Una crònica d’Anna Barraza López.
El relat comença amb un viatge en el temps, concretament a la Barcelona del 1.800, una ciutat cada cop més industrialitzada i amb una població que creix ràpidament. En concret, aquest viatge comença en un taller d’aquella època, ubicat al carrer de la Virtut del barri de Gràcia. Des de fora és discret; s’hi accedeix a través d’una petita porta de fusta mig amagada. El timbre és antic i en destaca la placa metàl·lica on es pot llegir gravat en cursiva: “Lutier”.
Un cop passada la porta, i després de travessar unes cortines gruixudes de vellut vermell, t’atrapa una forta olor que és difícil de descriure: és com una barreja de fusta i antiguitat, de treball i records, de música i d’història. De fet, si la història tingués una olor, sense dubte seria la d’aquest taller.
El taller és petit i està ambientat amb una llum càlida i tènue que et fa dirigir l’atenció als violins, violes i violoncels que ho omplen tot. Els mobles són antics i les cadires, que tenen un entapissat clàssic, són pràcticament úniques. Les peces de fusta que hi ha sobre la taula comencen a conformar el que serà un violoncel. I les parets estan plenes de fotos, papers i, fins i tot, s’hi veuen paraules escrites en llapis. Tot plegat, crea una atmosfera acollidora i museística.
El lutier
Aquest és el taller de David Bagué i Soler (Barcelona, 1964), un lutier referent al país que el 2003 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi en reconeixement del seu renom mundial. L’artista recorda que l’ofici el va trobar quan només tenia 12 anys. I, des de llavors, es dedica a crear amb les seves pròpies mans violins, violes i violoncels.
És un home que s’ha entregat completament al seu ofici; a l’ofici que li ha donat la vida: una vida plena d’alts i baixos. Però per conèixer la història de com un jove descobreix el seu futur -fins a arribar a convertir-se en un home que està profundament enamorat de la seva professió-, ens hem de remuntar a la tarda del 14 de juliol de 1977 a Barcelona, quan un nen, sol a casa, va mirar un violí amb uns ulls diferents, tan diferents que es va atrevir a desmuntar-lo.
“Vaig mirar dins del violí i em va donar la sensació d’estar en una catedral de fusta”
En aquella època, hi havia un programa on ensenyaven als nens a fer instruments amb materials reciclats. Després de fracassar en el seu primer intent de crear un violí, en va veure un per casa i va pensar que era la seva segona oportunitat. Quan el va desmuntar va descobrir tot un món: “Vaig mirar dins del violí i em va donar la sensació d’estar en una catedral de fusta”. En aquell moment, va ser quan l’ofici el va trobar i va saber a què volia entregar la seva vida.
“Em vull dedicar a fer violins”. Aquesta va ser la frase que els seus pares van escoltar quan van arribar a casa, i van veure que el seu fill havia desmuntat el violí que el seu pare havia portat per si algun dia els fills volien aprendre a tocar-lo. Ells, en comptes d’enfardar-se o reprimir-lo, li van dir: “nosaltres t’ajudarem a convertir-te en lutier; el més important és que siguis feliç”. Aquesta, diu, va ser la seva primera gran lliçó de vida.
De petit, el lutier estava habituat a viure immers en una atmosfera d’artistes. A casa, la mare tocava el piano, el pare dibuixava i els avis eren artesans. Això, va ser, segurament, un dels punts forts que el va encaminar a dedicar la seva vida a l’art.
Un coneixement innat
Bagué té clar que el seu coneixement és “innat”, perquè està convençut que ningú l’hagués pogut ensenyar a fer violins. “El coneixement es pot adquirir, però la intuïció és allò que saps sense saber com ho has après. La intuïció és l’únic concepte que desafia la lògica”, afirma. Una intuïció que li corre per les venes i un pensament que el guia mentre treballa, mentre crea els seus violins i materialitza el seu art.
Amb 16 anys va professionalitzar des d’un taller d’Itàlia la seva tècnica autodidacta
Per això, de jove va començar a crear violins de manera autodidacta, deixant que fluís el seu instint i anant aprenent a base de prova i error. Quan va fer 16 anys, es va desplaçar a un taller d’Itàlia per professionalitzar la seva tècnica. És l’únic cop que assegura ha rebut formació d’un únic mestre que el va ajudar a posar ordre i nivell tècnic a aquelles idees disperses que li rondaven la ment.
“L’excés de tècnica trenca la creativitat”
Bagué considera que “la tècnica no és del tot necessària”. I, encara que reconeix que “evidentment, se n’han de tenir nocions per saber el que es fa”, insisteix a dir que “cal conèixer bé on està el límit, perquè l’excés de tècnica trenca la creativitat”. Ho sosté des de la butaca on està assegut, dins del taller. I continua: “hi ha algo innat que tots tenim dins, i la tècnica només ens ha de servir com a una eina per desenvolupar, per crear el nostre propi camí”. “Pots fer un concert amb una tècnica perfecta, però pots no haver transmès res”, posa d’exemple.
Crear violins, violes i violoncels
Els seus violins, violes i violoncels passen per un procés únic de creació, que comença des de l’ànima i viatja fins a l’instrument perquè, finalment, acabi transcendint a les persones. Els seus instruments són “especials”, però no perquè utilitzi una fusta única o perquè portin un vernís que sigui diferent al dels altres. Ho són, diu, perquè darrera de cadascun dels instruments que crea, hi ha un lutier que els impregna amb les seves emocions.
El lutier crea instruments únics perquè els impregna amb les seves emocions
Sabent tot això, podem fàcilment assumir que Bagué és un gran lutier, però, què significa realment ser un bon lutier? “El bon luthier és aquell capaç d’extreure un gran instrument amb un material simple. La veritable obra d’art, és la que et fa oblidar de què està feta”, assegura l’artista, que insisteix en el fet que “no són les millors fustes o el millor material” el que fa bo un violi, sinó que “la peça final, arribi i transcendeixi en l’ànima i el cor d’aquells que l’escoltin”.
“El bon luthier és aquell capaç d’extreure un gran instrument amb un material simple”
En la mateixa línia, David Bagué afirma que “fer un bon violí també depèn del context espai-temps en el que es construeixi”. “Imagina que poguéssim escoltar una suite de Bach interpretada amb el violí que va ser concebuda; seria com viatjar en una màquina del temps que ens permetria ser més a prop seu”, reflexiona. El lutier està convençut que “la qualitat d’aquell instrument va inspirar Bach a escriure la suite, que no hagués pogut compondre amb un altre violí”.
L’ànima dels instruments
La diferència entre els seus violins fets a mà, peça per peça, i un violí fabricat en cadena rau, precisament, en el concepte de l’ànima. “Un instrument de fàbrica és neutre i no té tota la càrrega emocional d’un violí fet en aquell taller”, diu, i afegeix: “un instrument fet a mà ha de portar tota aquesta càrrega emocional, això és el que fa transcendir els instruments”.
Mentre David Bagué parla sobre art, música i conceptes pràcticament metafísics, de fons se sent una melodia de música clàssica molt suau, que acompanya cada paraula que diu el lutier. La música proporciona cohesió a tot l’escenari i fa que el moment transmeti pau i serenor a qualsevol que pogués estar en aquest taller i compartir la conversa amb Bagué.
A la Barcelona del 1.800 tot era diferent. Era una Barcelona que no tornarà mai més, però que perdura viva dins del taller de Bagué, on es conserven desenes de relíquies de l’època. És un món on les xarxes socials no existeixen, on tots els avenços tecnològics no hi són benvinguts. Un lloc on desconnectar de la societat per connectar amb els violins, on inspirar-se sense estímuls externs. Bagué hi té el seu propi món.
200 violins fets a mà
Al llarg de la seva carrera, ha fet 200 violins. Els ha donat vida a mà i sol, perquè mai ha tingut cap ajudant. Tot i que això, pensant-ho bé, no és del tot cert. Al taller hi ha una petita ajudant, peluda i juganera; recorda a una boleta de neu amb algunes taques de color marró i un nassarró que s’arronsa quan se li ofereix una mica de menjar. La Nimfa és una conilleta que acompanya David Bagué en les llargues hores de feina dins del taller: és la seva petita ajudant, la seva petita font externa de tranquil·litat i inspiració.
L’instrument neix després d’un procés que pot arribar a tardar dos mesos
El primer pas per crear un violí és, segons detalla el lutier, seleccionar i tallar la fusta, que més tard es convertirà en l’instrument. Bagué guarda les fustes que selecciona minuciosament i les màquines que utilitza per moldejar-les en aquest taller. És l’espai on pensa i dona forma a cada detall d’aquests instruments i on els impregna d’emocions. Després d’un procés que pot arribar a tardar dos mesos, en neix l’instrument.
‘Alta cultura social’
Els seus violins, violes i violoncels passen per les mans de prestigiosos músics nacionals i internacionals, com Jordi Savall, Ruggiero Ricci o Leonidas Kavakos i formen part d’orquestres tan importants com la filharmònica de Viena. Malgrat ser instruments d’un preu elevat, Bagué diu que fa instruments “per a tothom”. “Faig violins per tothom que s’enamori dels meus instruments”, recull.
Els seus violins, violes i violoncels passen per les mans de prestigiosos músics nacionals i internacionals
En aquest sentit, després de la pandèmia va iniciar un projecte que encara avui l’emociona molt: ‘Alta cultura social’. Es tracta de fer instruments que materialitzen tot el coneixement del lutier, però amb uns acabats més lleugers per poder-los comercialitzar a preus més assequibles i arribar a músics joves. Els denomina “instruments prêt-à-porter”, en referència a les grans cadenes tèxtils que fabriquen roba en sèrie. “Aquest projecte m’emociona molt perquè estic coneixent gent jove que d’una altra manera no hagués conegut; m’ho passo molt bé”.
Els violins, violes o violoncels creats per lutiers artesans són únics. Per això, diu Bagué, que “a vegades, pot resultar difícil haver de fixar un preu per un objecte que, pràcticament, conté part de la vida d’aquell lutier”. Acabar-lo fixant depen, en gran part, del prestigi que es tingui, que en el cas de David Bagué, és innegable que és alt i gaudeix de renmom mundial. Ho acrediten els concertistes d’arreu del món que viatgen fins al seu taller per poder tenir un dels seus instruments.
“Un lutier ha de creure en els seus clients per acabar creant una relació propera amb el músic”, diu. “Jo no tinc clients: tinc una família que creu en mi i jo crec en el seu projecte; creiem mútuament en els somnis de l’altre”. Bagué considera que perquè algú vulgui comprar un instrument fet a mà, ha de conèixer a qui el fa i s’ha d’enamorar abans de qui l’ha fet per acabar enamorant-se de la peça: “Els instruments entren primer per la vista, després pel tacte, l’olor i, finalment, el so. Un instrument ha de ser magnètic: ha de significar amor a primera vista”.
Ofici viu
Tot i que pugui semblar que aquest és un ofici antic i que cada cop hi ha menys lutiers, Bagué explica que encara hi ha molts professionals que es dediquen a crear instruments a mà. Si bé ell és un dels lutiers més reconeguts del panorama nacional, no s’oblida de com va començar. “Cada matí baixo al taller a mirar com he deixat la peça el dia d’abans. La mirada és la del nen de 12 anys i l’actitud és la mateixa que la de la tarda del dia abans de Reis. Això és l’art de viure, aquesta és la manera en què ens hauríem de plantejar la vida”, acaba, amb els mateixos ulls d’il·lusió que fa 30 anys van entrar per primera vegada dins d’una catedral de fusta.