Written by 07:48 Destacada, Diàlegs

Imma Monsó: “Aspiro a comunicar-me només per telepatia”

Una entrevista d’Ana Berdié Garcia.

Imma Monsó i Fornell (Lleida, 1959) va començar la seva trajectòria com a escriptora l’any 1996 amb el llibre de contes Si és no és, que li va suposar el primer reconeixement amb el Premi Ribera d’Ebre. També ha estat guardonada amb el premi Prudenci Bertrana i el premi de Lletres Catalanes Ramon Llull i és autora de títols com No se sap mai, La dona veloç, L’aniversari o Germanes, entre altres. 

Per què va decidir ser escriptora?

La idea és que una vida (la de la “realitat real”) sempre m’ha resultat insuficient, pobra i perfectament ampliable, si tens prou imaginació. Jo penso que una persona escriu novel·les per les mateixes raons que les llegeix: per multiplicar la vida.

La novel·la No se sap mai (1996) la va situar com una de les millors escriptores de la seva generació. Aquest reconeixement que li va proporcionar més notorietat, va tenir algun efecte a les seves novel·les?

La notorietat té uns efectes que cal vigilar. Jo sempre dic que mai no he estat tan feliç com quan vaig escriure la primera novel·la (No se sap mai). En el moment que publiqués canvien moltes coses, però no a l’hora d’escriure. Perquè quan escrius estàs sola davant el teu relat i, si vols passar-t’ho bé, t’has d’oblidar completament de la repercussió que pugui tenir l’obra i consagrar tots els teus esforços en exigir-t’ho tot a tu mateixa. 

La publicació d’un llibre és un procés que ocupa diverses etapes. Quina és la que més li agrada? I la que menys?

Els millors moments de la creació literària són el creatiu, per pensar què passarà, i la fase següent, la d’escriptura. Després arriba la fase de correcció, que és més pesada, però si t’agrada la llengua, també en gaudeixes. Per últim, ve la publicació, que per a molts autors que són més “de vida interior”, com ara jo, és una mica desassossegant.

“El que m’interessa és l’originalitat del punt de vista de l’autor, no l’originalitat de l’argument o del tema”

És molt difícil aconseguir una bona opinió per part dels crítics literaris?

He tingut sort amb la crítica, però si mirem enrere, veiem grans autors que no l’han tingut i, no obstant això, la seva obra ha perdurat en el temps. En definitiva, un crític és un lector privilegiat, exigent, que ha llegit moltíssim, cal suposar. Però, al cap i a la fi, és un lector i, per tant, pot sentir més o menys afinitat amb la teva obra. Per això dic que hi ha una gran part de “sort” quan tens bones crítiques.

Quins són els seus referents?

Fer una llista seria absurd, hauria d’escriure un compendi perquè he anat per etapes i ja tinc una edat. Puc dir un grapat de noms fonamentals per a mi: Proust, Dostoievsky, Allan Poe, Thomas Mann, Baudelaire, Gombrowicz, Thomas Bernhard, Carson McCullers, Machado, Virginia Woolf, Katherine Mansfield, Beckett, Céline, els contes de la Rodoreda, els de Txèjov, els de Pere Calders o el teatre de Camus. Hi ha tantes pàgines magnífiques a llegir i tan diferents les unes de les altres…

Quina és la seva font d’inspiració per escriure novel·les?

No hi ha res més inspirador que llegir molt. Llegir els autors que són “els teus” i que al llarg de la vida van constituint la teva família. Els autors que sempre m’han interessat són els que parlen dels eterns problemes de l’existència: relacions familiars/amoroses, soledat, encaix en la societat, com ens enfrontem a les nostres mancances, a la vida, a la mort, a la malaltia… El que m’interessa és l’originalitat del punt de vista de l’autor, no l’originalitat de l’argument o del tema.

“L’humor és també un excel·lent antídot contra les tragèdies personals”

Alguns escriptors prefereixen tractar un gènere específic en les seves obres, com ara, l’amor. Gaudeix escrivint sobre algun tema en especial? 

M’interessen les diferents maneres de relatar els eterns problemes de l’existència. Són també els temes on em sento més còmoda. I, entre ells, m’agradaria pensar que puc aconseguir un estil propi.

L’any 2012, va guanyar el premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, gràcies a la novel·la La dona veloç. Què va suposar aquest premi per a vostè? 

El que recordo més motivador d’aquest premi és la traducció a França i la connexió i col·laboració amb M. Christine Vila-Casas, traductora i persona excepcional. Aconseguir bones traduccions al francès, més que en cap altre país, em feia especial il·lusió perquè he tingut una formació francòfona i d’influència cultural francesa. I aquest premi ho va fer possible.

Molts personatges de les seves obres tenen peculiaritats. Per què escull personatges tan característics? 

Diguem que construir personalitats (i disseccionar-les) és la meva activitat preferida. I sí, molts són peculiars. El límit entre la normalitat i l’anormalitat és un territori fèrtil on sempre trobes tresors ocults.

L’any 2013, va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Cultura per l’ús de l’humor en les seves obres. Com aconsegueix barrejar humor i dramatisme?Em surt espontàniament, com a manera de veure el món. La meva mirada sobre el món és bàsicament pessimista i davant tots els mals (incompetència, mesquinesa, crueltat, estupidesa, etc.) que la humanitat és capaç d’inventar i desenvolupar, l’única cosa que et queda és riure; riure’ns de nosaltres mateixos. L’humor és també un excel·lent antídot contra les tragèdies personals: per horrible que sigui el que et passa (una relació que es trenca, una mort familiar…), quan prens distància i veus que la teva desgràcia és una més entre les infinites i espantoses desgràcies de la humanitat, la teva apareix redimensionada en la justa mesura i, d’aquesta petitesa, d’aquest veure que “no som res”, de vegades en surt un cert humor irònic.

“L’èxit literari és un atzar extraordinàriament volàtil”

Les seves novel·les han estat traduïdes a l’espanyol, l’holandès, l’hongarès, l’anglès, el francès, el portuguès i l’italià. Com viu que siguin llegides en tants idiomes?

Em fa gràcia i fa il·lusió. Em permet viatjar i veure com n’és, de diferent, l’acollida de cada novel·la en un país o en un altre.

Aquest any, ha pronunciat el pregó de Sant Jordi a Barcelona. Durant la seva participació en l’acte, va destacar que li incomodava parlar en públic. Com aconsegueix sobreposar-se en aquestes situacions?

En realitat, no ho aconsegueixo. Aspiro a desaparèixer un dia i no haver de sortir més de casa; comunicar-me només per telepatia. Tot arribarà. I si no, doncs seguiré fent la feina de la promoció si és necessària i aquí no ha passat res. Tota feina té una part que genera ansietat o rebuig, però que cal fer.

Què es necessita per tenir èxit com a escriptor?

L’èxit literari és un atzar extraordinàriament volàtil, i els editors ho saben bé. No existeix la fórmula màgica, per això, un llibre exigent que et satisfà com a autor és l’única recepta que podria donar. Si repassem la història de la literatura, veiem que hi ha escriptors magnífics i llibres sensacionals que han passat desapercebuts i que mai no han tingut cap premi. De fet, té lògica que un llibre molt exigent tingui pocs lectors i a la inversa. Algú que es vol dedicar a escriure, el primer que ha de pensar és què significa l’èxit, perquè per a cadascú pot ser una cosa diferent. Vols molts lectors? O vols menys lectors que de debò sentin en afinitat amb la teva obra? Vols fer un sprint o una carrera de fons? 

Llavors, per a vostè, quina és la meta d’un escriptor?Els premis no m’han entusiasmat particularment, però que es continuïn reeditant Tot un caràcter o Un home de paraula, vint anys després d’haver-les escrit, això sí que em fa goig. Per exemple, Anagrama tornarà a editar Un home de paraula pròximament. Si escrius, aconseguir una traducció a l’estranger, un premi o un èxit puntual, sovint és qüestió de sort o d’oportunitat. Perdurar en el temps i que es facin reedicions de l’obra, ho trobo molt més significatiu, especialment en el món actual on tot és tan efímer.

Autor

(Visited 27 times, 1 visits today)
Last modified: 30 de juny de 2022
Close