Ikigai és un mot japonès que no té una traducció directa al català però que, en canvi, està carregat de contingut. I quin contingut! Format per les paraules iki (生き), que fa referència a la vida, i kai (甲斐), que, aproximadament, significa “la realització del que hom espera i desitja”, encarna la idea de la felicitat de viure. Essencialment, és la raó per la qual ens llevem cada matí.
Segons els japonesos, tothom té un ikigai, un motiu per existir. Fins i tot, se’n poden tenir diversos, al llarg de la vida. Algunes persones l’han trobat i en són conscients; d’altres, el duen a dins però encara l’estan buscant, una tasca que pot ser llarga, profunda i complexa, que demana estar en contacte amb el propi univers interior i que permet desconnectar el “pilot automàtic” i fer les coses per algun motiu.
Podríem dir que l’ikigai es troba en la suma i unió de quatre parcel·les fonamentals de la vida: passió, vocació, missió i professió; és a dir, la mescla d’allò que estimes, allò en el què destaques, allò que el món necessita i allò pel qual guanyes diners. Sense més, trobar el propi ikigai és un dels secrets d’una vida plena i feliç. Això ho saben bé en Francesc Miralles i l’Héctor García, autors d’El petit ikigai, el fill petit de l’Ikigai: els secrets de Japó per a una vida llarga i feliç, traduït a gairebé 60 idiomes.
La gran pregunta inicial és agosarada, no us enganyaré: “què vull fer amb la meva vida?”
Escrit amb un profund respecte cap als joves, sense cap mena de paternalisme ni esperit de superioritat, El petit ikigai és un llibre per a nois i noies, pares i mares, mestres, educadors, psicòlegs i tothom qui desitgi endinsar-se en l’aventura de descobrir el propi ikigai. Hi ha altres camins per prendre, és cert; els diners, la fama o el poder s’hi valen, però els autors aposten amb gran convenciment pel que porta cap a l’ikigai.
L’aposta no és fàcil: cal arremangar-se; o sigui, fer-se preguntes compromeses i atrevir-se a contestar-les, un exercici que demana conèixer-se a un mateix, sense pressa, amb una “lentitud activa”, perquè poques vegades arriba de cop i volta, sinó que es tracta d’un procés gradual que pot resultar tremendament ric i joiós. Si us hi poseu, és possible que la por us estigui esperant a la cantonada, però, si aconseguiu que acabi pesant més l’amor, l’altra gran força que domina el món, l’altra cara de la moneda, el seu antídot més potent, haureu vençut.
La gran pregunta inicial és agosarada, no us enganyaré: “què vull fer amb la meva vida?”. Però no patiu, perquè El petit ikigai és ple de pistes sobre com triar el propi camí. Com també és ple d’històries de vida esperançadores (la del pianista Lang Lang, el doctor Frankl, Edison, Michael Jordan, Rafa Nadal, Arnold Schwarzenegger, Justin Bieber, Lady Gaga, Marc Márquez…) i d’exemples pràctics i recursos útils.
Dur la motxilla plena de recursos
Francesc Miralles i Héctor García deixen clar que aquest és un camí personal i intransferible; només un mateix el pot descobrir. Això sí: per seguir-lo, cal dur determinats ingredients a la motxilla, com ara imaginació; kaizen –que diuen els japonesos–, o, el que és el mateix, estar disposat/da a millorar una mica cada dia; ganbarimasu/perseverança; gratitud, que ajuda a enfocar l’atenció cap a les coses boniques; audàcia; una certa dosi d’improvisació, perquè, com advertia Einstein, “si sempre fas el mateix, no esperis resultats diferents”, i il·lusió, la prova definitiva que hom ha trobat el seu ikigai.
Descarregar-se de pesos innecessaris
Aprendre a fallar també forma part de l’equació: treure’s la por d’equivocar-se i seguir practicant, malgrat el desànim de l’error inicial, que es pot repetir moltes vegades, és clau. També, oblidar-se del què diran, que resulta superficial i estèril, i veure l’esforç previ d’una persona que ha tingut èxit, quelcom que sovint sembla instantani, però tingueu en compte que les xarxes socials són tramposes: només mostren els èxits, no els fracassos, i molts són de cartró pedra.
En aquest sentit, no quedar-se tancat en el món digital és bàsic: conèixer gent, participar en concursos o anar a xerrades pot ser més útil del que sembla. Hem de procurar que les pantalles no esdevinguin la nostra gàbia, que no ens allunyin de la vida en estat natural, sinó que siguin eines al nostre servei, el que implica posar-hi uns límits (o atrevir-se a posar en pràctica la dieta digital que proposen els autors).
Nosaltres, però també els altres
Demanar ajuda i comptar amb mestres i mentors no és ser dèbil ni inferior; és ser estratègic i mostrar ganes d’aprendre dels millors per avançar, beure l’aigua de la millor font, igual que tenir en compte els altres, perquè –no ho oblidem!– fer-los feliços també ens fa feliços a nosaltres. Cal sempre envoltar-se de bons amics i de gent que sumi i que ens ajudi a arribar al nostre objectiu.
Trobar el propi ikigai pot semblar missió impossible, però el cert és que tothom serveix per alguna cosa, i que, com diu Schwarzenegger, “som més forts del que pensem”. La bona notícia és que la vida no és un carril de sentit únic, i que ens podem equivocar de camí tantes vegades com calgui (quin descans!). Qui sap si tot rau en el que diu el proverbi zen que inaugura El petit ikigai, que diu que “quan l’explorador està preparat, el seu camí apareix”. Potser Nietzsche tenia raó quan assegurava que “qui té un perquè viure pot resistir gairebé qualsevol com”. Esteu disposats/des a buscar-lo?
Els 10 principis de l’ikigai