Per Ana M. Palomo.
A la Galeria Marc Domènech de Barcelona podem veure una completa exposició d‘obra plàstica dedicada al poeta i pintor Henri Michaux: À la nuit sans limites. Una quarantena de dibuixos i pintures (que van des d’un guaix i pastel sobre paper negre de 1937, any de la seva primera exposició individual, passant per llapis, frottages, tintes, acrílics, aquarel·les sobre paper i olis sobre tela de diferents etapes, fins a arribar a un esplèndid tableautin de 1984, any de la seva mort) comparteixen espai, en un interessant equilibri expositiu, amb una pel·lícula de 1963 d’Eric Duvivier, Images du monde visionnaire, sobre les experiències de l’autor amb substàncies al·lucinògenes, amb una de les poques fotografies conservades de Michaux, amb una enigmàtica ombra del personatge i amb un cap de bronze que revela tot el misteri que envoltava la figura de l’artista. La fotografia de Brassaï, l’ombra de Karl Flinker, l’escultura d’Apel·les Fenosa, algunes activitats sorgides arran de la posada en marxa de l’exposició i un excel·lent catàleg editat per la mateixa galeria amb motiu de la mostra, completen un elaborat projecte a cura de Juan Manuel Bonet i Marc Domènech. Aquest conjunt permet al visitant assolir un valuós nivell de coneixement de l’obra d’un autor que, en paraules d’Octavio Paz, “pinta amb el cos, amb tots els sentits junts, confosos, en tensió, com si volgués fer de la tela el camp de batalla o de joc de les sensacions i percepcions”.
El text Per a un Henri Michaux barceloní, de Juan Manuel Bonet, ens guia per una llarga trajectòria professional, fent-nos partícips de les complicitats literàries i artístiques de Michaux, de les conviccions, de les vel·leïtats i, tanmateix, de les fílies i fòbies que el van acompanyar durant la seva tempestuosa existència. Juan Manuel Bonet ens convida, gairebé subreptíciament, a interessar-nos per una extensa bibliografia escrita sobre les inquietuds i les accions del poeta i del pintor i ens acompanya per un seguit de fites i d’experiències fonamentals que faciliten el trànsit per una de les peripècies vitals més colpidores del segle XX.
Captivat des de jove pel misticisme i la contemplació, Michaux ha estat sempre un autor assetjat per una inquietant aura de misteri
Admirat per André Gide, Octavio Paz, Jorge Luis Borges, traductor el 1941 d’Un bárbaro en Asia, Julio Cortázar, William Burroughs, Allen Ginsberg, i molts d’altres noms contemporanis seus en les lletres i en l’art, va mostrar-se explícitament interessat en l’obra de Paul Klee, Max Ernst, Giorgio de Chirico o Zao Wou-Ki, entre d’altres. Captivat des de jove pel misticisme i la contemplació, Michaux ha estat sempre un autor assetjat per una inquietant aura de misteri. Nòmada d’esperit, el viatge, tant l’interior com l’exterior, va ser una constant de la seva existència: “Aquest poeta, en el curs de tota la seva producció, ens convida a endinsar-nos en les profunditats del nostre ésser interior, configurant una topografia d’aquestes terres incògnites”, afirma Marta Segarra.Podríem convenir queva començar a escriure per escapar de l’inconformisme radical que el podia corsecar i per habitar una experiència convertida en una necessitat de depuració física i mental. La mirada introspectiva dels seus treballs implica constants intents de soscavar els fonaments del pensament occidental i, per extensió, de tota l’herència cultural d’occident. De fet ell mateix havia dit que “el que no accepta aquest món no aixeca una casa en ell”.
Ben aviat la literatura li va semblar massa convencional i se li va revelar inútil per aconseguir l’atàvica aspiració d’harmonitzar amb les percepcions i les sensacions, elements sensorials que van més enllà de les realitats. Sentia la imprescindible necessitat de trobar una pre-llengua, una llengua-gest que li permetés copsar l’inaprehensible… Aleshores va cercar en la pintura un llenguatge possibilista, una llengua inventada i va trobar en la línia, en els alfabets, en el traç, en el gest… el maelström que li permetria aprofundir en el seu interior i representar-se a partir d’un autèntic descens espiritual. Convençut de prendre aquesta decisió, va travessar el llindar que li oferia la literatura endinsant-se en arts com la pintura i la música per superar una inadaptabilitat extrema, una angoixa existencial permanent i la intempèrie. “El que Michaux intenta és portar a terme una aventura metafísica”va escriure Claude Mauriac, i en aquesta singladura interior abismar-s’hi fins a experimentar-se. Recórrer a substàncies al·lucinògenes no era per a ell un fi en si mateix, sinó un mitjà per expandir la matèria de la seva ment i així poder corroborar amb fets afirmacions com aquesta: “No existeix un ‘jo’. No existeixen deu ‘jo’. No existeix el ‘jo’. ‘Jo’ és només una posició d’equilibri”. Tot i aquestes complexes elucubracions influïdes per les drogues, sembla que va acabar desencisat de les seves experiències amb la mescalina i aquesta decepció queda reflectida en l’excel·lent llibre Misérable miracle. No obstant això, l’autor s’exposava a l’efecte de la mescalina amb l’única finalitat de comprendre els mecanismes de l’esperit i defugia qualsevol voluntat d’evasió o d’inspiració. Segons Marta Segarra, “el que distingeix a Michaux d’altres escriptors que, abans o després d’ell, van experimentar amb les drogues, és la seva actitud freda i desconfiada, unida a una precisió gairebé científica, enfront dels paradisos artificials”.
Chantal Maillard, que ha reunit en un volum extraordinari els Escritos sobre pintura, d’Henri Michaux,ens revela que l’essència del treball de l’autor ha estat “viatjar dins seu a la recerca dels límits, traspassar-los i, després, ser capaç de contar-los minuciosament”.I justificala pressura que va tenir Michaux de passar a pintar afirmant que “els infinits són llocs massa intensos per a la paraula”i així ens commina, la filòsofa, a interessar-nos per la totalitat de la seva obra plàstica. “Pinto per descondicionar-me”,va afirmar en alguna ocasió l’autor de Paix dans les brisements, quan la pobresa lingüística de la percepció l’emmetzinava i cercava amb gosadia la manera d’expressar-se a través d’una llengua ideogràfica.
“Henri Michaux no era, en el fons, ni poeta ni pintor ni filòsof. Era un captador d’energies transversals cap al nostre infinit, una espècie de geògraf que ho converteix tot en Abisínies”. Així el definia el també poeta Alain Jouffroy. Però el mateix Michaux semblava voler desmentir-lo quan, després de confirmar la seva voluntat d’expressar-se a través de la pintura, deia: “volia dibuixar la consciència d’existir i el pas del temps”. I encara per reblar aquesta necessitat obsessiva de comunicar a partir del llenguatge pictòric, a Pensant en el fenomen de la pintura vindicava, amb una sola frase, el que ens mostra enguany la rellevant exposició de la Galeria Marc Domènech: “Per fi veia, en comptes d’un esbós fugisser, el món tal com el concebo amb el seu desplegament prolífic. Per fi havia aterrat sobre el paper. Era, doncs, un pintor”!
Imatge de portada procedent de la Galeria Marc Domènech: “Sans titre” (1939), obra d’Henri Michaux.
Autor
insight redacció
