Written by 09:44 Destacada, Idees

Experiències immersives: la cultura com a recurs?

Per Ana M. Palomo Chinarro
Amb el decurs del temps, la cultura s’ha vist immersa en nous paradigmes generats pels avenços tecnològics.

La cultura porta molts anys instal·lada en un estatus de controvèrsia constant. No podem oblidar que des que es va convenir el que significava el concepte cultura, la definició ha topat amb tota mena d’entrebancs i d’esgarrinxades empíriques que han fet patir les costures amb les quals s’ha bastit aquest terme que porta implícits fenòmens socials, econòmics, de classe i, fins i tot, lligams de caràcter nacionalista. Des de sempre la cultura ha presentat elements que l’han situada a prop de l’abisme conductual, sobretot en els moments en què s’han confrontat posicions jeràrquiques i que s’ha ponderat entre highcult (alta cultura) i masscult (cultura popular). Entre aquestes dues particularitats, que van determinar múltiples discussions i deliberacions en un moment de la història, va emergir, més tard, una tercera realitat, el midcult, una objectivitat que apuntava a la desnaturalització en essència de les altres dues i permetia alleugerir l’excessiva polarització que s’havia anat creant. La taxonomia deixava d’actuar com a paradigma d’extrems i relaxava una posició millor assumida i acceptada que estroncava vells antagonismes, gràcies a les permeabilitats intrasocials i a la devaluació d’antics compartiments estancs que, a poc a poc, van anar perdent la sectorització que els havia constituït i van acabar difuminant les línies vermelles que representaven veritables barreres interculturals. Ben aviat, les avantguardes que havien representat una bona part de la singularitat de l’alta cultura van tendir a barrejar-se amb un encaix específic de nous contextos i amb l’empelt de noves funcions i noves formes de divulgació que comportaven confusió i equívoc. Tot acabaria esgarriant qualsevol forma de cultura que anés entre el transcendental i el trivial, entre el fetitxisme amatent a la jerarquia de la highcult, i el kitsch que molt sovint escorta la masscult.

La indústria cultural ens situa, sobretot en el cas de l’art, en una hibridació d’estudi constant per a les ciències socials

Aquesta reflexió a manera de preàmbul, tot i semblar una polèmica de temps immemorials, ens podria servir per desllorigar l’essència d’un relat que ens situarà al bell mig d’una realitat que té una enorme presència en l’actualitat de la vida cultural i social de les grans ciutats: les experiències immersives. Una realitat que la lucrativa indústria cultural ens presenta a través d’agressives campanyes de màrqueting, disfressada d’una miscel·lània d’interessos afegits, que el receptor no s’ha de perdre si vol apropar-se a les millors obres i artistes de la història de l’art. Obres i artistes de les quals, fins ara, només podia gaudir, i encara en moltes ocasions de forma esparsa, en determinades Institucions (museus, fundacions…). Ara, a partir dels avenços tecnològics d’última generació i amb una presència que augmenta exponencialment amb el pas del temps, les acullen aquests nous paradigmes de l’art visual. Amb el decurs del temps, la cultura ha anat implementant el concepte inicial afegint-hi els interessos de la indústria.

Tanmateix, la indústria cultural ens situa, sobretot en el cas de l’art, en una hibridació d’estudi constant per a les ciències socials i per al finançament de projectes culturals capitalitzables, amb una branca econòmica de presència ineludible a les nostres societats: el turisme. Aquestes exposicions immersives, a les que ens estem referint, se sustenten en aquestes tres realitats: cultura, indústria i turisme. Autèntics paradisos multimèdia, se’ns presenten com a  l’espectacularització de la cultura i de la tecnificació que ens permetran, a través d’una forma intuïtiva i emocional, submergir-nos en una veritable simfonia de llums, colors i sons, que van molt més enllà de qualsevol de les exposicions que coneixem i ens endinsaran en un món nou dissenyat per activar els sentits i despertar sensacions especials. La fotografia històrica, els entorns digitals, les instal·lacions artístiques, les eines immersives i interactives, la realitat virtual, la realitat augmentada, les holografies, el mapping… són elements amb els quals l’usuari entrarà en contacte durant algun moment de l’experiència, d’una manera més o menys conscient.  La vivència diferirà de les mostres tradicionals, aquelles basades en l’exposició d’objectes tangibles en un lloc determinat durant un període de temps específic.   

En les experiències immersives la vivència diferirà de les mostres tradicionals. (Creative Commons) 

Aquestes experiències multisensorials, per definir-les d’alguna manera intel·ligible per a tothom, no han aparegut d’una manera sobtada, sinó que són el resultat d’un llarg procés de maduració i experimentació. Fa anys que l’administració, i els actors econòmics de la societat que s’hi mantenen en contacte, cerca nínxols de públic i estratègies de mercat basades en l’utilitarisme de l’acció cultural com a actor econòmic-turístic i  com a garant d’un procés imparable de participació i transformació social. Podríem trobar un bon nombre d’exemples que seguint aquest procés evolutiu han aconseguit convertir-se en centres estables d’arts digitals que organitzen, de manera habitual, exposicions multimèdiaCarrières de Lumières, una pedrera situada a la ciutat francesa de Baux-de-Provence ofereix 1000 metres quadrats de superfície ocupable i unes parets de 20 metres d’alçària, per a exposicions multimèdia, essent un atractiu turístic de primera magnitud per al territori. També descobrim una instal·lació similar a Les Bassins des Lumières, a Bordeaux, una base naval de submarins alemanys construïda durant la II Guerra Mundial… Aquests i d’altres indrets a diferents països han estat els precursors de les exposicions immersives, que en el moment actual deixen la seva empremta digital a diverses ciutats, a diferents espais, els quals s’adapten sense problemes a les mostres que s’hi volen ubicar.

En algunes ocasions, l’experiència immersiva, seguint els referents culturals esmentats amb anterioritat, s’ha situat a mig camí entre l’alta cultura (el museu com a exemple) i la cultura popular (el parc d’atraccions temàtic). De manera que entra en competència amb ells i adopten tots tres un rol de referents bàsics en l’oferta i en la demanda de productes i de serveis culturals i turístics. En aquest punt del debat hem de convenir un exercici responsable de crítica i acceptar i comprendre que diverses circumstàncies, com el confinament i d’altres factors imponderables i gens propicis, han situat a tots els actors de l’anomenada indústria cultural en una època de canvis. Hem de mirar, indefectiblement, als museus, institucions que en els darrers anys s’han hagut d’adaptar a canvis socials i de transformació significatius, que han vist com desapareixien les exposicions estrella que alimentaven una bona part dels seus recursos econòmics i de la seva programació, que han hagut de buscar noves maneres d’interactuar amb un públic que ho demanava, i que han hagut de proporcionar eines al visitant per conèixer millor on es troba realment i que pot esperar de la visita que es disposa a fer. Els museus seran una institució que entrarà en confrontació amb altres formes de difusió, divulgació i transmissió de la cultura i del patrimoni i, per això, han d’estar a l’aguait de com es constitueixen les relacions de poder entre les diferents institucions i els diversos actors administratius o econòmics que massa vegades posen en mans d’empreses privades les polítiques culturals, amb més preocupació pels interessos econòmics i turístics que pels decididament culturals. I aquestes empreses són les encarregades de dinamitzar els circuits de l’art a les grans urbs i acaben modelant-los a través d’estratègies mercantilistes basades en el coneixement que han adquirit a través de diversos mitjans, de la sensibilitat i els gustos del consumidor.  

Arquitectura contemporània a l’entrada d’un museu. (Creative Commons)

Sabem el que fan els que es dediquen a la narració d’exposicions immersives i també podem pronosticar el què aniran fent a partir de l’avenç de les tecnologies, de l’aparició del “metavers” i de dispositius tecnològics, que aportaran millores i requeriran persones creatives en equips multidisciplinaris en els quals s’hi hauran d’encabir enginyers, artistes, animadors, matemàtics, arquitectes… Tots ells treballaran de manera conjunta per aconseguir prorrogar la nostra realitat o canviar-la per aparença, que és realment el que de moment ens poden oferir. 

Però sabem el que faran els museus o d’altres institucions d’índole similar?  Ben segur, i és més una presumpció que una seguretat, que hauran d’afrontar labors que equilibrin aquestes transformacions de la realitat i hauran de buscar noves formes de continuar essent un punt de trobada entre persones i idees. Hauran de dotar cada  museu d’un nou relat, crear discurs amb imatges, ocupar els ignominiosos silencis en l’exhibició de les col·leccions, cercar noves converses entre artistes, comissaris, investigadors, historiadors, conservadors i públic. També hauran de canviar el punt de vista tradicional i observar les obres des de perspectives diferents (de gènere, postcolonialisme…) i endreçar les col·leccions a partir d’un criteri més temàtic que cronològic.

El canvis poden apartar al públic-consumidor del  museu i apropar-lo a altres formes d’aproximació a l’art

Tot això, que ens consta que ja s’està treballant fa un temps, s’haurà de complementar amb un relat alternatiu al convencional, amb generar debats oberts a audiències diverses a partir de noves recerques genealògiques, en sentit figurat, i acabar trobant una sintaxi, dissemblant a la del nostre llenguatge, que permeti superar els límits d’allò que fins ara hem considerat els sintagmes consuetudinaris. Aquests canvis, que es consideren necessaris i tributaris de portar a terme d’alguna manera, s’han de valorar en tota la seva dimensió perquè podrien convertir-se en una innovació disruptiva que  apartés al públic-consumidor del  museu i que l’apropés  a altres formes d’aproximació a l’art, formes més properes a la divulgació i a l’espectacularitat que li proporcionen algunes de les exposicions immersives, que a l’esforç intel·lectual que el museu li proposa a partir dels canvis esmentats.

Un espai preparat per a l’emoció del silenci, per a la reflexió i la interiorització. (Creative Commons)

L’èxit de les experiències immersives rau, sobretot, en el fet que uns receptors (el públic), transformats en consumidors a l’expectativa, desconeixen que el valor de l’experiència que viuran es basa en un coneixement previ d’allò que els hi posaran a l’abast. Tanmateix, el consumidor assisteix a unes interpretacions tan literals de l’obra, a la qual està dedicada l’experiència, que hi entra veient a l’artista com una patum a la qual s’ha d’idolatrar i al seu entorn com a un component màgic que ha d’acabar de configurar les particularitats del seu treball i les singularitats de la seva vida. Indefectiblement, això passa en un elevat tant per cent dels visitants i en surten invariablement més acontentats si el que han vist els reafirma, en una forma de subjectivitat cultural d’autosatisfacció, en el que ja sabien abans d’entrar. En últim terme, aquestes experiències immersives són, sobretot, vàlides com a vivència estètica sumada a l’aportació multisensorial, a la reivindicació de l’espectacularitat i a la càrrega enlluernadora que acaba resultant épatant per a l’observador convertit en partícip, més o menys actiu, del que està experimentant. Sovint s’hi troba a faltar una dimensió didàctica i formativa en algunes de les experiències, tot i que a vegades és fàcil confondre la mera divulgació amb atributs pròxims al coneixement. Utilitzades de manera homogeneïtzant, seguint els mateixos paràmetres i amb un discurs similar, poden arribar a ser un clar exemple de la cultura com a recurs… el problema és que no sabem ben bé de quina cultura parlem i, tampoc, si la cultura ha de ser necessàriament un recurs.

En contraposició, la visió en un museu (tant si aquest manté les característiques clàssiques del museu com a dipositari d’objectes artístics, com si ja ha iniciat la deriva cap a la transformació), d’un quadre únic o d’una mostra representativa d’un mateix autor, que seria l’equivalent  que ens ofereix habitualment una exposició immersiva,  ens transporta al present i al passat de la cosa observada. La immersió només ens procura l’instant com a forma fugissera i l’anècdota. Entre el present permanent, revelador i inspirador, i l’instant fugisser, que s’esmuny i es fa fonedís, hi ha un espai preparat per a l’emoció del silenci, per a la reflexió i la interiorització necessàries per a l’assoliment del fet cultural i artístic. Un espai també perquè se’ns trasbalsi l’ànim i  se’ns instal·li a la nostra ment  un estupor que ens portarà a descobrir temps i espai, besllums, tenebres, formes, estremiments, trets místics i èxtasi… I tot a partir de la voluntat de l’artista per explicar el món.

Autor

(Visited 25 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 20 de juliol de 2022
Close