Written by 06:30 Destacada, Mirades

Periodisme d’abans i d’ara, la visió d’un gerent

José García Miquel ha treballat de gerent a grans mitjans durant gairebé 40 anys. Al llarg de la seva trajectòria, iniciada a la dècada dels 70, ha passat per capçaleres tan prestigioses com El País, l’Avui o el Periódico de Catalunya. Ara, que ja està jubilat, conversa amb Insights sobre l’evolució del periodisme i les tasques relacionades amb aquesta professió que ha desenvolupat.

El món de la premsa existeix des de fa segles. Notícies que relaten fets històrics, transformacions digitals i informació que va i ve. El periodisme, una professió marcada per grans canvis, però sempre amb un objectiu molt definit: informar els lectors. És mitja tarda, el cel està ennuvolat i a fora fa la xafogor pròpia que precedeix els ruixats d’estiu. Des de lluny, un home camina amb pas ferm i decidit. A les seves espatlles, gairebé 40 anys de treball en grans capçaleres. Ara jubilat, José García Miquel va iniciar el seu camí per la gerència de diferents diaris, com ara, El País o el Periódico de Catalunya. La història de la premsa és llarga, però aquest recorregut comença a la dècada dels 70.

Barcelona, 1974. La ciutat, igual que la resta d’Espanya, estava a punt d’experimentar un canvi important en la política: la fi de la dictadura i el començament de la democràcia. Un diari de molta influència continuava la seva expansió per la gran ciutat. El Noticiero Universal, creat el 15 d’abril de 1888, va calar ràpidament entre el dia a dia dels barcelonins. Un mitjà format per notícies, però que incorporava cròniques de la vida ciutadana i seccions d’espectacles, toros i esports. Fórmules noves en l’època que es va fundar.

Dècades més tard, el diari necessitaria un cap de comptabilitat i, sense saber que seria una feina a la qual es dedicaria tota la vida i a on ascendiria a gerent, José García Miquel entraria a formar part del món de la premsa. “Buscava feina, i la del Noticiero Universal era una de les alternatives. Per a mi, només era una tasca com una altra qualsevol. Provenia d’una indústria química i el context era totalment diferent”, reconeix García Miquel. 

Antonio Piqué (director de la Vanguardia entre el 1991 i el 2001), el gerent José García Miquel i Antonio Franco (director d’El Periódico de Catalunya del 1978 al 1982 i del 1988 al 2006)

La figura de gerent d’un diari és potser de les més desconegudes. Els lectors coneixen als redactors a través dels seus articles, al director com la figura representativa del mitjà, però hi ha altres professionals rere els perfils menys coneguts que exerceixen una feina imprescindible per a qualsevol mitjà de comunicació. Un gerent s’ocupa dels aspectes econòmics d’una empresa, en aquest cas, un diari. Entre les tasques a desenvolupar, hi ha la confecció, impressió, distribució, publicitat i administració del mitjà. “En aquell moment, el nom de la meva funció era el d’administrador. El concepte de gerència és posterior. Jo depenia d’un conseller delegat, i la meva ocupació abastava els aspectes econòmics i organitzatius de l’empresa, excepte aquells que fan referència a la redacció, que depenia del director, el qual era responsable dels continguts”, explica José García Miquel, recordant el seu pas pel Noticiero Universal.

“Els diaris no venuts es recollien una vegada a la setmana i en funció d’això s’ordenava la pròxima tirada”

José García Miquel, gerent de grans capçaleres durant quatre dècades

Una de les funcions del gerent és controlar la tirada d’un diari. La tirada, entesa com el nombre d’exemplars que es venen, es regula ajustant periòdicament els exemplars a imprimir depenent de l’anàlisi de vendes. “Els diaris no venuts es recollien una vegada a la setmana (posteriorment diàriament), i en funció d’això s’ordenava la pròxima tirada. Així es procedia en circumstàncies normals perquè, a vegades, les circumstàncies informatives, fossin polítiques, esportives o d’una altra índole, aconsellaven augmentar el nombre d’exemplars”, comenta el gerent. L’any 1985, El Noticiero Universal va tancar definitivament. Cap informació tornaria a aquella redacció ni cap exemplar estaria a les mans d’algun lector. 97 anys d’èxit van desaparèixer. “Era un diari de tarda, que sortia aviat. Amb el pas del temps, l’evolució de la societat i els seus costums, va passar a ser un diari de matí, que sortia tard”, esmenta García Miquel. 

La seva següent parada dins la premsa seria el diari El País, sense oblidar que anys abans passaria pel diari Avui, tot i que, la seva estada definitiva seria a El País (fins als anys 90). La distribució era més àmplia i la publicitat adquiria més presència. Eren temps de canvi i la premsa s’imposava a tot el territori. A Espanya, va haver-hi uns 26.000 punts de venda (entre quioscs, llibreries i altres punts) aproximadament. D’aquest número, quasi 5.500 estaven a Catalunya i Balears. “Alguns punts de venda només obrien a l’estiu, altres tancaven els caps de setmana i calia adaptar contínuament l’estructura de repartiment a aquestes circumstàncies (inclús, a vegades, s’ajustava a la meteorologia, a causa de la mobilitat de la població al llarg de la setmana o les estacions)”, comenta el gerent.

Les tirades depenien del volum de vendes i del perfil dels lectors. (Creative Commons)

La publicitat és un factor clau per generar beneficis en un diari. En aquella època, la dependència a la publicitat era força gran i aportava un gran volum de negoci. La publicitat es negociava mitjançant agències, distribuïdores o centrals de compres. Amb unes tarifes que, entre altres coses, depenien del volum de vendes i del perfil dels lectors (Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) i Estudi General de Mitjans (EGM), respectivament). “Al començament hi havia un cert equilibri entre ingressos per vendes i publicitat, però es va anar decantant a favor de la segona”, afegeix José García Miquel. 

El País estrenava edició en català i els reptes logístics es multiplicaven. La tirada es realitzava a tota Espanya i els desafiaments eren majors, els quals el mateix gerent reconeix que depenien de diverses situacions: “L’edició de El País a Barcelona es distribuïa a Catalunya i Balears, i tenia el seu propi centre d’impressió a Barcelona. Aquest mateix diari s’imprimia, per exemple, a Brussel·les per a tal d’arribar a diversos països europeus. Altres s’imprimien a Canàries, per aconseguir la totalitat d’aquestes illes. Existia, a més, una edició internacional, la qual es publicava una vegada a la setmana”. Hi ha diversos diaris que pertanyen a grans grups de comunicació, com ara, El País (propietat de Prisa), tot i que aquest fet no dificulta la gestió del mitjà. Són organitzacions més complexes, però també amb molt més poder de negociació. 

“Calia preveure per a cada quiosc, la possible venda d’exemplars en ambdós idiomes”

José García Miquel, gerent de grans capçaleres durant quatre dècades

A finals dels anys 70, Antonio Asensio funda El Periódico de Catalunya. El seu director, Antonio Franco, arrenca els inicis d’una capçalera que atraparia a nous lectors. L’any 1990, José García Miquel formaria part d’un mitjà en el qual va treballar molts anys. Va viure moments de creixement del diari, per exemple, la seva expansió amb edicions regionals a Aragó, Castelló, Extremadura i Astúries,  entre d’altres. El Periódico, igual que altres diaris, oferia edicions en castellà i català. Nova prova pel gerent: “Era un repte de caràcter polític i cultural. Del total de vendes, el 60% (aproximadament) es feia en castellà i el 40% en català. El desafiament era terrible perquè suposava un important esforç redaccional i de distribució, ja que calia preveure per a cada quiosc, la possible venda d’exemplars en ambdós idiomes”. 

Hi ha diaris que ofereixen exemplar en català i en castellà i han de preveure’n la distribució. (Creative Commons)

La gestió dels diaris, com a altres empreses, implica generar beneficis econòmics. És a dir, mantenir el mitjà en xifres rendibles. “Com en qualsevol empresa, els ingressos han de ser superiors a les despeses, o ajustar-se a un pla de rendibilitat. En el cas dels mitjans de comunicació, si no es compleix aquesta situació, es converteixen en altaveus dels seus patrocinadors (siguin partits polítics, empreses, corporacions o lobbies diversos)” explica García Miquel. Tot i que el gerent considera que la visió empresarial dels mitjans no afecta la funció social (informar amb criteris de veracitat, compromís social, etc.) que exerceixen els diaris, la ràdio o televisió. “Crec que poden ser dues coses compatibles, que poden conviure si hi ha respecte i criteri. Una bona gestió empresarial necessita una bona gestió periodística i viceversa”, afegeix, pensant en els diaris actuals. 

“Amb el pas al digital es va passar d’una cultura de la fusta a una altra de vernís”

José García Miquel, gerent de grans capçaleres durant quatre dècades

El gerent ha viscut grans canvis en la premsa. En la gestió dels diaris. En la feina periodística. La seva trajectòria laboral va ser durant l’hegemonia de la premsa en paper, tot i que va experimentar l’inici del predomini del format digital. “Res a veure entre els dos. En la meva humil opinió, amb el pas al digital es va passar d’una cultura de la fusta a una altra de vernís”, afirma entre rialles. José García Miquel ha sigut testimoni d’una professió en constant canvi, amb fets bons i accions no tan fructíferes.

Després de quasi 40 anys envoltat del soroll de la redacció, dels periodistes escrivint i corrent rere notícies, resumeix la seva experiència com “un privilegi” per haver pogut treballar amb “excel·lents professionals” com Antonio Franco. “Quan vaig començar al Noticiero Universal no existia la informàtica; literalment la composició es feia de forma manual i les linotípies imposaven la seva presència”, rememora, recordant la seva primera feina. 

El capvespre es fa present, però els núvols no marxen. José García Miquel torna cap a casa seva, recordant amb cada pas les seves vivències a les redaccions, on el periodisme anava més lent, quan no hi havia xarxes socials demanant immediatesa i la manera de treballar era diferent.

(Visited 5 times, 1 visits today)
Last modified: 8 de agosto de 2022
Close