Una proposta de Xènia Danés Pujol.
Només cal escoltar “Les veles s’inflaran” perquè a qualsevol català li vingui al cap ‘Mar i Cel’. Amb això, el musical ja forma part de la identitat col·lectiva dels Països Catalans. I és indiscutible que si un himne pot reemplaçar ‘Els segadors’, és l’himne dels pirates del musical català més conegut.
Des de fa trenta anys, el vaixell de ‘Mar i Cel’ navega com un cavall desbocat per les ones. Per això, costa de creure que aquest era l’últim 17 de maig que ho feia. Com ja ho va fer la darrera temporada, cada funció amb un teatre Victòria ple de gom a gom, amb cada una de les butaques del recinte plenes i sense cap despistat que no recordés la data que tenia la cita. Els més agosarats vam comprar les entrades a finals de desembre. Ho vam fer amb l’aigua al coll, després d’haver vist com volava la primera tanda d’entrades de les primeres funcions.
D’entrada, la companyia havia previst fer les funcions fins a finals de febrer, però s’han allargat fins a final de juny del mateix any. Això explica la màgia d’una història que després de 137 anys d’haver estat escrita, encara vol ser escoltada.
Què té ‘Mar i Cel’ que tants anys després encara és capaç d’hipnotitzar la ment de qui la sent? Què té ‘Mar i Cel’ que sigui capaç de fer passar dues hores i tres quarts com cinc minuts de rellotge? Què té una història que, tot i contenir elements clarament masclistes i racistes propis de l’època, hagi aconseguit connectar a tantes generacions? Suposo que, vist així, ni Guimerà entendria l’èxit.
Alguns dels assistents a la sala, era la primera vegada que la sentien, mentre que d’altres, que ja l’havien vist, tornaven a emocionar-se en veure-la en directe. L’escena et porta a l’època i tant se val les vegades que t’hagis assegut al teatre per veure-la, que cada vegada és igual d’al·lucinant que la primera.
El popular vaixell del 1988
La història se situa al mig del mar, en un vaixell. Bé, no és un vaixell, és “el vaixell”. És el mateix vaixell que es fa crear per l’estrena de la primera funció (l’any 1988); una estructura que fa nou metres de llarg i pesa vuit tones. Tal com explica Montse Amenós, dissenyadora de l’escenografia, en una entrevista publicada per Dagoll Dagom, “la carcassa del vaixell s’ha anat restaurant, però encara és l’original”.
D’altra banda, Amenós assegura que “la maquinària s’ha remodelat per aconseguir ajustar cada moviment al mil·límetre” i d’aquesta manera, poder fer els tres moviments essencials que fa durant l’obra: la translació, anar de costat a costat de l’escenari; la rotació, per mostrar tots els costats del vaixell; i, finalment, la simulació de navegació.
El protagonista és Saïd, n’és el capità. Saïd va perdre el pare, que era musulmà, i la mare, que era cristiana, quan el 1609 els moriscos van ser expulsats de la península Ibèrica. Amb el cor ple de ràbia i desig de venjança, Saïd va capturar un vaixell cristià. És en aquest vaixell on es desenvolupa tota l’obra. De fet, la majoria d’escenes passen a la coberta, algunes a l’interior on hi ha els presoners.
‘Mar i Cel’ és una obra en què els sentiments que experimenten els protagonistes com l’amor, la traïció, la venjança i el rancor es traslladen al públic a través de la veu pròpia dels intèrprets i la música de l’orquestra en directe que els acompanya.
El mar i el cel mai s’arriben a tocar l’un a l’altre. A l’obra, aquesta metàfora es tradueix en la relació entre moriscs i cristians en una època en què eren pols oposats. A la vegada, també reflecteix l’amor impossible i rebutjat a l’època entre Saïd i Blanca, separats per la religió. De fet, fins i tot quan morissin, ella aniria al cel com a cristiana i ell al mar per ser un pirata.
Si una cosa ha canviat de la funció d’aquell 1988 no només ha estat el càsting renovat, sinó l’ús de projeccions digitals i micròfons sense fil perfectament integrats amb el maquillatge i l’attrezzo dels personatges. I també com el públic percep certes escenes, especialment les que impliquen la manera de veure la dona.
No mentiré, l’escena en què els pirates duen les noies presoneres a coberta amb clares intencions sexuals, es fa incòmode. En moments com aquests, la tensió entre el respecte pel text original de la mateixa història i la imatge que es dona de la dona, és palpable.
Per això, no considero vàlid censurar l’escena, perquè convida l’espectador a reflexionar sobre com la violència de gènere de l’època acabava també reflectida en les obres teatrals. També el racisme podria ser una altra font de conflicte si analitzéssim l’obra a peu de pàgina i consideréssim totes i cada una de les escenes del musical.
Alèxia Pascual brilla en el paper de Blanca
Entre els personatges principals, destaquen els que són el fil conductor de la història i també protagonistes, Saïd i Blanca, representats per Jordi Garreta i Alèxia Pascual. I qui pensava que només Àngels Gonyalons, Elena Gadel i Ana San Martín estarien a l’altura del personatge de Blanca, anaven errats.
Alèxia Pascual, ex concursant del programa d’èxit de TV3, Eufòria, una veu jove, ha sorprès per bé i ha robat el cor dels qui entren al Victòria només amb la primera estrofa del “Perquè he plorat”. Es tracta d’una cançó que Pascual ja havia cantat al programa de televisió i que, inclús, havia fet emocionar a la mateixa Gadel, qui era membre del jurat.
Altres veus que també destaquen en escena i que omplen la sala d’aplaudiments és la interpretació de Berta Luna, intèrpret d’Idriss i que la seva fina veu trencava per sobre dels greus de la resta de pirates. Qui també va aconseguir captar l’atenció del públic va ser Clara Renom, qui es posa a la pell de la mare de Saïd. La soprano deixa el públic bocabadat amb ‘Ària de la Mare’.
Era evident que el musical necessitava veus potents que naveguessin sobre la melodia, que emergeix en directe dels músics dirigits sota la mà ferma de Sergi Cuenca. Col·locats sota l’escenari, no passen desapercebuts i la sintonia amb la veu dels actors és sublim; no s’eclipsen els uns als altres i tot brilla amb llum pròpia.
Perquè si és cert que en algun moment de l’obra sembla que la música pot arribar a trepitjar els cants més aguts, els intèrprets aconsegueixen ajustar la veu per produir una mescla homogènia perfecta. A més, la melodia casa amb els moviments dels personatges i també acompanya moments delicats, com el moment que el protagonista comparteix la seva història a la noia de qui s’ha enamorat.
L’escena s’omple de vida per moments, cants, rialles i la música també s’ajusta a les escenes més dinàmiques, com les tombarelles que es fan sobre el vaixell i els salts a l’aire que regalen els pirates al públic. Això no només deixa constància de la capacitat vocal que han de tenir els intèrprets, sinó també del bon estat físic en què s’han de trobar per poder fer les acrobàcies.
Dagoll Dagom, plega veles
Aquest viatge acaba aquí. El 13 de juliol, després de 303 funcions, el vaixell de Mar i Cel tira l’àncora i posa final no només al musical més emblemàtic de casa nostra, sinó també els 50 anys de trajectòria de la companyia Dagoll Dagom, que plega veles.
Si tingués una bola de vidre, ho podria assegurar, però a hores d’ara posaria la mà al foc que si d’aquí a deu anys es tornés a aixecar el teló amb ‘Mar i Cel’, les veles s’inflarien de nou i les platees s’omplirien com sempre per sentir el viatge que busca unir el que mai es toca: el mar i el cel.
Autor
insight redacció
