Written by 10:10 Destacada, Mirades

Disparar sense permís d’armes

La manresana Esther Abizanda és de les poques esportistes del país que practiquen tir amb carabina, una arma d’aire comprimit

Una crònica d’Ana Berdié Garcia.

Concentració i autocontrol. Dues habilitats que destaquen al tir amb carabina, un esport poc conegut al nostre país que es practica amb una arma semblant a un fusell, més curt i de menys potència. Esport olímpic des de 1896, el tir amb carabina va estrenar-se als Jocs d’estiu d’Atenes. La gran afició d’aquesta modalitat esportiva es concentra actualment a països com Estats Units, Rússia, Índia o la Xina. 

A Espanya, hi ha prop d’un centenar de persones que el practiquen. Per entrenar el tir amb carabina, i altres esports armats, cada comunitat autònoma disposa d’un camp de pràctiques on disparar. A Catalunya, hi ha diversos clubs d’aquest estil, coneguts entre els tiradors com a “camps de tir”. D’aquests recintes n’hi ha a Barcelona, Girona, Tarragona, Manresa, Cambrils o Mollet del Vallès, entre altres.

El tir amb carabina és un esport que requereix “dedicació i pràctica”. Així ho descriu Esther Abizanda (Manresa, 2001), una jove tiradora catalana. “Quan vaig provar el tir amb carabina, em va agradar de seguida”, confessa. “Suposo que els elogis que rebia de tothom que em veia tirar, em van impulsar a continuar. Era petita i em feia gràcia fer-ho bé”, reconeix l’esportista. Actualment, acumula al seu palmarès títols prestigiosos com un primer premi Princesa d’Astúries, a més d’un rècord de puntuació en l’àmbit espanyol.

La carabina d’Abizanda és de les més lleugeres del mercat, pesa gairebé 5 Kg. (Arno Brinkman)

És mitja tarda. Abizanda es dirigeix cap al Club Tir Precisió de Manresa vestida amb una jaqueta blanca i lila, feta de materials pesats, i un pantaló del mateix estil. “A sota d’aquesta roba porto unes malles més primes”, comenta. La vestimenta típica de tir amb carabina està dissenyada perquè el tirador es mogui el mínim possible. Les botes són negres i també pesants; els cordons les estrenyen amb força, pel mateix motiu. A les mans porta uns guants ajustats per poder aguantar millor la carabina i porta un ull tapat. “Ens posem un pegat en un ull perquè no se’ns cansi la vista. Si ens el tapem, no l’hem de tancar mentre fem punteria”, revela. 

Les orelles també les porta mig tapades pels cabells, que deixen entreveure els taps que hi té col·locats. Abizanda explica que són un complement clau per mantenir el silenci i la concentració, malgrat que la carabina no fa massa soroll a l’hora de disparar. Al cap, porta una visera que evita que la llum l’enlluerni per poder fixar el punt de tir.

El recinte on s’entrena, tancat i espaiós, té una llarga taula de fusta que separa els tiradors del conjunt de dianes col·locades en paral·lel al fons. L’esportista deixa la bossa de grans dimensions que porta a terra. Conté diversos estris, però els imprescindibles són els balins i la carabina. L’arma està dins d’una funda especial per protegir-la; la treu i comença l’entrenament. A sobre de la taula, hi ha un suport anomenat “peu”. De tant en tant, l’utilitza per carregar l’arma de balins o per fer un descans. Tot i que la carabina d’Abizanda és de les més lleugeres del mercat; pesa gairebé 5 kg.

A Espanya, hi ha més dones que homes que practiquen el tir amb carabina

Per disparar, la concentració és màxima. Abizanda quasi ni es mou. La cara, el braç, la cintura; tot el cos ha d’estar en la postura correcta. Cometre el mínim error pot suposar perdre una competició. En els campionats, sobretot en els europeus i els mundials, una dècima pot suposar la diferència entre la victòria o la derrota. A partir dels 17 anys, les competicions duren al voltant d’una hora i quinze minuts i es disparen un total de 60 trets

Abizanda dispara ara tres vegades seguides. Aconsegueix puntuar un 9, un 8 i un 10, respectivament. Ha encertat just al centre de la diana amb l’últim tret. Explica que per tocar al punt on es vol, “la posició de les mires és important”. La carabina té dues mires que s’han de centrar en un mateix punt de la diana per aconseguir disparar al centre. La tarda transcorre, però la jove tiradora continua disparant impassible. Està tranquil·la i segura de si mateixa. “Has de tenir una ment freda; t’ensenyen que tret disparat és tret oblidat”.

A part de ser un esport poc practicat aquí, en les últimes competicions nacionals hi ha hagut més dones que homes. La millor tiradora femenina d’Espanya és Paula Grande, de La Rioja. En canvi, a competicions internacionals, el nombre d’homes i dones està bastant equiparat. Com a curiositat, les dones solen fer puntuacions més altes que els homes. Tot i que, actualment, el rècord mundial està en 634 punts, assolits pel xinès Zhao Rouzhu.

El tir amb carabina no és un esport fàcil. “Hi ha gent que quan ho prova, ja no hi torna mai més perquè pensen que serà fàcil com en les pel·lícules, però en realitat és un esport molt complex que requereix una gran habilitat i resistència”, afegeix Abizanda. 

La carabina és una arma d’aire comprimit, no de foc, i no cal disposar de llicència per utilitzar-la

Perquè una persona pugui utilitzar una arma, cal que primer passi un examen mèdic i un altre de tir per obtenir-ne la llicència. Però per emprar armes d’aire comprimit, com és el cas de la carabina, no es necessita passar cap prova ni disposar de cap permís. Un fet que pot despertar certa controvèrsia i que provoca que moltes persones no vegin amb bons ulls aquesta disciplina esportiva. Per Abizanda, “no cal ser partidari de les armes per practicar tir amb carabina”. Assegura que és un esport on no es fa cap mal: “Es dispara a una diana i prou; no hi ha violència pel mig”.

“Has de tenir una ment molt freda; t’ensenyen que tret disparat és tret oblidat”. (Arno Brinkman)

La competició estatal més important de tir amb carabina és el Campionat d’Espanya i, a escala catalana, ho són el Campionat de Catalunya i el Trofeu Generalitat. Per participar-hi, Esther Abizanda dedica entre 4 i 8 hores setmanals a la carabina; tant al camp de tir Manresa, com en el de Barcelona. La manresana considera que “en aquest país no es valoren les hores d’entrenament; no s’ajuda als esportistes en general, ni tampoc als d’alt nivell”. 

Compaginar els entrenaments i els estudis, diu, és bastant difícil. La majoria de competicions estatals requereixen marxar un dia abans i fan que es perdi alguna classe. Durant el confinament del 2020 per la pandèmia de Covid-19, a diferència del que podria semblar, va continuar entrenant. Disposava d’un aparell especial anomenat Scatt, el qual controla el moviment de l’arma i altres funcions, que li va permetre seguir els entrenaments sense sortir de casa.

Cau el sol i la tarda acaba. La tiradora recull el material. Aquest esport fomenta valors com la disciplina i la concentració. Implica viatjar a altres països per participar en competicions internacionals. Aquests campionats enriqueixen el coneixement dels tiradors mitjançant noves tècniques i materials. Abizanda ha participat en competicions a Luxemburg i Sèrbia. Tota pràctica significa esforç i dedicació. El Club Tir Precisió Manresa tanca les portes fins a l’endemà. Esther Abizanda mira una vegada més el lloc on tantes hores passa. Somriu. Les olimpíades estan en l’horitzó. “He d’entrenar molt i fer bones puntuacions”. S’ha de fer una marca mínima per anar a competicions europees. A continuació, segueixen les competicions internacionals, després la Copa del Món i, si s’han obtingut bons resultats, s’arriba les olimpíades. “Confio que algun dia pugui anar-hi”, diu, il·lusionada per assolir noves metes.

Autor

(Visited 133 times, 1 visits today)
Last modified: 22 de maig de 2022
Close