Per Xènia Danés i Abril Sucarrat.
Les eleccions presidencials dels Estats Units són, sens dubte, l’espectacle mediàtic per excel·lència. Cada quatre anys, la cursa cap a la Casa Blanca acapara els titulars i manté el món pendent de cada moviment dels candidats. Però més enllà de la transcendència política, el que molts esperen amb candeletes són els moments de tensió dels debats, les picabaralles en directe i l’espectacle de masses que envolta els mítings i actes de campanya.
La Universitat de Vic ha estat l’escenari aquest octubre d’una conferència sobre aquestes eleccions amb els periodistes Anna Bosch (Barcelona, 1963) i Francesc Garriga (Súria, 1983). Bosch s’ha especialitzat en l’àmbit internacional i ha exercit de corresponsal a Washington, Londres i Moscou. A més, ha estat l’enviada especial de Televisió Espanyola per cobrir les eleccions dels EUA el 2008, el 2016 i el 2020.
Per la seva banda, Garriga, qui va participar de la conferència en format virtual, compta amb una àmplia trajectòria als mitjans que inclou programes esportius a Esport3 i una etapa com a corresponsal de Catalunya Ràdio a Madrid. Des del 2021 exerceix com a corresponsal als Estats Units per la mateixa emissora. De fet, fa uns mesos el periodista publicava ‘A Washington en paracaigudes’, en què explica la seva experiència com a corresponsal.
Les claus de les eleccions als EUA
En una conversa moderada per l’historiador i professor de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Joan Esculies, els periodistes han posat sobre la taula les claus de les eleccions nord-americanes, que tindran lloc el 5 de novembre. Bosch i Garriga han compartit la seva perspectiva des del terreny sobre què s’espera d’aquesta cursa electoral i han analitzat els factors polítics i els elements mediàtics que marquen la campanya.
Per entendre-ho, cal conèixer el sistema electoral nord-americà, en què els ciutadans no escullen directament el president, sinó que es fa a través del Col·legi Electoral. Aquest col·legi té més o menys membres per estat, segons el volum de població. Per exemple, Califòrnia és el més gran amb 55 i Wyoming, Montana i Dakota del Sud, que són els menys poblats, en tenen 3 cadascun.
Després de les eleccions, el candidat que guanya la majoria de vots en un estat obté, no només els seus, sinó tots els vots electorals d’aquell estat. És a dir, qui guanyi a Califòrnia, per exemple, s’endurà 55 vots. I, per guanyar la presidència, un candidat necessita obtenir almenys 270 dels 538 vots del Col·legi Electoral.
Aquest model s’allunya dels estàndards europeus perquè, com bé explica Bosch, pot passar que un candidat perdi les eleccions amb més vots que el rival perquè “tot i tenir majoria de vots directes de gent, legítimament guanya les eleccions qui té més vots electorals”. Això és el que va passar el 2016, amb Hillary Clinton, que va perdre la cursa a la Casa Blanca tot i haver aconseguit prop de tres milions de vots més que Trump. En tota la història democràtica dels Estats Units, això ha passat cinc vegades.
Els conferenciants deixen clar que, ara per ara, “el panorama electoral és molt ajustat i incert”, de manera que la base de vot entre els dos grans partits és força equilibrada i que “la pilota pot caure en qualsevol cantó”. Bosch acompanya aquestes declaracions explicant que “no es descarta que es repeteixi una situació com la de les eleccions del 2016” perquè “es presenta la possibilitat que Kamala Harris guanyi amb vots populars, però perdi el Col·legi Electoral”.
El paper dels estats clau
En tot cas, el que ambdós periodistes tenen clar és que del que depèn que la presidència sigui republicana o demòcrata és dels estats clau, coneguts com a “swing states”o el que seria el mateix en català “estats pèndol”.
No és casualitat, doncs, que aquests últims mesos tant Harris com Trump centrin la seva campanya electoral en aquests “estats pèndol”. Arizona, Geòrgia, Michigan, Nevada, Carolina del Nord, Pennsilvània i Wisconsin centralitzen l’atenció perquè són els set estats que poden fer decantar la balança.
Mentre que alguns estats com Califòrnia o Nova York són considerats tradicionalment Demòcrates i d’altres com Texas sempre voten pel partit Republicà, n’hi ha que no estan polaritzats i on guanyen indistintament les dues formacions depenent de cada elecció. “És difícil de preveure qui guanyarà fins que s’acabi el recompte”, exposa Garriga, que insisteix a dir que això passa perquè el que guanya als estats que sempre voten el mateix, no és notícia.
Guanyar la presidència depèn dels estats pèndol, sobretot de Pennsilvània que és el més gros
En aquest context, cal tenir present que en el cas de Texas vota des del 1980 pels candidats republicans i que Nova York ho fa pels demòcrates des del 1988. El periodista, però, també reconeix que encara que el resultat depengui d’aquests set estats, “qui guanyi a Pennsilvània, amb un 95% de possibilitats, serà president”. El motiu? Doncs perquè “és l’Estat més gran, i per tant amb més vots electorals, dels indecisos”. En concret, en té 20. Bosch corrobora les declaracions del periodista i recorda que “així va ser el 2016, quan Trump va guanyar les eleccions”.
El tret a Trump
En línia des d’Arizona, l’actual corresponsal als Estats Units de Catalunya Ràdio ha volgut compartir com va ser el míting de Donald Trump a Pennsilvània, tres mesos després que el disparessin. I és que, el cinc d’octubre d’enguany, Garriga va assistir a la trobada multitudinària liderada per l’expresident, just al mateix lloc on al juliol d’aquest mateix any havia patit un intent d’assassinat. “Es respirava sensació de dia històric i de continuïtat, perquè va reprendre l’acte en el punt en què s’havia quedat el dia que gairebé el maten”, detalla el periodista.
Així i tot, i segons trasllada, el nou acte de campanya ja no seguia en la línia “d’eufòria”, que el partit republicà respirava al juliol, fins que es va anunciar la renúncia de Biden. “La cosa està tan igualada, que els dos partits tenen molta por de perdre”, afirma contundent.
Donald Trump, un parany mediàtic
La victòria de Donald Trump el 2016 es va aconseguir, segons l’anàlisi dels periodistes, gràcies a una campanya electoral molt efectiva i poc convencional. “Una cosa és que digui bajanades, l’altre que no sigui llest pels seus interessos”, resumeix Bosch de l’actitud del candidat.
La periodista recorda que en aquella campanya, “Trump va atraure una base de votants que se sentien desatesos i marginats pel sistema polític tradicional amb el seu discurs antisistema i farcit de mentides convincents”. “Potser Donald Trump no és capaç de mantenir una conversa honesta, però és llest, hàbil i intuïtiu i se sap sortir amb la seva perquè no té vergonya”, afegeix Garriga.
Bosch i Garriga afirmen que Trump sap com atraure l’atenció dels mitjans constantment i s’ha d’evitar caure en el “parany”
Després de deliberar sobre la figura de Donald Trump i les seves característiques comunicatives que tan bé el defineixen, Garriga sentencia: “Trump és l’accident de trànsit perpetu, és molt difícil que no se n’hi vagi la vista”, referint-se al fet que atrau constantment l’atenció mediàtica amb un comportament que no té límits i travessa totes les línies vermelles, precisament per causar polèmica i tenir ressó.
Justament aquest “parany”, en què els periodistes consideren que cauen els mitjans, és el que els ha atrapat a ells mateixos l’hora llarga de conferència, que ha girat al voltant de Trump gairebé tota l’estona. De fet, en obrir-se el torn de preguntes, un dels assistents no ha tardat a dir allò que molts pensaven, però no s’atrevien a expressar: “Tot i dir que els mitjans han d’evitar caure en el parany de Trump i fer ressó de les seves mentides, aquí hem estat tres quartes parts del debat parlant-ne”. Gol en pròpia.
Un silenci incòmode omple la sala durant pocs segons; el trenca només el riure sarcàstic d’alguns presents. Bosch esquiva la qüestió amb una resposta per evitar encendre el debat: “Potser sí que hem caigut a la trampa, però parlem de Trump com a element distorsionador de tota una història electoral”. Una vegada més, Trump i les seves habilitats mediàtiques triomfen. I amb aquesta, no és la primera vegada que Harris queda eclipsada.
Kamala Harris, a la corda fluixa
Era Kamala Harris la millor opció per substituir Biden a la candidatura? Un altre dels aspectes que s’han tractat a la conferència és la credibilitat i l’habilitat comunicativa de l’actual vicepresidenta. “Harris es va presentar com a candidata el 2020, però no va arribar a les primàries”, descriu la periodista Anna Bosch, recordant la cobertura que ella mateixa va fer d’aquelles eleccions en què Harris, poc abans de “tirar la tovallola” ja no havia volgut atendre a la premsa.
A. Bosch: “Harris no atrau les càmeres com ho feia Obama i fa patir als discursos”
Malgrat això, Bosch es mostra positiva respecte a la candidata, considerant que “han passat cinc anys” i que, “després de viure la vicepresidència a la Casa Blanca, és una política més madura”. Aquest fet, però, s’ha convertit en objecte de debat, perquè Garriga considera que “Harris pateix la síndrome de la vicepresidència”, en què la persona que ocupa aquest càrrec queda ombrejat (ombrejada, en aquest cas), per la figura del president i es considera que la seva tasca no ha estat suficient.
L’experiència d’Anna Bosch en les tres últimes eleccions li ha permès establir una comparativa entre la facilitat de discurs de Harris amb la de Barack Obama, a qui considera que “les càmeres estimaven”. A més, ambdós periodistes estan d’acord amb el fet que la candidata “fa patir durant els discursos”.
I si Harris guanya la cursa?
Amb totes les consideracions sobre el candidat republicà damunt de la taula, el torn de preguntes ha permès als estudiants de Periodisme participar del debat. Una de les preguntes ce centra en què pot passar als Estats Units si Trump no guanya les eleccions. I, en conseqüència, què pot passar si, com forma part del seu modus operandi, no accepta la derrota. “És possible una repetició de l’assalt al Capitoli, ocorregut el 5 i 6 de gener de 2021?”, es llança la pregunta. Francesc Garriga respon: “A xarxes, s’està preparant el terreny per una eventual derrota de Trump”.
Després de l’assalt al Capitoli del 2021, fa patir que si Trump perd les eleccions, es repeteixin els disturbis
En aquest sentit, el corresponsal de Catalunya Ràdio parla de les enquestes de “poca qualitat difoses essencialment a través de X, que donen per feta la victòria dels republicans”. “Si Harris guanya la cursa i Trump apareix dient que els han robat les eleccions, la lògica pot ser sortir a cremar-ho tot”, suposa Garriga, plantejant un escenari similar al de l’assalt al capitoli i, posant-se en el pitjor dels casos, considerant que la majoria dels ciutadans americans tenen armes. “A més, els republicans estan més disposats a fer servir les armes que els demòcrates”, creu Bosch.
Europa enfangada, si guanyen els republicans
“Si guanya Donald Trump, preparem-nos a Europa”. Davant l’escenari contrari, Anna Bosch es mostra contundent, considerant que l’esdeveniment que començarà el pròxim 5 de novembre afecta també l’altra banda de l’Atlàntic. “D’entrada, Ucraïna es convertiria per al president dels Estats Units en un tema europeu”, adverteix.
La potència americana és, actualment, la principal font de subministrament militar i econòmic per al país i si es desentengués de la guerra, els europeus se n’haurien de fer càrrec tenint en compte la seva proximitat geogràfica amb Rússia. “Són molts diners i, segurament, no n’hi hauria prou”, va afirmar Bosch.
Fent referència, posteriorment, al conflicte del Pròxim Orient, Bosch planteja un altre escenari. “Qualsevol president dels Estats Units ha de protegir el dret d’Israel de defensar-se”. Considerant aquesta aliança, la corresponsal de TVE menciona que, malgrat el ressò que Biden s’ha vist obligat a fer de les víctimes palestines, “ha seguit donant suport al país jueu”. “Si guanyés Trump i recordant el seu mandat de quatre anys, hi hauria barra lliure per a Israel”, diu.
Unes eleccions transcendents
El debat acaba amb la pregunta síntesi de la conferència, però clau per entendre-la en conjunt per part del moderador: “són les eleccions més transcendentals de les darreres que hi ha hagut als Estats Units?”. “Així ho venen”, afirma Bosch, i adverteix: “una segona presidència de Trump seria pitjor que la primera perquè vindrà amb ganes de venjança”.
F. Garriga: “Pels demòcrates són les eleccions més importants del partit, mentre que per Trump és el dia més important dels EUA”
La intervenció de Garriga es basa en la comparativa de com defineixen ambdós partits la culminació de la cursa per a la presidència. “Els demòcrates diuen que són les eleccions més importants de la seva història com a partit, mentre que Trump diu que és el dia més important de la història dels Estats Units”, recull el corresponsal des d’Arizona. Bosch completa les paraules de Garriga i deixa el públic amb l’ai al cor considerant que “el que està en joc no és un títol de societat, sinó l’essència de la democràcia”.
Autor
insight redacció
