Una proposta de Maria Isern.
L’adolescència és una època crua per pràcticament tothom qui l’ha viscut. Alguns, amb més o menys orgull, aconsegueixen sortir d’ella i recordar-la com una etapa de pas. D’altres, prefereixen no pensar-hi massa i deixar el passat enrere. Sigui com sigui, l’adolescència és una època per descobrir i per construir-se a un mateix i, per desgràcia, ningú t’explica com es fa tot això. I si ho fan, prefereixes no escoltar-los.
Jo recordo quan tenia 14 o 15 anys, quan les inseguretats governaven tot el meu cos i era incapaç de veure més enllà del què ensenyaven les típiques sèries americanes d’institut. Veia que de tots els personatges que mostraven, jo no em podia identificar amb cap. No era ni la guapa popular, ni la friki intel·ligent ni tan sols la noia que s’asseia al fons de la classe per passar desapercebuda. Evidentment tampoc s’havia fixat mai amb mi el noi guapo, ni el popular ni el capità de cap equip esportiu, que normalment solia ser el mateix.
Vaig créixer somiant que algun dia podria ser una d’aquelles noies, però mai ha estat així. I ara, amb el temps, m’adono que mai ha estat així per què no és la realitat. Perquè les sèries adolescents són com Neo, el protagonista de Matrix. D’entre dues pastilles, decideixen quedar-se només amb una, sempre la mateixa. En aquest cas, la que mostra la part amable de l’adolescència i opta per obviar per complet la banda més fosca.
Per sort, Euphoria ha arribat per canviar tot això. Per fer un cop a la taula i agafar les dues pastilles i el resultat ha estat molt positiu. La producció americana ha aconseguit transmetre a la perfecció la vida d’adolescents imperfectes anant un pas més enllà. A més, ha deixat de banda les típiques històries de drogues, sexe i rock and roll.
La seva estètica fosca, arriscada i sovint incòmoda està confeccionada al mil·límetre per fer reflexionar a l’espectador. A més, ho complementa amb un guió realista que pretén explicar, sense tabús, els problemes de la Generació Z. Tot això acompanyat d’un repartiment immillorable, encapçalat per Zendaya, que el 2019 va guanyar un Emmy pel seu paper en aquesta sèrie.
La jove interpreta a Rue, una noia de 17 anys amb trastorn bipolar i addicció a les drogues que assisteix a rehabilitació per poder crear la millor versió d’ella mateixa. El procés és complicat i la sèrie mostra tots els entrebancs pels que passa una persona que vol reconstruir-se. Per sort, Rue no passa aquesta fase sola. A part de la seva família, compta amb el suport de Jules, una noia transgènere que ha passat per una etapa similar per poder convertir-se en qui sempre havia somniat.
Juntes i gràcies a les seves històries, llancen un missatge de suport molt necessari per totes aquelles persones que estan passant per un procés d’acceptació, de reconstrucció o simplement per l’adolescència. Rue i Jules són l’exemple perfecte del què han de ser referents per la societat d’avui en dia. Éssers imperfectes amb una capacitat enorme d’autosuperació.
Aquest missatge és precisament el que hagués agraït escoltar quan jo tenia 15 anys. Però per sort, mai és massa tard i ara, amb 21 anys, puc dir que per fi he après que no haig de veure les meves debilitats com quelcom dolent i que tampoc m’haig d’assemblar a ningú, que tothom té les seves pròpies lluites i que al cap i a la fi, l’adolescència no és tan dolenta si decideixes escoltar a la gent que t’envolta.
Imatges d’HBO.
Autor
Maria Isern
