Un reportatge de Xènia Danés Pujol.
A dos quarts de tres, com cada dia, el timbre marca el final de les classes a l’Institut del Voltreganès, a la Gleva (Osona). Al despatx, el director Xevi Soler aprofita els darrers minuts per ordenar alguns arxius i deixar-ho tot a punt abans de marxar. Fa un cop d’ull, apaga la llum, tanca la porta i dona per finalitzada la seva jornada a l’institut. Però aquí no s’acaba el seu dia.
Soler deixa enrere el rol de director i dedica les tardes a la universitat per continuar amb els seus propis estudis universitaris. Deu anys després d’haver tancat l’etapa universitària, va decidir tornar-hi perquè volia “revalidar la seva formació i ampliar coneixements”.
I no és l’únic. En total, a les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra hi estudien actualment prop de 18.000 estudiants sèniors, que representen un 6% de l’alumnat universitari.
El 6% de l’alumnat universitari és sènior i n’hi ha 18.000 entre Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Andorra
Aquest també és el cas de l’Alfredo Javier Ruiz que, després de prejubilar-se i haver dedicat tota una vida a l’administració i direcció d’empreses, va començar a estudiar arqueologia. És una passió que va quedar arraconada en un calaix quan era jove, i a la que ara ha decidit treure la pols per endinsar-s’hi.
Tots dos són exemples clars del que es coneix com a “lifelong learning“, un concepte que fa referència a la formació continuada voluntària després de l’etapa professional. Pot semblar estrany, però cada vegada és més habitual que algú torni a entrar a les aules en acabar la seva carrera professional.
Aprendre en una societat líquida
El degà de la Facultat d’Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic, Josep Burgaya, està convençut que “la universitat no acaba quan et gradues” perquè “t’has de seguir formant tota la vida per adaptar-te als canvis”. Així encoratja els estudiants quan arriben al final dels seus estudis i es col·loquen en birret a l’acte de graduació.
Una visió que també comparteix de Silvia Fradera, CEO de Ready for People. Ho afirma en una entrevista per Wete, on parla del lifelong learning i el considera “un concepte que neix per respondre a la necessitat de les organitzacions i les persones d’adaptar-se al canvi continu”. Molt necessari en la societat líquida que descriu Zygmunt Bauman (Polònia, 19925), en què tot evoluciona molt de pressa.
En diverses ocasions, Bauman fa referència al concepte de “societats líquides” per descriure una realitat marcada per la inestabilitat i el canvi constant. Aquesta metàfora sorgeix de la seva teoria sobre la “modernitat líquida”; en què el sociòleg parla d’unes estructures sòlides i permanents de la societat tradicional, que han estat substituïdes per una flexibilitat que sovint genera incertesa. En aquest context, el concepte d’aprenentatge continu o lifelong learning esdevé fonamental com a resposta a un món en transformació constant.
I d’això no només en parla Bauman. De fet, l’autor de l’obra ‘Life Long Learning, l’aprenentatge com a forma de vida’, Pablo Ribas, afrima que “avui la innovació és el motor, la tecnologia, el vehicle, l’economia digital està transforament tot el paisatge, i l’educació no pot mantenir-se al marge d’aquesta revolució perquè perdria la raó de ser i la utilitat.”
Amb la reflexió de Ribas, també s’entén la necessitat de seguir adquirint coneixements per adaptar-se a un món de canvis marcat per l’era digital. Aquest model d’aprenentatge, però, té unes arrels històriques que van molt més enllà de l’existència de les noves tecnologies.
Tot i que el concepte d’aprenentatge al llarg de la vida es popularitza a partir dels anys setanta amb la UNESCO, la idea de formar-se contínuament no és nova. Figures com George Washington i Benjamin Franklin van exemplificar aquest esperit d’autoaprenentatge en àmbits com la política, la ciència i la cultura.
A Europa, la formalització del lifelong learning va arribar molt més tard, amb la reunió de Praga de 2001, on els ministres europeus d’Educació Superior van debatre estratègies per integrar aquest model en la societat contemporània.
De la teoria a la pràctica
Per molt abstractes o llunyans que puguin semblar les teories de Bauman o el concepte de lifelong learning, la seva aplicació és extrapolable a la vida quotidiana i les universitats acostumen a ser els indrets on es veu reflectit amb més claredat. Les dades més actualitzades que donen suport a aquesta teoria són del 2021.
El 5,8% del universitaris catalans són estudiants majors de 50 anys
Segons un informe de la Xarxa Vives d’Universitats i la Facultat d’Educació Social i Treball Social Pere Tarrés (Universitat Ramon Llull), el 5,8% del universitaris catalans són estudiants sèniors. És a dir, persones majors de 50 anys que participen en programes específics adreçats a aquest col·lectiu. Aquest estudi es va realitzar entre l’alumnat dels programes universitaris sènior de les 17 universitats dels Països Catalans que engloba la Xarxa Vives.
L’estudi subratlla la creixent tendència d’inclusió dels adults sèniors en la formació universitària. D’una banda, els resultats demostren que aquesta tendència té impactes positius en la salut física i psíquica i en el benestar general de l’alumnat que cursa aquests estudis. D’altra banda, l’estudi també conclou que els matriculats són més receptius a fer servir les noves tecnologies i experimenten beneficis en el marc de les relacions socials.
En el cas de Xevi Soler, després d’exercir com a professor de català, castellà i llatí, fa deu anys va tornar a entrar a classe per estudiar Romàniques, Modernes i Clàssiques i completar tres carreres més, una rere l’altre. “Això m’ha permès fer classes de llatí i grec”, diu.
En el món laboral, l’aprenentatge continu es tradueix sovint en cursos de formació que permeten reinventar-se. En l’àmbit personal, aquesta actitud es manifesta en la capacitat d’adaptar-se a noves realitats: des de l’avenç de les tecnologies, fins als canvis socials. Soler ho sap bé. “Quan jo estudiava, no hi havia noves tecnologies, i el concepte d’aprendre era diferent”.
“La universitat no és només un lloc per fer la carrera, sinó per créixer perquè aprendre et fa crear opinions sòlides”, diu el degà de la UVic Josep Burgaya
Conscient d’aquest canvi de paradigma, Soler ha aprofitat el temps no només per aprofundir en àmbits que enriqueixen la seva formació professional, sinó també per aprendre a utilitzar aquestes eines. Aquestes dues vessants també són les que contempla Burgaya en el marc de les universitats. “La universitat no és només un lloc per fer la carrera”, assegura, i en aquest sentit afegeix: “És un lloc per créixer com a persona, perquè aprendre et fa crear opinions sòlides que et permeten marcar la teva personalitat”.
La jubilació com una segona vida
Recuperant el que deia Soler, la vida a les aules no ha estat l’única cosa que ha evolucionat al llarg dels anys. El cert és que el ritme de vida ha canviat com també ho ha fet l’envelliment de les persones. A hores d’ara, s’arriba a la jubilació en unes condicions físiques i mentals diferents d’altres èpoques.
Prenem d’exemple el cas de Neus Bonet, periodista acabada de jubilar. El dia que li van reconèixer la seva carrera professional davant el Col·legi de Periodistes de Barcelona confessava que això no acaba aquí. “Em jubilo, però no he mort”, va dir. En diverses ocasions, la periodista ha dit que “jubilar-se, no és per aparcar-se” i queda clar que seguirà vinculada a l’ofici i connectada a l’actualitat, encara que sigui amb més calma.
Amb la jubilació, l’alliberació de la rutina deixa un buit que molts decideixen omplir a les aules
Hi ha qui enfoca la jubilació com una etapa per satisfer les inquietuds culturals. No és estrany parlar-ne com si es tractés d’una segona vida, amb totes les hores del dia lliures. L’alliberació de la rutina deixa un buit que molts decideixen omplir a les aules. No cal marxar gaire lluny perquè algú faci la reflexió. El jubilat i estudiant d’arqueologia, Alfredo Javier Ruiz, afirma que “jubilar-se no significa aturar-se” i que els estudis l’ofereixen l’oportunitat de créixer, no només a nivell cognitiu sinó com a persona.
L’amor pel coneixement es cuina a foc lent
La importància d’aquesta formació contínua, però, topa amb l’edat en què es comença a sentir devoció per estudiar. Un dels principals obstacles que es troben els adolescents a l’inici de la formació professional és la dificultat de definir el seu camí vocacional i les ganes d’avançar ràpidament per començar a guanyar-se la vida. Ruiz no se n’amaga: “Quan estudiava econòmiques, l’objectiu era aprovar de pressa per començar a treballar”. Ara, però, estudia per aprendre i adquirir coneixements més enllà de l’àmbit pràctic o laboral.
“No és cosa de les noves generacions, això s’ha vist sempre”, diu Burgaya, en aquest sentit. Soler, per la seva banda, destaca que amb divuit anys, i amb tantes preguntes existencials, és difícil saber cap a on volen orientar la seva vida professional. Aquesta problemàtica obre una gran taula de debat sobre l’edat en què s’ha de prendre decisions d’aquest estil. Sense pretendre resoldre-ho, el degà hi respon destacant que “l’amor pel coneixement és un procés lent que l’estudiant va descobrint al llarg dels seus estudis universitaris”.
En aquest sentit, Burgaya afegeix que “a mesura que l’estudiant universitari es fa més gran, comença a adonar-se que no sap res” i que, com a resultat, busca satisfer aquesta manca de coneixement aprofundint en els temes. De fet, el degà comenta que “en la joventut, hi ha una gran acumulació d’energia, però estudiar sovint es percep com un esforç excessiu”, fins i tot remarca que a vegades, s’assimila com “un càstig”.
Que la universitat és la base on se sumen les bases teòriques que apropen a l’estudiant a la pràctica, és innegable. Tanmateix, això “no es té en compte fins que fa anys que et dediques a la teva formació”, afegeix Soler. Tant Burgaya com Soler, consideren que el paper dels docents és transmetre devoció pel coneixement a l’alumnat.
La Universitat de Vic, de 0 a 100 anys
Aprendre no té edat i les universitats són fonts de coneixement per a tothom. Aquesta és la filosofia que defensa la Universitat de Vic. El mateix rector, Josep Eladi Baños, assegura que “l’educació hauria d’abastar totes les etapes de la vida, des de la infància fins a la vellesa”. Baños ha afirmat diverses vegades que “s’aprèn durant tota la vida”. En aquesta línia, la Universitat de Vic ha integrat tant una llar d’infants com a aules d’extensió universitària per a la gent gran, perquè si les universitats són fonts de coneixement, han de ser-ho des que naixem fins que morim.
Les Aules d’Extensió Universitària són entitats socioculturals sense ànim de lucre, que fomenten el coneixement i la formació continuada per a persones majors de 55 anys. Les aules, com la que s’ubica a Centelles, s’han convertit en un espai viu que promouen l’activitat intel·lectual. “Fins fa poc es pensava que el cervell deixava d’aprendre amb l’edat, però avui sabem que això no és cert”, explica Xavier Casacuberta, president de l’aula de Centelles.
Actualment, l’entitat compta amb 393 socis, i gairebé 270 persones assisteixen a les conferències setmanals. Aquestes conferències tracten temes diversos, des de l’actualitat fins a aspectes històrics, artístics, musicals, científics, tecnològics, mèdics o mediambientals. En relació amb el concepte de lifelong learning, Casacuberta assenyala que “les aules tenen la intenció d’ajudar a comprendre millor les transformacions que tenen lloc en la nostra societat i en el món actual”. La seva reflexió va encara més enllà, i diu que “s’hauria d’arribar al punt en què no calgués justificar la necessitat d’estudiar o seguir aprenent.”
Des de les Aules d’Extensió Universitària de la UVic es planteja que “el coneixement és un viatge sense final i les aules no tenen ni límits ni edats”
Ningú planteja la necessitat d’educar els infants, es fa perquè la societat ho veu necessari. Casacuberta considera que per la mateixa regla de tres “no ens hauríem de qüestionar la necessitat d’educar les persones al llarg de tota la seva vida”, perquè “el coneixement és un viatge sense final i les aules no tenen ni límits ni edats”. Com diu la vella dita, “el saber no ocupa llugar”. I, precisament, són aquestes ganes d’adquirir coneixement el que ens fa ser humans.
Autor
insight redacció
