Written by 08:00 Cinema, Destacada, Propostes

‘La societat de la neu’: Immersió en l’accident aeri dels Andes

Una proposta d’Eduard Gil Segura.

‘La societat de la neu’, dirigida pel català J. A. Bayona i produïda per Netflix, està basada en l’accident aeri conegut popularment com “la tragèdia dels Andes”. El divendres 13 d’octubre de 1972, el vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana sortia de Montevideo (Uruguai) amb destinació a Santiago de Xile (Xile), però no hi va arribar mai. Després de diversos problemes tècnics i dificultats meteorològiques, l’aeronau va acabar estavellant-se a la Vall de les Llàgrimes, en plena serralada dels Andes a l’Argentina. Transportava 45 persones, la majoria d’ells d’un equip de rugbi uruguaià.

Quan es va anunciar que la nova pel·lícula de Bayona seria una nova versió de la mateixa història que es va explicar a ‘Viuen’ (1993), vaig pensar que no era necessari i que ja s’havia explicat tot el que hauríem de saber. Un cop vista ‘La societat de la neu’, i després de tornar a veure l’anterior versió, m’adono que no podia estar més equivocat. Hi ha moltes maneres d’explicar un mateix fet, però sempre he pensat que la millor és intentar ser el més fidel possible a la realitat.

I Bayona ho aconsegueix, gràcies als recursos que utilitza per mantenir l’espectador connectat i en tensió durant els 144 minuts que s’allarga la pel·lícula. Alguns dels aspectes que s’aborden amb més força són com es degrada l’estat físic del repartiment, que és absolutament realista; l’escena de l’accident, a càmera lenta, aconsegueix que el visquis des del sofà de casa, i, sobretot, com s’explica el canibalisme que es van veure obligats a practicar els supervivents. Considero que aquest tema es tracta de forma intel·ligent, ensenyant el que és just i necessari, però sense caure en imatges explícites ni morboses.

Un altre punt a favor del nou film de Bayona és la banda sonora, obra del gran compositor nord-americà Michael Giacchino i que aporta emotivitat en escenes clau com la de la travessia per les muntanyes per buscar ajuda.

Molts protagonistes en escena

Un dels reptes més difícils a què ha hagut de fer front la pel·lícula ha estat donar protagonisme simultani a la trentena de personatges que queden atrapats a les muntanyes. El guió és capaç d’oferir a la majoria, com a mínim, una frase de diàleg i un cert protagonisme. El fet de barrejar tantes persones en un mateix escenari constant fa, no obstant això, que no s’acabi de reconèixer a tothom i que, fins i tot, al llarg de la pel·lícula aparegui gent que sembla que sigui la primera vegada que surt.

De la tragèdia dels Andes s’han publicat set llibres. Un dels primers i més coneguts va ser ‘¡Viven! La tragedia de los Andes’, de Piers Paul Read, que va tenir una adaptació cinematogràfica titulada ‘Viuen’, en commemoració dels vint anys de l’accident. El 2008, l’escriptor i periodista uruguaià Pablo Vierci va publicar un llibre anomenat ‘La societat de la neu’, després d’anys entrevistant als supervivents d’aquest accident aeri. L’autor planteja un retrat diferent dels llibres anteriors, on s’explica el punt de vista de cada un dels supervivents i hi ressalta l’ajuda que van tenir per part de les víctimes, en especial la de Numa Turcatti —que el film pren una mica com a protagonista principal.

De fet, un altre atractiu de la pel·lícula és com centra una atenció especial en un dels protagonistes que sobreviuen a l’accident aeri, però que —aquí va un espòiler— morirà abans que els puguin rescatar. La pel·lícula de Bayona vol transmetre la força i la valentia de tots els que van viure aquest accident a la serralada dels Andes, tant dels que van poder tornar a casa com dels que hi van morir.

El llibre

‘La soceitat de la neu’ va causar molt d’impacte al director barceloní, J. A. Bayona, que el va llegir mentre rodava ‘Lo imposible’ (2012). De fet, el maig del 2011 va escriure una carta a l’autor Pablo Vierci per comentar-li que el llibre li va servir d’inspiració per desenvolupar el film que narra el tsunami que va impactar a la costa tailandesa el 2004. També diu que li va posar el títol gràcies a una de les frases del llibre i li trasllada que estaria disposat a fer una pel·lícula basada en aquest. Dotze anys més tard, i després de moltes entrevistes als supervivents, el director aconsegueix la fita i estrena la pel·lícula amb l’ajuda de Netflix.

Amb ‘La societat de la neu’, Bayona ha tornat a demostrar que sap fer drames basats en fets reals, com ja ho havia fet amb ‘Lo imposible’. El que encara cal veure és si sap tocar altres gèneres per no encasellar-se. Recordem que ‘Jurassic World: Fallen Kingdom’ (2018) va ser un canvi d’estil de la seva filmografia i va decebre la crítica, potser perquè es tractava d’una pel·lícula feta per encàrrec i part d’una saga amb un estil ja marcat. Tot i això, volem veure’l treballar més estils amb què no se senti tan còmode.

‘La societat de la neu’ té totes les paperetes per convertir-se en la versió referent de les pròximes generacions sobre l’accident dels Andes. I no perquè sigui millor que ‘Viuen’ (1993)  —que considero que ho és—, sinó per un aspecte clau que no complia l’anterior versió: utilitzar el mateix idioma que parlaven els protagonistes reals dels fets i que els interpretin actors i actrius de la mateixa nacionalitat. Això fa que la història sigui més verídica i el públic hi pugui connectar amb més facilitat. Que un actor americà com Ethan Hawke (protagonista de ‘Viuen’) interpreti a un uruguaià parlant en anglès treu atractiu a la pel·lícula.

Un altre punt a favor és l’ambientació que van fer durant el rodatge, ja que les muntanyes no eren les de Xile, sinó les de Sierra Nevada a la província de Granada. També a destacar que el llargmetratge es va rodar de forma cronològica; això és una despesa més gran perquè, per reduir costos, normalment aprofiten el mateix actor per rodar seqüències diferents en un mateix dia. En canvi, als actors i al director els va anar molt bé rodar cronològicament per aconseguir més realisme, ja que quan un dels personatges moria també deixava el rodatge. “Així, el repartiment s’acomiadava d’un amic tant dins com fora de pantalla”, afirma Bayona a una entrevista concedida a ‘GQ Hype’.

‘La societat de la neu’ és una pel·lícula que aconsegueix que qui la veu s’interessi més per l’accident i no pugui parar de buscar-ne informació i fotografies. És un cas extrem de supervivència que sembla un miracle. Recomano llegir el llibre de Pablo Vierci —abans o després de veure el film— perquè afegeix molts detalls interessants que s’han quedat fora de la pel·lícula i completen la història. I, sobretot, per viure a través de les seves línies aquella sensació que també provoca el llargmetratge de Bayona, d’emotivitat i valors humans en un moment tan tràgic, però també de victòria.

Autor

(Visited 31 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 26 de febrer de 2024
Close