del meu pare. No havia pensat a dedicar-m’hi, però quan vaig començar a estudiar periodisme va sorgir l’oportunitat: l’associació professional d’actors i directors de doblatge va crear una escola de doblatge oficial. En aquell moment hi havia necessitat d’incorporar actors i actrius perquè el volum de l’audiovisual havia augmentat molt amb el vídeo, amb les televisions privades i amb les autonòmiques. En el moment que vaig començar a estudiar-ho em va fascinar. A partir d’aleshores vaig compaginar les dues coses: vaig entrar a treballar a Catalunya Ràdio i alhora començava també en el món del doblatge. Al cap de deu anys ja m’hi vaig dedicar de manera exclusiva.

Què ha de tenir una persona per ser un bon doblador?

D’entrada jo no em defineixo com a dobladora, sinó com a actriu de doblatge: per mi a l’hora de fer un bon doblatge és important ser actor o actriu, és a dir, la interpretació. Aquesta interpretació ha d’estar molt subjecta a la interpretació que l’actor o actriu original hagi fet en aquella pel·lícula, sèrie o producte. El doblatge és l’adaptació a l’idioma que tu vulguis d’una interpretació que ha fet un actor o una actriu. Per tant, la veu ha d’acompanyar la interpretació gestual i la interpretació actoral en general. Com més fidel sigui la interpretació de la veu a l’original, molt millor. Sempre és assemblar-se al màxim a l’original, evidentment cada idioma té unes característiques diferents, una música diferent. Però per fer-ho cal ser actor o actriu, cal saber interpretar.

“Hi ha molt fan del doblatge en català en animació”

Quina és la preparació que ha de fer un doblador quan rep un personatge per doblar?

En general, quan ens convoquen per anar a l’estudi a fer un doblatge, tenim poca informació del que anem a fer. Saps que vas a fer un número determinat de textos, amb tal persona que dirigeix, i també et poden informar de quin tipus de sèrie és, o si són dibuixos, o una pel·lícula. Pots arribar a imaginar el grau d’importància d’aquell personatge pels textos que et donen, però poca informació més tens. Nosaltres ens informem molt quan arribem allà i escoltem i veiem el que hem de fer, i amb tota la informació que el director/a et dona per situar-te interpretativament en el personatge. Ara doblem sols, anem d’un en un, però abans no, i no sempre començaves a fer el teu personatge cronològicament. El director t’ha de situar molt bé, i llavors hi ha la teva feina d’escoltar i situar-te veient aquella seqüència, o aquell tros de seqüència, diverses vegades per poder fer la teva interpretació.

Al llarg de la seva carrera ha doblat tant a personatges d’animació com a actors reals. Com canvia la feina del doblador depenent d’aquests dos aspectes?

Canvia molt. L’original sempre mana en qualsevol producte, però en el tema de l’animació tens una mica més de marge com a intèrpret: ho pots portar una mica més al teu terreny. Per exemple, si posem per cas que has de doblar una gosseta de dibuix animat, evidentment aquella gosseta té una veu original, però no és la seva veu, és la interpretació d’un actor o actriu de doblatge. Pot haver-hi una petita recreació teva, basant-te en l’original, però sempre pots aportar-hi més interpretativament. Tens una mica més de marge, encara que és un marge petit. En canvi, en el doblatge de persones t’has d’adaptar a l’actriu que estiguis doblant i a la seva pròpia veu.

Nosaltres recordem molts doblatges que ha fet amb molta estima. Personalment jo he crescut escoltant la seva veu a la Doremi de la Màgica Doremi, a la Sonoko Suzuki de Detectiu Conan, a la Midori Yoshinaga de Shin Chan… Però quins personatges recorda vostè amb una especial estima?

Els personatges que recordes amb estima són els que t’han aportat alguna cosa, tant a nivell personal com pel moment en què ho vas fer. En el cas de l’animació es produeix un fenomen que succeeix menys en el cas d’actors i actius reals: hi ha molt fan del doblatge en català en animació, sobretot. Tenim un feedback d’aquest doblatge que, d’alguna forma, fa que vegis que aquella feina que tu has fet ha tingut una repercussió, i això dona una mica de sentit a la teva feina. Saps que allò ha perdurat en el temps, que ha fet feliços a nens de diverses generacions, això fa que tu puguis estimar aquell personatge. Aquests tres que m’has dit alguns són personatges que he fet durant molt temps, quasi formen part de la teva família. Quan tu fas el doblatge d’una animació, hi estàs posant, no sé si un 50% o, en tot cas, un percentatge molt alt de la vida d’aquell dibuix. La veu en l’animació és molt important. Si la treus, no hi ha res, és part de l’ànima del personatge.

Aquests personatges que he anomenat anteriorment pertanyien a sèries en català que s’emetien al canal 3XL, ja desaparegut l’any 2012. Com ha evolucionat el doblatge en català en els últims anys?

Ha evolucionat de manera que quan jo vaig començar, pràcticament el 90% de la feina que jo feia era en català i ara pot estar en un 20%. Ha baixat moltíssim, i a més a més, la feina no es cuida gens. Recentment hi ha hagut doblatges polèmics a TV3; TV3 lloga cada 2 anys una sèrie d’estudis per donar les hores que té de doblatge en català, que s’han reduït moltíssim. Els estudis que volen optar a aquestes hores de doblatge es presenten i en teoria hi ha una sèrie de criteris a valorar. Llavors TV3 decideix repartir les hores entre els estudis tenint en compte aquests criteris, però últimament sabem que només prima el tema econòmic: amb el marge que queda hi ha estudis que no poden treballar, i aquests productes acaben anant a estudis que estan al marge dels estudis històrics i més professionals. El doblatge en català se n’ha ressentit molt, quant a la qualitat, a la quantitat, i a l’opció d’audiovisual en català pels nens i les nenes. Això, per mi, és dramàtic de cara a la llengua.

Creu que se subestima el poder del doblatge com a eina per normalitzar i empoderar una llengua com el català?

Se subestima totalment. El català és una llengua minoritària i se l’ha de protegir. És veritat que ha pujat el consum en versió original, i en això jo mai hi estaré en contra, són absolutament compatibles les dues versions perquè aquí hi ha la tria personal de cadascú, i en el cas de TV3 per exemple, hi ha l’opció del dual. Però penso que moltes vegades els nens que no miren audiovisual en català, no és que el mirin en versió original per aprendre anglès, que és el que suposadament es pretén, sinó que sovint van a parar al doblatge en castellà per falta d’opció en català, i aquí tenim un greuge comparatiu. Hi ha moltíssima producció per nens en castellà en canals de televisió, en plataformes, però no en català.

És contradictori, ja que encara que s’estigui fent més contingut audiovisual que mai, no es doblen tantes sèries com se solien doblar en català. Passa el mateix amb el castellà?

En castellà no passa. Aquí a Catalunya, fa anys va començar un debat sobre si doblar o veure-ho en la versió original, que jo no he sentit en castellà, aquest debat no existeix o almenys no de forma generalitzada: no es qüestiona el doblatge en castellà. Coexisteix tranquil·lament amb l’original i tu tries. T’he de dir que últimament els doblatges en català contribueixen negativament a aquest debat, primer perquè són doblatges que es fan en situacions precàries, no tenen, en la meva opinió, la qualitat necessària que ha de tenir un doblatge en qualsevol llengua. Per tant, el doblatge ha de tenir una qualitat, i això significa que s’ha de saber adaptar als temps, i quan doblem en català tenim una sèrie de restriccions, que algunes puc entendre però d’altres no tant, a nivell de pronúncia, de ser molt curosos, que sigui molt normatiu, etcètera. Crec que en això el llenguatge de TV3 ha evolucionat poc, haurien de trobar la manera que la gent no li sobti sentir el doblatge en català. Això va passar al principi: ens xocava, però ens hi vam acostumar de seguida, i ara ens torna a passar una mica. El llenguatge que sentim, entre que no està ben fet i que el notem una mica llunyà de la nostra parla diària, se’ns fa feixuc. Qualsevol actor que estigui doblat parla en un altre idioma.

La nostra feina no és tan artesanal com abans, i em perdut una mica la part artística

Laboralment com ha evolucionat el doblatge? És més fàcil o més difícil avui en dia doblar una escena que fa deu anys per exemple?

Tecnològicament, és milions de vegades més senzill perquè la tecnologia va irrompre en el món del doblatge. Quan jo vaig començar doblàvem en cintes de vídeo, abans s’havia doblat en cinta de 35 mm., es tallaven els textos a mà, es rebobinava per tornar-lo a veure… Això amb la irrupció del digital va desaparèixer completament. L’organització d’una sessió de doblatge no té res a veure; quan jo vaig començar, si anaves a doblar una pel·lícula, aquesta es dividia en diverses cintes. Si havies de doblar una escena del final o de l’inici, calia canviar físicament la cinta o el format amb el que estigués enregistrat i això requeria un temps. Així que aquest temps s’havia de tenir en compte a l’hora de planificar una convocatòria, pensar quins actors venien, quines seqüències tenien i ajuntar-les i ordenar-les de manera que fos el més eficient possible. Això ara no passa perquè pots passar d’un moment a l’altre de la pel·lícula en qüestió de segons. Ara, la nostra feina, i ja no és tan artesana com abans, la qual cosa vol dir que perdem una miqueta la part més artística.

El temps pot ser un dels causants de la disminució de la qualitat en el doblatge?

Evidentment. El doblatge té un procés: rebre la pel·lícula, rebre el guió, decidir quin director/a portarà aquella pel·lícula, fer una convocatòria d’actors, s’ha de traduir, s’ha d’ajustar. És fonamental cada baula de la cadena de muntatge, però traduir i ajustar especialment. Últimament les traduccions són molt dolentes. Quan s’ajusta, que és adaptar la frase a la boca, de vegades cal escurçar la frase, o tenir en compte les labials, que és una cosa que es veu molt en el doblatge, en la sincronia. Si no es fan molt ben fetes aquestes dues feines, si el guió no està ben ajustat, per l’actor és molt difícil. I aquesta dificultat pot provocar una pèrdua en interpretació.

Com a dobladora has doblat a moltes dones al llarg de la teva carrera professional. Parlant des de la perspectiva de gènere, suposo que has hagut de doblar i interpretar personatges amb estereotips de gènere o escrits des d’un punt de vista masclista. Has apreciat una evolució també en aquest aspecte?

Suposo que l’evolució ben feta encara està per fer, estem a les beceroles, l’evolució ve determinada pels guions de les pel·lícules. El que sí que és veritat és que últimament hi ha alguna pel·lícula més de directores que abans, i això dona un punt de vista una mica diferent a moltes pel·lícules i productes audiovisuals. Falta molt per recórrer. En general, en la nostra professió potser hi ha més dones que homes, però sempre han tingut molta més feina els homes, però això no depèn de nosaltres, sinó de les produccions. Nosaltres doblem tota mena de productes, i pots arribar a doblar pel·lícules molt dolentes. A vegades és començar la pel·lícula i dir: “aquesta pel·lícula sembla que ja l’hagi doblat 30 vegades”. Per mi no hi ha producte inferior a d’altres, jo sempre intento fer-ho el millor que puc i, evidentment, hi haurà dies que estaré millor i dies que estaré pitjor. És molt important que el director/a et reparteixi un paper que pensi que tu pots fer, i també que de vegades et donin un personatge que no hi estiguis acostumada, però que siguin capaços de treure coses de tu que interpretativament potser no sabies que tenies perquè no te les havien demanat mai.

(Visited 78 times, 1 visits today)
Etiquetas: , , Last modified: 31 de julio de 2021
Close