Una entrevista d’Alba González Ortega, Oriol Margalef Checchin i Queralt Saurí López.
Escriptor, crucigramista, traductor i creador d’Enigmàrius a Catalunya Ràdio, Màrius Serra (Barcelona, 1963) viu la llengua com un terreny de joc i, alhora, com un conflicte real. En aquesta entrevista parla del seu recorregut personal, de com es va “guanyar” el català fora de l’escola, de la decisió d’escapar d’un futur “predestinat” i triar les lletres i també del perill de la substitució lingüística i el paper ambivalent de les xarxes socials.
Explica que prefereix els autors contemporanis, “però dels clàssics se n’aprèn molt. Un miracle dels llibres és poder connectar amb algú que fa 500 anys que és mort”. Encara recorda el primer Enigmàrius que va preparar per la seva filla: “Tenia quatre anys. Era el color dels cops, una paraula de quatre lletres. I va sortir blau. Vaig veure que una sola paraula podia funcionar com una endevinalla”. També es declara “amant de les paradoxes”: “Defineixen l’ésser humà. Tot té cara i creu”.
Vas ser el primer de casa que va anar a la universitat. Què va significar per tu poder estudiar?
Me’n vaig adonar mirant enrere. La meva generació va viure molt això de ser els primers de la família en arribar a la universitat. A la meva família no hi havia anat ningú, però a mi em semblava el normal. Quan vaig poder triar, primer “tocava” medicina perquè tenia bones notes. No tenia cap vocació: hauria estat un metge horrorós. A mig curs em vaig posar a estudiar jazz sense dir-ho a casa. Després vaig dir que volia fer filologia i a casa va ser una petita catarsi: “Filolo… què?”. Adonar-me que tenia les regnes de la meva vida va ser una decisió empoderadora.
A l’escola no vas aprendre català: només castellà. Això va influir en voler estudiar filologia?
Reivindico que m’hauria agradat viure en un país normal i estudiar en la meva llengua, però en el meu cas va ser un sobreesforç que em va sortir positiu. El català me’l vaig guanyar jo, amb desig. Escrivia en castellà fins que una xicota em va deixar un llibre en català que em va sonar com la llengua de la meva àvia. Va ser un descobriment i vaig canviar de llengua: “Posats a escriure, escriuré en la meva llengua”.
El fet d’haver après el català fora de l’escola et va fer viure la llengua d’una manera més conscient?
Sí, més conscient i menys automàtica, menys burocràtica. Ara es diu que alguns joves associen el català amb una llengua funcionarial. A mi em passava el contrari: la llengua obligada i avorrida era el castellà escolar. Accedir al català des del plaer, des del pati i des del passar-t’ho bé és una cosa que valoro molt. Ens movem per desig i si una llengua no forma part d’allò que et fa moure queda al marge.
Creus que el català ha canviat a millor o a pitjor des que vas començar a fer mots encreuats?
Depèn des d’on ho miris. Quantitativament, des que vaig començar, cap al 1990, ha anat a pitjor perquè avui hi ha menys ús social. Qualitativament, però, entre la gent que s’interessa per la llengua, ha anat a millor, hi ha més domini. Em posa nerviós el discurs simplificat de “els joves destrossen el català”. Una llengua té registres: formal, literari, col·loquial. No pots mesurar-ho tot amb la mateixa vara. I, a més, em molesten més els correctors no sol·licitats que predisposen la gent a fugir del català.
“Em posa nerviós el discurs simplificat de si els joves destrossen el català i em molesten els correctors no sol·licitats que prediposen la gent a fugir del català”
Creus que el català està condemnat a desaparèixer a llarg termini o es pot revertir aquesta decadència dels últims anys?
Primer, totes les llengües desapareixeran. El castellà també. La qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística. Cal prendre consciència del conflicte. El català és una llengua minoritzada i som la part feble. La reacció no pot ser assenyalar la gent: “Tu parles mal català”. Això és un error. Cal seduir amb propostes engrescadores en positiu i presència real. La meva resposta és: “Sí, morirà el català, però tu no ho veuràs”.
Les xarxes socials han ajudat o perjudicat la llengua?
Les xarxes són un reflex de la societat. Tenen cara i creu. Han trencat filtres: ara pots seguir un streamer del País Valencià i entendre’l perfectament. Això és molt positiu, però també hi ha el soroll, la monetització i la temptació de passar-se al castellà per “arribar a més gent”. Tot i això, jo prefereixo un món amb xarxes perquè connecten territoris i accents i fan circular contingut que abans era invisible.
Jugar amb la llengua és una manera de defensar-la?
Clarament, defensar una llengua és fer-la atractiva. Jugar és inherent a l’ésser humà, així és com aprenem a parlar, i de rebot, aprens coses “aparentment inútils” que són les millors, ja que et donen context. Els jocs com el Paraulògic han fet que molta gent aprengui paraules que no havia sentit mai i és un exemple perfecte de com el joc pot multiplicar l’ús i el plaer.
Hi ha paraules o expressions que s’estan perdent?
Sí, sobretot les frases fetes, el “fons d’armari” d’una llengua. Però també hi ha paraules que desapareixen perquè canvia el model de vida. Això és inevitable. La llengua evoluciona, els significats canvien, i això obre camins nous. Jo intento escriure des de la meva capacitat expressiva, sense rebaixar el nivell per por que “no s’entengui”.
“Totes les llengües desapareixeran. El castellà també. La qüestió és el temps i el procés de substitució lingüística”
Què et dona escriure?
M’ajuda a entendre’m i entendre el món. Per mi és com pensar, com respirar i els moments més feliços són quan estic dins d’una novel·la, convivint amb els personatges.
Tens sempre a mà alguna cosa per apuntar?
Escric a mà, en llibretes, al metro, al tren. Després ve “l’hora de la veritat” davant l’ordinador. Imprimeixo, corregeixo, reescric, però el primer raig, sempre a mà.
Què t’agrada més: la narrativa o els enigmes?
La narrativa. Són dos esports: els enigmes són entrenament, foc d’encenalls i la novel·la és el partit.
Què ha significat fer l’Enigmàrius?
Una gran oportunitat, perquè m’ho va demanar l’Antoni Bassas. A la ràdio no tenia sentit “fer escriure” la gent, però una sola paraula amb doble sentit sí. Al principi els enigmes es feien gravats i els resolien tertulians. Després va entrar el públic i es va convertir en concurs amb una participació enorme.
Creus que ho faràs durant molt de temps?
Per mi sí, mentre tingui veu. La llengua és infinita, el que has de treballar és la manera
d’explorar-la.
De totes les teves ocupacions quina és la que t’agrada més?
Em considero escriptor. El que més m’agrada és escriure. Però només escriure és molt solitari i m’agrada combinar-ho amb trepitjar país, conèixer gent, xerrades, clubs de lectura. El contacte m’aporta realitat i retorn.
Creus que la cultura i la llengua tenen prou espai als mitjans?
No, sovint fan nosa. Els mitjans tendeixen a la simplificació i l’esport guanya perquè és emoció immediata: guanyes o perds. La cultura és complexa i requereix temps, un llibre són hores. També passa que el món de la cultura és crític i això incomoda. Hi ha una vida nova, el pòdcast, cada cop més específic, però en general, comparat amb altres àmbits, la cultura té poc espai.
Et sents més còmode parlant de llengua o de tu?
Els escriptors acostumem a ser egocèntrics i ens encanta parlar de nosaltres. Però la llengua m’apassiona perquè serveix per parlar de tot. Fins i tot d’ella mateixa.
Autor
insight redacció
