Una proposta d’Abril Sucarrat Anglada.
Enguany fa catorze anys que la història d’amor d’en Roc i la Lluna omplia els escenaris de la mà de Dagoll Dagom. La jove de les Terres de l’Ebre arribava a un poble de l’Empordà per celebrar el seu comiat de soltera i coneixia (i s’enamorava) del cantant d’un grup de rock.
Amb el mateix argument, les mateixes cançons i la mateixa voluntat de recuperar la música d’una època, un grup de cantants, ballarins i actors han reinterpretat la història. Sota la direcció de Pere Puig, han omplert l’Atlàntida de Vic fins a sis vegades entre el setembre del 2024 i l’abril del 2025. El director musical de l’obra ha estat Jofre Bardolet, que també hi actua com a protagonista.
Un cop el públic es reparteix per la platea i l’amfiteatre, i després de sentir els crits de sort entre els intèrprets, comença l’espectacle. Després de les escenes que intercalen les vides dels dos protagonistes separadament, finalment es troben en un dels concerts del grup. ‘Cop de rock’ és el nom de la banda formada per en Roc, la Núria, en Pau i el còmic Ramon, que es descriuen a ells mateixos com “una banda que fa el que pot”.
Els escenaris principals de l’obra són el bar d’en Luard – el pare d’en Roc -, la guingueta on toquen i la tenda de campanya on dormen les joves. No obstant això, també es mostren espais visiblement reconeixibles de l’Empordà, com ara el Cap de Creus, que es porta a escena amb l’ajuda d’unes formes que baixen del sostre i que representa unes grans roques. Aquest és el decorat més impactant de l’espectacle.
L’obra està dividida en dues parts. En la primera, en Roc, en Pau i en Ramon coneixen a les noies que arriben de les Terres de l’Ebre i hi estableixen relacions molt diferents. La més prolífica i divertida per al públic és, sens dubte, la d’en Ramon i la Júlia, perquè les seves personalitats es complementen i són els personatges amb les sortides més extravagants.
Una de les escenes més recordades de l’obra original és el cant al barcelonisme i l’independentisme. Els personatges es troben al bar, amb una televisió que també és visible per al públic. És l’any 1992 i el Futbol Club Barcelona està a punt de guanyar la seva primera Champions League a Wembley. Finalment, s’emporten la victòria gràcies a un gol de Ronald Koeman, que a les funcions del dia 26 d’abril semblava més present que mai. Aquella nit de Copa del Rei, però, la figura heroica la va encarnar Jules Koundé.
Recuperant l’argument, l’únic personatge que no viu tan feliçment la visita de les joves és la Núria. El seu personatge representa la cruesa de l’amor que no és recíproc, que s’acaba convertint en odi. A més, les cançons que canta són molt passionals, tot i no formar part de la parella protagonista. Després de l’emotiva interpretació del ‘Boig per tu’, en la veu d’en Roc i la Lluna, s’acaba la primera part de l’obra.
El retorn del públic, després de la mitja part, coincideix amb un dels grans encerts de l’espectacle. Els personatges deixen enrere les vestimentes informals que, conjuntament amb la barba postissa que llueix en Ramon a escena, evoquen el pas del temps. En aquest instant es presenta com han canviat les vides dels personatges; sobretot la d’en Pau, que en un estat melancòlic interpreta la cèlebre cançó ‘Corren’, de Gossos. Mentre els ballarins i ballarines passen pel seu voltant, la sensació d’angoixa creix i suggereix com se sent el personatge. Ara, l’únic que queda d’aquella visita de les de ponent és el matrimoni de la Júlia i en Ramon, perquè la música ha deixat de ser vincle del grup d’amics.
La Núria treballa en una discogràfica i es nega a ajudar – a canvi de res – als seus antics companys de grup. En aquesta segona part, la vocalista del que havia estat ‘Cop de rock’ li proposa a en Roc cantar en castellà, i és aquí quan el protagonista pronuncia una de les frases més aplaudides pel públic. “Canto en la llengua en què somio”, que també havia estat celebrada en l’obra original.
Poc després, es desencadena el moment més colpidor de la trama. Si les excentricitats d’en Ramon i els comentaris eloqüents d’altres personatges feien riure al públic, aquesta situació equilibra la balança i fa que s’escapin algunes llàgrimes entre els assistents. Ara, els joves han d’aprendre a viure de manera diferent, i la música els ajuda, un cop més, a canalitzar el que senten.
El que resta de l’obra es caracteritza per la voluntat de refer “camins”, cosa que es fa evident amb la interpretació de la recordada cançó de Sopa de Cabra. Com a tancament de l’espectacle, tots els intèrprets surten a l’escenari per cantar ‘A cop de rock’, una peça composta expressament per la producció original.
Aquest ‘Cop de rock’ és, per tant, una reinterpretació de l’obra del 2011 que continua generant nostàlgia, riures i llàgrimes entre el públic. Sens dubte, es pot definir com un viatge al passat per a aquella generació que omplia els concerts de Sau, Sopa de Cabra o Lax’n Busto, entre altres grups mítics de la cultura musical catalana.
A més, representa una oportunitat per al públic més jove, que també ha gaudit de les sis funcions de l’espectacle. Com avança El 9 Nou, vist l’èxit de la producció osonenca, s’espera que es pugui estendre més enllà de les fronteres comarcals o que, fins i tot, torni a omplir l’Atlàntida de gom a gom.
Autor
insight redacció
