Dilluns 26 d’abril del 2021. 20:00h. M’assec a la cadira davant de l’escriptori i em disposo a obrir l’ordinador. Poso la contrasenya i obro Internet. Si no fos per les hores, sembla que m’estigui connectant a una de les tantes classes en línia que tinc com a estudiant, però no. A Google teclejo les paraules “080 TV” i obro el primer link que trobo.
Tinc curiositat i expectativa per veure com hauran adaptat l’esdeveniment a la virtualitat. Tothom parla de com de còmode és, però a mi em sembla un pas enrere. On ha quedat tota la màgia que envoltava aquest esdeveniment?
Enguany les col·leccions de les diverses marques que participen a la 080, la Setmana de la moda de Barcelona, es mostren a través d’un fashion film gravat fa unes quantes setmanes en un dels edificis més emblemàtics de Barcelona, La Pedrera. Cada dissenyador i dissenyadora, juntament amb el seu equip, ha hagut de confeccionar, a part de la línia de roba, un espai d’acord amb el què volen expressar.
Amb ganes de saber com se’n han sortit, em disposo a mirar el show d’Antonio Marcial. La marca fou creada a l’estiu del 2020 per Antonio Viétiez, un jove de 28 anys procedent de Toledo. El dissenyador va utilitzar el confinament i la pandèmia per crear les bases, els conceptes bàsics i la filosofia de la firma. En aquell moment també va crear la seva primera col·lecció: Fresh and Bloody, que uns mesos més tard presenta a la 080.
Antonio Marcial aposta per la moda sense gènere i en els seus dissenys es pot percebre dramatisme i dolor, però no de la manera habitual. Si bé els colors que associem amb aquests sentiments solen ser foscos i tenebrosos, la marca del jove toledà destaca pels tons pastels de les seves peces de roba, tan en tendència durant les últimes temporades.
Aquest patiment i aquestes ferides que comenta el dissenyador en la seva presentació, es perceben en el patronatge, sovint amb forats en llocs poc habituals i també amb l’ús de teles sobreposades. A més, l’espai escollit acompanya molt. Una sala fosca, sense llum exterior i plena de columnes.
8 minuts més tard, acaba el film i em poso a reflexionar sobre el què he vist mentre espero que comenci el següent, a les 20:30h. Només sóc capaç de recordar els rostres de les persones que han modelat per la marca. I és que, el fashion film d’Antonio Marcial, ha estat més semblant a un videoclip que a la idea que jo tenia sobre aquest esdeveniment.
La naturalitat i la normalitat amb la qual ha transmès que siguin els homes qui portin vestits i talons i les dones, les encarregades de portar conjunts d’americana i pantaló de pinces, és el més sorprenent. Trobo d’admirar que tenint aquesta plataforma tan potent, es reivindiquin temes d’aquest caire, que poden ajudar a la societat a millorar i a ser més oberta de ment.
La segona cita del dia la tinc amb Álvaro Calafat. Un altre dissenyador jove que s’estrena a la 080 amb una col·lecció anomenada Capítulo 1 Desequilibrio. Aquesta línia la va crear durant la recta final dels seus estudis i la va continuar treballant posteriorment. “Amb les peces de roba que presentem avui, hem volgut donar un salt de qualitat”, comenta el dissenyador.
Antonio Marcial 
Lola Casademunt by Maite 
Antonio Marcial 
Custo Barcelona
De cop, clico el play del vídeo i se m’obre davant dels meus ulls, un món de colors i formes molt extravagants. Vermell, verd ampolla, blanc i negre són els colors que defineixen aquesta col·lecció i que fan conjunt amb blau del cel de Barcelona que es veu des de la terrassa on s’ha gravat el fashion film. A més, com si amb els colors no n’hi hagués prou, els patrons són recarregats i voluminosos i volen representar els pecats que Dante descrivia amb exactitud a la Divina Comèdia.
Aquest show és diferent. Comença amb uns plans aeris on es pot veure La Pedrera i la terrassa plena de persones que semblen estàtues. Ara és la càmera la que s’acosta a les models i mostra, de cap a peus, com van vestides. La posada en escena d’Álvaro Calafat no dona tant èmfasi a la part sentimental i prefereix mostrar, més al detall, les peces de roba i els complements que formen part de la seva línia, Capítulo 1 Desequilibrio.
Dimecres 28 d’abril del 2021. Mateixa hora que dilluns i mateix procediment. La única diferència és que avui em disposo a veure dos films de dues de les marques catalanes més emblemàtiques, Lola Casademunt i Custo Barcelona. I a més, tenint l’experiència de dilluns, ja sé a què m’encaro i què em trobaré rere la pantalla.
La mostra de la nova col·lecció de Lola Casademunt by Maite comença igual que el film d’Álvaro Calafat, des de la terrassa de La Pedrera. De primeres, ja fa bona pinta. Molta llum i mateixa disposició de les persones que formen part de l’esdeveniment, però completament diferent quant a l’estil. El rosa, el marró, l’estampat de lleopard i l’eco- pell, destaquen per sobre de totes les altres textures i colors. També ho fa la lletra M, present en tots els complements que decoren els cossos de les models.
El fashion film de la marca catalana destaca pel dinamisme i el moviment de les persones que estan modelant. Simulant l’agitació constant que hi ha a una ciutat, es creuen i s’increpen entre elles, tot a un ritme bastant frenètic que va acompanyat de música potent i plans molt diversos. “La col·lecció Wildlife Barcelona està inspirada en la Barcelona dels anys 90, aquesta ciutat urbanita, multicultural, oberta al món amb tocs underground i transgressors”, explica Maite, una de les dissenyadores de la col·lecció.
Sens dubte, repte aconseguit. Wildlife Barcelona de Lola Casademunt by Maite ha sabut transmetre perfectament el sentiment de ciutat i també la nostàlgia pels anys 90 amb només 6 minuts de vídeo que, per cert, m’han passat volant.
Com que el proper film no s’emet fins a les 20:30 h, aprofito per entrar a Twitter i mirar què opina la gent del què acabo de veure. Com sempre, hi ha disparitat d’opinions. Molta gent comenta el cos normatiu de totes les models, altres parlen de l’elecció encertada de colors i molts especulen sobre quelcom que no han consumit. Tot plegat, resumeix a la perfecció l’ús que fem de les xarxes socials. Decideixo no fer-ne massa cas per què a mi, m’ha encantat la proposta.
Pocs minuts després, veig que ha arribat l’hora per mirar la desfilada de Custo Barcelona, sens dubte una de les marques catalanes més trencadores. Vas ser creada per Custo Dalmau a l’any 1996 i de seguida va tenir èxit internacional, fins i tot, algunes de les seves peces van arribar a sortir a la sèrie Sex and the city, protagonitzada per l’actriu Sarah Jessica Parker.
Sembla que el pla aeri fet amb dron els hi encanta, i a mi se’m està fent una mica repetitiu. Aquesta vegada però, les models no es troben a la terrassa de l’emblemàtic edifici, si no que estan repartides pels diferents balcons segons el color de la roba que porten. Verd, groc, blau o platejat, són els tons que em criden l’atenció des de bon principi. De cop, un grup de 10 o 15 noies apareixen caminant com si estiguessin a la passarel·la. Totes elles vestides amb roba clara combinada amb tocs de colors neó i patrons clarament frescos i estivals.
De totes les col·leccions que he vist, em sembla la més atrevida i actual. També, per contra, és la més temporal. Totes aquestes peces en un parell d’anys hauran caigut en l’oblit, ja que el món de la moda no para ni un segon. Tot i així, estic gaudint de veure estampats, patrons arriscats i colors metal·litzats. De fet, la col·lecció s’anomena Wake up world i pretén donar un toc de color a tota la situació que estem vivint.
El fashion film de Custo se’m ha fet molt curt, 4 minuts i escaig m’han servit per veure que cada cop es valorarà més el risc, ja no només sobre les passarel·les, si no al carrer. La gent està farta de quedar-se a casa, vestir amb roba còmode i de colors neutres. Tothom té ganes d’arriscar i aprofitar al màxim els moments de llibertat que tenim. No sé si aquest risc em congratula o m’espanta, però sigui quina sigui la meva visió respecte d’això, ja tindré temps per pensar-m’ho.
Clàssics o novells, homes o dones, joves o vells, tothom està reivindicant el deixar de banda la zona de confort, la roba còmode i els tons clàssics per començar a donar oportunitats als colors vius i a fer tot allò que portem un temps desitjant. A mi m’han convençut. Estic escrivint aquesta crònica, que portava molt temps somniant amb fer-ho, amb uns pantalons de color rosa fúcsia.
Autor
Maria Isern
