Una crònica d’Anna Barraza López.
Torres i pilars humans, que s’enfilen cap al cel amb agilitat. Aquesta és una de les tradicions més característiques de la cultura catalana. Els castells van ser declarats Patrimoni Immaterial per la UNESCO el 2010. Recentment, han traspassat fronteres apareixent a videoclips d’artistes internacionals com Dua Lipa o Travis Scott.
El seu origen es remunta al 1770 al sud de Catalunya, concretament a Valls (Tarragona). Els castells, tal com els coneixem actualment, són el resultat de la transformació de la “muixeranga”, una tradició valenciana que combina les acrobàcies amb la dansa, a partir de crear estructures humanes. La tradició castellera s’ha estès de ciutat a ciutat; gairebé dos segles i mig després de la seva creació, va arrelar al centre de Catalunya, amb la formació d’una colla castellera a la Universitat de Vic.
El naixement de la colla castellera de la UVic
Entre la característica boira de la plana de Vic, s’aixequen els emboirats, la colla castellera universitària de la ciutat. Es va crear l’1 de març del 2010, sent la quarta colla universitària de tot Catalunya. Actualment, amb 15 anys d’experiència, els emboirats s’han guanyat un lloc dins el circuit de colles castelleres universitàries.
Avui dia, aquesta colla té 71 membres actius, tot i que a vegades s’amplia perquè reben ajuda dels Sagals d’Osona, la colla de la ciutat. A cada assaig, el pati del campus es converteix en un escenari on el treball en equip és el protagonista. Els castellers es preparen amb un ritual que sembla estudiat.
Primer, s’enrosquen la faixa al voltant de la panxa. Les noies es recullen els cabells perquè res no els impedeixi veure cada moviment i comencen a enfilar-se un sobre altres. Les faixes fan de suport per aquells que pugen fins al cim del castell i només es veuen interromputs pels riures que, de tant en tant, se’ls escapen.
Una família castellera
L’Olga, una de les membres d’aquesta colla universitària, ha fet castells tota la vida i fa dos anys va es va unir als Emboirats. “Coneixes molta gent i fas vincles amb persones procedents de tota Catalunya”, remarca. Aquesta estudiant de Psicologia es va inscriure a la colla per conèixer gent i fer amistats.
Un altre dels seus membres és en Carles, estudiant de Pèrit judicial, que s’ha sumat als Emboirats recentment. “Ho vaig provar un dia, fa sis mesos, i em vaig enganxar”, confessa, i afegeix: “Ara vinc quatre o cinc dies a la setmana”.
Tant l’Olga com en Carles formen part dels Sagals d’Osona i combinen l’activitat a les dues colles castelleres. Tots dos tenen clar que formen part d’una “família unida per l’amor als castells”. “Hem d’anar tots a una per aconseguir el mateix objectiu, perquè si no, no funciona”, recull l’Olga. “Ha de ser així des de l’últim cordó -part de la pinya- fins a l’enxaneta de dalt de tot”, acaba en Carles.
Per aquells que es graduen i acaben la seva temporada dins de la colla, no és fàcil deixar enrere aquesta família que han creat. “Aquí realment fem molta pinya i molta família; llavors, quan ho deixes sempre et quedes amb ganes de més”, asseguren.
Assajos
La planificació de la temporada dels Emboirats, va marcada pel calendari universitari; de setembre al juny, hi ha tres assajos setmanals de dues hores cadascun. Els assajos estan ideats, especialment, perquè hi pugui assistir el màxim nombre de persones i que això no interfereixi en els seus estudis. Per aquest motiu, se solen fer a la tarda/vespre fora de l’horari lectiu.
Els Emboirats compten amb dos caps de colla, que són els responsables d’organitzar aquests assajos i decidir quins seran els castells que es faran. Tot i això, no estan sols, disposen de l’ajuda d’un equip de tècnics, que està format pel cap dels troncs, el cap de la pinya i el cap de la canalla.
Cada un d’ells s’encarrega d’una part clau pel bon funcionament de la colla: el primer s’assegura que l’estructura central del castell estigui ben ferma; el segon, que la pinya estigui preparada en cas d’un accident; i l’últim vigila i controla la part superior del castell.
En Roger Feijóo és un dels caps de colla i gràcies a les seves arreles castelleres ha aconseguit posicionar-se en aquest càrrec en un temps rècord. Als Emboirats hi va entrar l’any passat com a novell i en només un curs, aquest estudiant de CAFE és un dels representants d’aquesta colla universitària.
Ser cap de colla no és una tasca senzilla, s’ha de saber compaginar amb els estudis i també tenir la capacitat de dirigir a la colla per aconseguir crear la confiança i la cohesió necessàries per fer castells.
Cal atraure gent nova
No tot ha estat un camí de roses pels Emboirats, durant la pandèmia van perdre molta força. A causa del confinament, ja no hi havia assajos i això va provocar que la gent es desenganxés de la colla. Abans de la Covid, els Emboirats arribaven a fer castells de set i eren una colla bastant potent. Ara, treballen per poder recuperar aquesta força: “El que més costa és atraure gent nova”, diu el seu cap de colla.
Consideren que un dels frens pot ser la falta d’experiència. Tanmateix, i en contraposició al que podria semblar, des dels Emboirats deixen clar que no és necessari tenir cap nivell o cap coneixement previ del món casteller per formar-ne part. També es troben que hi ha gent que no hi va per por a patir lesions o possibles caigudes, però, com diu el seu cap de colla, “tot és qüestió de provar-ho i si s’intenta, la por es perd ràpidament”.
A la seva última diada al campus de Miramarges de la UVic, els Emboirats van intentar construir un 4 de 7, un castell que fa vuit anys que la colla no assoleix. Tot i no aconseguir-ho, sí que van descarregar el 2 de 6, un repte que feia set anys que no completaven amb èxit.
Castellers universitaris
Gairebé totes les universitats de Catalunya tenen la seva colla castellera. Arreplegats, que agrupa estudiants de diverses universitats de Barcelona, és una de les més grans i actives. A Tarragona, hi ha els Pataquers de la Universitat Rovira i Virgili (URV); a Girona, els Xoriguers de la Universitat de Girona (UdG); i a Lleida, els Marracos de la Universitat de Lleida (UdL).
Més enllà de la rivalitat sana entre colles, els Emboirats mantenen una relació estreta amb els Xoriguers, que són els seus padrins, i també amb els Descarregats de Barcelona. “Amics, molts; enemics, pocs”, assegura Feijóo.
Els caps de colla saben que el més important és gaudir i crear una família perquè tothom s’ho passi bé i vulguin quedar-se a la colla, “fem que tothom se’n senti part que vegin que són importants dins l’equip”.
Quan la boira es tenyeix de grana
La vida dins la colla va molt més enllà dels assajos, els Emboirats organitzen sopars, festes i activitats de cohesió per garantir que tothom se senti part del grup. “Els castells gairebé passen a ser secundaris. La majoria de gent que entra ho fa perquè ve amb un grup d’amics de classe i acaba fent pinya”, diu Feijóo.
Un dels moments més esperats de l’any és el sopar de gala, on tothom es vesteix elegant i se celebren els èxits de la colla. Les colles també organitzen les “diades”, durant un mes sencer, cada dijous van a una ciutat universitària diferent i s’organitza una trobada castellera.
Els Emboirats comencen les seves diades enfundant-se uns pantalons blancs, una faixa negra al voltant de la cintura, i la seva característica camisa grana. Amb els peus descalços, cada part del castell es va aixecant i s’enfilen els uns sobre els altres per, com diuen ells mateixos, “tenyir la boira de grana”.
Els emboirats són més que una colla castellera: han creat la seva família universitària basant-se en valors, com la cooperació i el treball en equip. A través de les seves diades, assajos i trobades amb altres colles, cada dia aconsegueixen mantenir viva una tradició centenària i representativa de Catalunya. Amb cada castell carregat i descarregat, els Emboirats continuen demostrant que la boira de la plana de Vic no els atura en la construcció d’estructures humanes que van cap al cel.
Autor
insight redacció
