Una entrevista d’Omayma El Bouhassani.
Marta Lloret Blackburn (Garriga, 1982) és tècnica de patrimoni cultural especialitzada en la documentació de patrimoni rural. Més coneguda pel sobrenom de ‘La caçadora de masies’, es va tornar fanàtica d’aquestes construccions amb la seva primera feina inventariant-ne a la Garrotxa amb la Fundació Mas i Terra (que promou la conservació i recuperació del patrimoni històric, arquitectònic, natural i cultural dels Països Catalans). A través de fotografies que publica a les xarxes socials, Lloret documenta les masies del territori amb l’objectiu de recuperar-les i busca masovers per les que estan deshabitades amb el projecte ‘Masiaire’, que ha arrencat amb la fundació. Aquest any, ha publicat un llibre homònim al seu sobrenom que recull les històries de quinze masies.
Se la coneix com pel sobrenom de ‘La caçadora de masies’, com sorgeix i en quin moment la passió per documentar les masies catalanes?
És difícil d’explicar, perquè no ha sorgit d’un dia per l’altre. Vaig començar a centrar-hi la mirada de forma més professional quan estudiava el segon curs d’Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra; van convocar unes beques per inventariar masies a la Garrotxa i el tema em va atrapar. Pensava que seria com qualsevol feina d’estiu, però no va ser així perquè des d’aleshores he seguit per aquest camí.
Com aconsegueix que els propietaris de les masies li permetin accedir al seu interior i publicar les fotos?
Ara és més fàcil perquè m’hi conviden ells, però abans trucava moltes portes i escoltava les històries dels propietaris. Per mi són més interessants les històries de les masies que les fotografies. De fet, abans de publicar imatges a les xarxes socials, no en feia. Mai han sigut el meu objectiu principal i soc molt respectuosa amb la seva privacitat.
“Ho faig amb la intenció d’oferir als propietaris dels masos una porta d’ajuda, no pas més entrebancs”
És per això que no diu mai el lloc exacte on són?
Exacte! Si publico la localització, la gent començaria a xafardejar i posaria els propietaris en una situació més complicada de la que ja tenen. Aquest projecte està creixent cada vegada més i ho faig amb la intenció d’oferir-los una porta d’ajuda, no pas més entrebancs.
És segur entrar en aquestes masies?
Sí! La gran majoria de fotos que penjo són de cases habitades, encara que no ho sembli. És cert que hi ha cases desocupades, però quan hi accedeixo per primer cop ho faig amb prudència. Penso que tinc prou coneixement tècnic com per veure quan és segur entrar en un lloc i quan és millor quedar-se fora.
Arquitectònicament, segueixen totes un mateix estil? Quines característiques tenen?
Tenen elements comuns, però mantenen diferències que s’expliquen perquè eren construïdes amb el material que hi ha al seu entorn. També hi influeix la seva història i la situació; una casa de pagès és una explotació econòmica i per tant l’activitat que s’hi feia li atorgava unes característiques constructives que s’hi adaptessin. Les masies del Maresme, per exemple, sovint tenen les obertures de pedra granítica perquè és la que tenien a l’abast, com també n’hi ha moltes amb torres de defensa per protegir-se de la pirateria.
Quina és la masia més al·lucinant que ha documentat?
Totes tenen alguna cosa que les fa especials, però si n’hagués de destacar alguna diria la Vila de Llers, perquè manté molts elements històrics, artístics i arquitectònics i perquè té una sala tan gran que sembla un casino!
“La inflació fa impossible la compra de les masies i les condemna a esperar que les adquireixi un estranger o a desaparèixer”
I les que estaven en pitjor estat?
He vist cases que fa mal visitar. A tot Catalunya hi ha masos caient; són grans pèrdues. Alguns, però, pel fet d’haver estat escenari de fets històrics, per les seves característiques constructives i pel seu valor artístic, produeixen un sentiment d’impotència més gran. Un exemple seria La Sala de Sant Llogari a Castellterçol (Moianès), un casalot d’origen medieval que si no hi fem res, aviat caurà. També conec el mas Boixeda Sant Mateu de Bages (Bages), una masia espectacular del que havia estat alcalde de Gaià, que diu obertament que li és igual que caigui. També al Bages a Callús, hi ha un altre mas anomenat Antius, que està en venda des de fa molts anys, però ningú el compra. La inflació fa impossible la compra de les masies i les condemna a esperar que les adquireixi un estranger o a desaparèixer.
Quin és l’objectiu de tota aquesta tasca de “caça” de masies que fa?
D’una banda, a les xarxes socials intento visibilitzar que tenim un problema com a país amb el patrimoni rural català, el seu valor i com l’estem deixant perdre. Com que l’interès pel contingut que penjo ha anat creixent, vam decidir arrancar el projecte “Masiaire” amb la Fundació Mas i Terra; busca masovers per cases tancades que han de ser capaços d’arreglar-les i, a canvi, poden viure-hi una temporada. En paral·lel, promovem iniciatives per conscienciar la gent que és important que aquestes masies es recuperin.
Quins són els reptes més comuns amb què es troba quan vol recuperar una masia?
Depèn de cada cas. Hi ha cases on ja es pot viure i només cal polir els acabats, però n’hi ha d’altres en què, per exemple, calen reformes integrals fortes com refer tota coberta, canviar bigues… i aquestes són més problemàtiques perquè no tothom té la capacitat econòmica o tècnica per fer-ho. La llargada del contracte amb el masover depèn de les obres que s’hi hagin de fer; a més dificultat, més temps.
“Amb el projecte ‘Masiaire’, el que oferim no és habitatge gratuït, sinó un mas a canvi d’una restauració”
Llavors, el finançament per fer les reformes l’assumeixen els masovers?
Principalment, sí. Busquem sobretot persones que siguin capaces de poder fer o finançar una reforma. Això es fa així perquè el que oferim no és habitatge gratuït, sinó un mas a canvi d’una restauració i això implica comprar material i posar-hi, en molts casos, hores de mà d’obra.
Quins aspectes legals i ètics cal tenir en compte abans de restaurar una masia?
L’objectiu no és modernitzar aquestes masies, sinó que tornin a lluir com ho feien anys enrere. Per això, abans de començar qualsevol obra, avaluem les característiques de la masia i les parts que cal reconstruir, amb quins materials cal fer-ho… Al nostre equip hi ha un arquitecte que supervisa el projecte perquè no es facin intervencions que desvirtuïn el valor patrimonial de les masies; sense això, el projecte no tindria sentit.
Recentment, li han cedit una masia a prop de Viladrau amb la condició que la restauri. Com surt aquesta possibilitat? Li fa por que rehabilitar aquest mas sigui un projecte massa gran?
No, al contrari. Em fa molta il·lusió i estic feliç de poder assumir aquest repte. Fa molts anys que faig de “caçadora de masies” en termes d’activista i aquest projecte em permetrà fer una demostració pràctica de com s’hauria de recuperar el patrimoni. Ara mateix no tenim recursos, però els trobarem. Al nostre voltant hi ha moltes persones que ens donen suport i que tenen capacitat per fer-ho. De fet, ja hem rebut la visita d’experts a La Sala per començar a decidir com es restaurarà i també ens han fet arribar un carregament de teules per poder refer el teulat. Estem molt agraïts.
“La Sala (que han cedit a la fundació) és la masia on va néixer el famós bandoler Serrallonga”
Quina és la història d’aquesta masia i les expectatives una vegada es completi la restauració?
La Sala és la masia on va néixer el famós bandoler Serrallonga. Fa anys que està deshabitada i el seu deteriorament va avançant. Per això, i després que el president Quim Torra exposés el cas a través de les xarxes socials, vam fer una proposta a la propietat perquè ens la cedeixin a canvi de restaurar-la. A partir d’aquí, volem que es converteixi en la seu de la Fundació Mas i Terra, des d’on seguirem treballant per l’estudi i conservació de les masies catalanes. Igualment, tenim la intenció de fer-hi formacions i activitats culturals.
Es planteja viure en una d’aquestes masies?
Tenir una masia era un somni que pensava que mai podria complir. Ara, aquesta fantasia es podria fer realitat a Viladrau, però tot aquest projecte no l’estic fent per mi. Potser hi aniré a dormir puntualment algun dia, però no és la finalitat.
A Catalunya, la gent de pagès ha viscut en masies des de fa segles. Què fa que ara n’hi hagi tantes de tancades?
La davallada va començar amb la crisi del sector primari. La realitat és que cada vegada hi ha menys pagesia al nostre país i menys famílies que puguin mantenir una masia per les dimensions que té i la despesa en reformes que implica. L’administració té el deure de detectar que hi ha aquest problema i oferir una solució. Cal un canvi estructural en la gestió del patrimoni cultural català, per ajudar també als que encara viuen de la pagesia i facilitar la recuperació de les masies que s’estan a punt de perdre.
“La realitat és que cada vegada hi ha menys pagesia al nostre país i menys famílies que puguin mantenir una masia”
Com contribueix la caça de masies a la conservació del patrimoni rural català?
Es tracta de documentar aquest patrimoni. De fet, aquesta és una tasca que hauria d’assumir l’administració perquè no estan inventariades; no se sap quantes masies hi ha a Catalunya. És molt greu. El 1860 es va fer un recompte que cal actualitzar, seria el primer pas per començar a buscar solucions al problema. Amb ‘La caçadora de masies’ n’he documentat fotogràficament a les xarxes socials, però té un valor simbòlic. Per fer-ho bé, calen recursos.
Actualment, té més de 49 mil seguidors a la xarxa X i més de 46 mil a Instagram. Li fan vertigen aquestes xifres?
No, al contrari. Em diuen que no soc l’única que es preocupa per les masies i el patrimoni rural català. A més, tota la gent gran que no té xarxes socials han tingut l’oportunitat de conèixer la situació d’alguns masos a través del llibre que he publicat. Tenir aquest suport m’empeny a lluitar per aquesta causa i intentar contribuir a la seva recuperació.
En aquest llibre que ha publicat recentment, recull la història de quinze de les masies que ha trobat durant aquest temps. Per què ha fet aquesta selecció?
Perquè aquestes quinze masies representen un ventall bastant divers de situacions en què es troben les masies d’arreu de Catalunya. Evidentment, hi ha casos que potser faltarien, però molta gent del sector m’ha dit que han trobat similituds al llibre amb les cases que coneixen. L’objectiu era, per sobre de tot, explicar alguns casos paradigmàtics. D’entre la selecció hi ha des de masos on s’ha viscut tota la vida a cases que estan caient, com la que surt a la portada del llibre.
Creu que ha canviat la percepció i l’interès pel patrimoni rural català a Catalunya gràcies a la feina de la caçadora de masies?
En certa manera sí. Moltes persones m’han escrit i m’han dit que els he canviat la visió que tenien de les masies. A més, els propietaris ho viuen com un reconeixement per la tasca de conservació que han fet i al que malauradament no estan acostumats. Penso que el projecte fa feina de formigueta i que potser sí que he fet una muntanya una mica més gran, però que cal infinitat més de projectes i de ressò per salvar el patrimoni.
“He creat un canal de YouTube per documentar la recuperació de La Sala”
Quines són les seves pàgines o projectes futurs relacionats amb la caça de masies?
Ara està tot molt enfocat a La Sala, que és la que ens han cedit. De fet, he creat un canal de YouTube per documentar la seva recuperació. Fa temps que en volia crear un, però no trobava el moment per fer-ho. He intentat que el projecte es documentés a través de la televisió, però com que no ha estat possible i he decidit fer-ho de forma amateur. La qualitat serà la que serà, però almenys és una manera d’explicar tot el procés de la reforma i que la gent el pugui seguir de prop.
Autor
Ariadna Reche Vilanova
