Un reportatge dels alumnes de 4t de Periodisme (curs 24-25).
El 51 % del territori català està ocupat per micropobles, on només viu un 2,5 % de la població. És una realitat sovint desconeguda i no prou atesa. Són localitats que perden habitants, que no tenen serveis bàsics, que no veuen una perspectiva clara a l’horitzó o que s’han convertit només en llocs de passeig de turistes i d’estiuejants, que hi compren segones residències.
La fotografia de la Catalunya que es buida no és homogènia a tot arreu. Mentre algunes antigues colònies tèxtils han esdevingut espais abandonats amb pisos envellits, la situació és la contrària en pobles pintorescos dels Pirineus o de les valls interiors: només s’hi construeixen xalets de luxe que els veïns no poden pagar per manca de poder adquisitiu. La pandèmia va emmascarar les dades demogràfiques amb falsos empadronaments de residents de només trenta dies l’any.
Talment com en la pel·lícula ‘Bienvenido a la montaña’ de Riccardo Milani, les escoles rurals aguanten com poden, però amb la baixada de la natalitat no hi ha motius d’optimisme. Lluny de les aglomeracions de la Barcelona metropolitana o de les ciutats mitjanes que creixen, la vida és complicada en pobles petits i es nota en coses tan quotidianes o imprescindibles com anar al metge, fer la compra de la setmana o treure diners del banc. La radiografia que fa aquest reportatge a vuit pobles ens acosta una part de la problemàtica:
Valls de Torroella (Bages). Pertany a Sant Mateu de Bages. L’alcalde, Jordi Borràs, explica que el nucli ha perdut la meitat de la població en 50 anys. D’ençà que la colònia tèxtil va deixar d’existir, ha minvat la qualitat dels habitatges, hi ha menys establiments i tot ha anat enrere. “Costa molt tenir clients joves”, es lamenta Núria Morales, de l’únic supermercat que queda. Sense relleu generacional, l’equip de futbol CF Valls resisteix, però només té dos jugadors del poble i ha de captar-ne de fora per formar un equip complet. L’escola té problemes per fer sortides. Amb tan pocs matriculats no els surt a compte anar amb bus i depenen dels vehicles dels pares.
Sant Bartomeu del Grau (Osona). Des que el 2003 va tancar l’última planta de filats i teixits Puigneró, el despoblament és un fet. La Monjoia, amb menys de 100 alumnes entre tots els cursos, és una petita escola on els mestres han de fer un sobreesforç vocacional afegit perquè el centre continuï existint. Per donar una educació de qualitat, han d’adaptar-se de manera “individualitzada” al perfil de cada nen, que és divers i canviant. Segons recorda la professora Laura López, el centre té una “matrícula viva” amb estudiants que arriben de l’estranger a mig curs (Ucraïna, Marroc i d’altres procedències), sense coneixement de l’idioma i amb nombroses necessitats formatives.
“Mai hi ha hagut una mirada rural dins l’administració i cal un llei que permeti disposar de millors serveis i finançament”
Joan Solà, alcalde de Riner i president de l’Associació de Micropobles de Catalunya
Riner (Solsonès). Amb tan sols 260 habitants, aquest llogarret de la Catalunya Central fa sentir la seva veu. Potser hi ajuda que l’alcalde, Joan Solà, sigui el president de l’Associació de Micropobles de Catalunya. Reivindica més serveis, millor finançament i sobretot que “no es tracti igual aquells que són diferents”. A tall d’exemple, exposa que l’Ajuntament de Riner només disposa d’un únic treballador. Amb una estructura tècnica tan reduïda, no tenen les mateixes possibilitats d’accedir a convocatòries de subvencions que la resta de pobles, viles i ciutats. Es queixa que “mai hi ha hagut una mirada rural dins l’administració” i reclama que es garanteixi la supervivència dels pobles petits “a través d’una llei que permeti disposar de millors serveis i finançament”.
Vilanova de Sau (Osona). De les 117 masies que hi havia hagut en les millors èpoques, en queden ara ben poques. L’alcalde, Jaume Orra, recorda que tenen 88 quilòmetres de carreteres públiques, cosa que suposa una alta despesa de manteniment. El seu principal objectiu és que l’escola no tanqui com va estar a punt de passar a finals del segle XX. “En cinc anys a Osona, es van tancar set o vuit escoles. Va ser terrorífic!”, exclama Orra. El caixer mòbil només hi és un cop al mes; l’atenció sanitària, un dia a la setmana; i només hi ha una botiga al poble. “No veig un futur gaire bo”, diu l’alcalde. “La gent, el cap de setmana, ho troben tot molt maco, però no s’hi queden a viure”.
“La gent, el cap de setmana, ho troben tot molt maco, però no s’hi queden a viure”
Jaume Orra, alcalde de Vilanova de Sau
Rupit i Pruit (Osona). La paradoxa d’aquest poble del Collsacabra és que atrau molt els turistes, però, en canvi, no hi arrelen noves famílies ni joves. El seu pont emblemàtic és una imatge de postal. Potser per això, l’Organització Mundial del Turisme (OMT) ha reconegut Rupit com el millor poble turístic del món. Des del 2001, per contra, cau la població. L’estació de tren més propera (Manlleu) és a 26 quilòmetres de distància, si bé els principals problemes són el preu de l’habitatge i l’envelliment. L’alcalde, Albert Marcé, avisa que el despoblament afecta l’equilibri territorial a tot Catalunya i que aquesta és una qüestió “de país” primordial que cal abordar en conjunt.
Tavertet (Osona). No tenen transport públic, no tenen escola, ni tampoc metge. Del centenar de veïns de Tavertet, entre setmana són tan sols una quarantena, dels quals els joves són poc més de cinc. Davant un panorama tan desolador, l’única opció que els queda és orientar la seva activitat econòmica cap al turisme. Tot gira al voltant dels visitants: una botiga, quatre restaurants, un hostal, un hotel i vuit allotjaments rurals. L’alcalde, Albert Prado, s’ha preocupat perquè la fibra arribi a cada casa perquè almenys es pugui teletreballar, però els problemes no se solucionen. “Espero que en deu anys ho puguem revertir, però si continuem com ara, malament rai!”, afirma el batlle.
Gósol (Berguedà). L’any de la pandèmia el poble va sortir al The New York Times, ja que suposadament molta gent volia anar a viure lluny de les concentracions urbanes. Va ser un miratge. El 2025 continuen els mateixos problemes de despoblament a Gósol. El 80 % de les cases són segones residències i no hi ha oferta de nou habitatge. Als càmpings, als restaurants i als establiments turístics necessiten treballadors, però no tenen lloc per allotjar-los. L’alcalde, Rafel López, és taxatiu: “Si no féssim res, Gósol seria un poble mort i els negocis anirien desapareixent. Si no fem res, d’aquí danys deu o vint anys ens trobarem en aquesta circumstància.”
Montseny (Vallès Oriental). No és del tot cert que només a l’àrea pirinenca o a la Catalunya interior trobem pobles petits que malden per evitar l’aïllament. Més a prop de la primera i segona corona de Barcelona, també hi ha zones amb risc de despoblar-se. Al poble de Montseny afronten aquest repte demogràfic. L’alcaldessa, Núria Masnou, recorda que els municipis rurals tenen poques ajudes tècniques, poc pressupost i una manca de serveis. Diu que necessitarien un catàleg de masies i una nova ordenació urbanística per pal·liar els dèficits que pateixen. Però malgrat que registren un fort envelliment, l’alcaldessa té esperança amb l’arribada d’emprenedors joves.
Aquest reportatge s’ha elaborat originalment en format audiovisual i pot visualitzar-se clicant aquí.
Autor
insight redacció
