Una entrevista d’Arnau Gomez Marmi.
Jordi Borràs Abelló (Barcelona, 1981) és fotoperiodista freelance. Actualment, és cap de fotografia del magazín La Mira i col·labora amb diversos mitjans. El seu últim llibre, Tots els colors del negre, recull els moviments d’extrema dreta a diferents països d’Europa a través de la cobertura que ell mateix n’ha fet durant els darrers anys. L’objectiu, explica, es apropar un moviment tan complex i amb tantes arestes al públic general.
Diu a la seva biografia que es il·lustrador de formació i fotoperiodista autodidacta per vocació. Què li va fer canviar el rumb professional?
Canviar el rumb de la il·lustració al fotoperiodisme no va ser una decisió estudiada, sinó que m’hi vaig anar trobant a poc a poc. No he estudiat mai fotografia ni periodisme. És un ofici que vaig descobrir i on cada cop estic més a gust.
Què és el que més valora de la feina que fa?
Que cada projecte és diferent i no caus mai en la rutina. Ser fotoperiodista et permet tenir contacte amb molta gent i acabes coneixent històries molt dispars.
Acaba de publicar el llibre Tots els colors del negre, on recull la seva experiència periodística cobrint l’extrema dreta per Europa. Quin és l’objectiu del llibre i per què està escrit de forma autobiogràfica?
El propòsit del llibre és intentar apropar una cosa tan complexa i amb tantes arestes com és l’extrema dreta a un públic generalista. Per fer-ho, en l’obra m’he ajudat de les meves vivències personals i de la crònica periodística. El punt autobiogràfic em serveix perquè el lector hi entri, empatitzi i pugui gaudir d’una lectura més amena. És un recurs que he fet servir per intentar trencar amb el sostre de vidre del públic especialitzat, que és a qui acostumen a anar dirigits aquests llibres.
L’interès de Borràs per cobrir l’extrema dreta sorgeix de la voluntat de denunciar la impunitat d’alguns moviments
D’on sorgeix l’interès de documentar els moviments de l’extrema dreta?
Hi ha una motivació personal, un substrat polític i familiar. És cert que això m’ha influenciat, però aquest interès sorgeix sobretot de la voluntat de denúncia des del periodisme, sigui gràfic o sigui escrit. I també de la impunitat d’alguns moviments que la gent creia soterrats o morts i que estan vius, ben vius.
Al llibre incideix en la por que ha passat cobrint aquest tipus de manifestacions. Quin ha estat el moment en què recorda que aquest sentiment s’ha manifestat amb més força?
El pitjor moment encara està per venir. Però, sens dubte, un dels més complicats i on he passat més por va ser a Varsòvia. Vaig anar-hi sol a cobrir una manifestació perquè cap periodista local ni cap antifeixista em volia ni podia acompanyar. Va ser un moment molt delicat; vaig presenciar una agressió. També hi va influir el fet d’estar a un país estranger i a una manifestació organitzada per un col·lectiu del qual desconeixia quina relació tenien amb la premsa.
Després de la seva experiència cobrint l’extrema dreta, la ultradreta i el feixisme; quina diferència diria que hi ha entre aquests tres conceptes?
El feixisme és una ideologia que neix a Itàlia l’any 1919, fundada per Mussolini i altres excombatents en la Primera Guerra Mundial entre els quals hi havia destacats membres de la guarda coneguda com a Moviment Futurista. El feixisme és un moviment polític que es basa en la violència com a motor de canvi i que està dirigit per un gran i únic líder, que en aquest cas era Mussolini. Normalment, els estudiosos acadèmics posen fi al feixisme el 1943, que és quan decau Mussolini o el 1945, que és quan el maten. En canvi, l’extrema dreta és la dreta tradicional. Generalment, es basa en posar en dubte els valors més bàsics; és a dir, els drets humans. Aquest moviment és diferència de la dreta pel fet de posar en dubte el liberalisme polític. Per últim, un ultradretà seria un activista d’extrema dreta que utilitza o justifica la violència per aconseguir els seus fins. Aquests tres conceptes no són sinònims perquè hi ha diferències entre ells, tot i que a vegades es fan servir com si ho fossin.
“Des dels governs no es combat l’extrema dreta ni tampoc el seu finançament”
Com es finança l’extrema dreta?
Com els altres partits polítics. Ara bé, quan parlem de grups criminals i grups més radicalitzats, aquests es poden finançar en temes il·legals com podria ser el tràfic de drogues o el tràfic d’armes.
Es combat l’extrema dreta des dels governs? I el seu finançament?
Des dels governs no es combat l’extrema dreta ni tampoc el seu finançament. De fet, hi ha governs d’extrema dreta.
“L’extrema dreta és experta en proposar solucions simples que no es poden implementar a problemàtiques molt complexes”
A què es deu l’augment de la popularitat de l’extrema dreta? Com aconsegueixen tants seguidors?
En part es deu a la crisi de la socialdemocràcia, ja que gran part dels votants socials-demòcrates han vist traïts els seus referents polítics i han apostat per altres vies polítiques. Un exemple és la dreta radical populista que és aquesta nova extrema dreta del segle XXI. L’extrema dreta es basa en l’antipolítica. El seu objectiu és crear un eix nou populista des de partits polítics que es dediquen a fer antipolítica. Aquestes pràctiques, en l’àmbit electoral, acostumen a tenir bons resultats. L’extrema dreta és experta en proposar respostes a problemàtiques molt complexes amb solucions aparentment molt simples; a l’hora de la veritat no són capaços d’implementar-les, però ja han aconseguit marcar l’agenda política.
Al llibre explica que ha pogut estar cobrint l’extrema dreta a diferents països d’Europa com Itàlia, França o Alemanya, entre d’altres; tanmateix, encara no ha pogut ser a Ucraïna. Què en pensa del fet que Vladímir Putin excusi els atacs assegurant que dins les files ucraïneses hi ha neonazis?
És un discurs que a ell li serveix per justificar la invasió a Ucraïna i per apel·lar l’imaginari col·lectiu de bona part de la societat russa a través d’una memòria col·lectiva històrica. És cert que a Ucraïna hi ha nazis com és el cas del règim Azov, que forma part de l’exèrcit regular ucraïnès, però a Rússia també n’hi ha. Un exemple és el Grup Wagner, mercenaris liderats per un home que duu tatuades al coll les inicials de la SS. De nazis, n’hi ha a les dues bandes.
Ha explicat que el títol del llibre Tots els colors del negre. L’extrema dreta a l’Europa del segle XXI es deu a la simbologia feixista associada a aquest color. Veu el futur de color negre?
Sí. Des d’un punt de vista electoral, és innegable que la dreta radical populista va a l’alça. Acaben de celebrar-se les eleccions franceses i Marine Le Pen ha quedat a les portes d’aconseguir la presidència. Podria ser que a la legislatura vinent, hi acabés entrant; no seria estrany.
Autor
Arnau Casas Marmi
