Written by 07:00 Destacada, Diàlegs

Mar Suy: “Amb set medalles mundials, continuava pagant per patinar”

Una entrevista de Clàudia Gómez Caparrós.

Mar Suy (Girona, 1999) és una patinadora artística de Girona, que ha estat campiona del món en set ocasions. Recentment, ha decidit retirar-se del patinatge, no per falta de passió, sinó per la pressió econòmica i el desgast que comportava aquest esport. Tot i les medalles, sempre ha pagat per competir. Actualment, està bolcada en la seva professió, el periodisme, i treballa a RAC1. Està convençuda que  la seva carrera esportiva li ha aportat valors com la constància i la perseverança.  

Què és per vostè el patinatge i què ha significat a la seva vida?  

El patinatge és més que un esport, és un estil de vida. Quan competia, passàvem tantes hores juntes que les meves companyes són com una segona família i el pavelló, una segona casa. Des que ho he deixat, sento nostàlgia, com si hagués perdut una part de mi; suposo que és inevitable sentir un petit dol. Afortunadament, després d’un temps, he pogut superar-ho i ara estic molt tranquil·la. Encara vaig a veure campionats i entreno de tant en tant, però hi estic menys implicada. 

Recorda quan va començar a patinar?  

Els primers moments i les sensacions no les recordo gaire bé, però sí com vam començar amb la meva germana. Els meus pares ens portaven a nedar a Girona i al costat de la piscina, hi havia una pista on s’entrenava patinatge. Ens quedàvem fascinades mirant les piruetes que feien les noies que entrenaven i, de seguida, van entendre que volíem fer aquell esport i ens van comprar uns patins senzills per provar-ho.   

Va començar amb el Girona, llavors? O ha passat per algun altre club abans d’arribar-hi?  

Sempre he estat al Girona, tot i que quan vaig començar es deia Girona Club Hoquei. Fa uns quinze anys es va prendre la decisió de canviar-li el nom, i des de llavors es coneix com a Club de Patinatge Artístic (CPA) Girona. El que no ha canviat és la seva essència. 

Amb el CPA Girona han aconseguit penjar-se diverses medalles mundials i arribar a superar el CPA Olot, que ens tenia acostumats a endur-se sempre l’or. Com es fa?  

Darrere de tot això, hi ha hagut molt treball. Sabíem que l’Olot era un dels millors clubs del món, si no el millor. Quan era petita, mirava el xou de l’Olot i desitjava arribar a fer el que feien. Amb el temps i amb molt d’esforç, vam anar millorant. Competir és un sacrifici constant, tant en l’àmbit personal com acadèmic i d’oci, però té recompensa. No és una qüestió de medalles, sinó que la satisfacció més gran és veure que pots competir amb aquelles persones que admiraves i que semblava impossible superar.  

A més, vostè era la capitana d’aquest equip. Com s’hi arriba i com ho ha viscut?  

Realment, va ser una cosa molt senzilla. L’anterior capitana va deixar-ho i com que jo era una de les que ja portava més temps al club, la resta van apostar perquè jo li agafés el relleu. Suposo que va ser perquè sempre he estat extravertida, xerrava amb tothom i m’agradava passar-ho bé, tot i que també sé posar-me seria quan cal.  

Mar Suy, amb la copa de campiones del món el 2019. (Fotografia: Cedida per Mar Suy)

Quins han estat els moments més importants que ha viscut sobre els patins?  

Els campionats del món, sens dubte. Guanyar a casa, al Palau Sant Jordi, va ser increïble. No és el mateix guanyar un campionat en un altre lloc, com Argentina, perquè la gent que hi ha al públic no és la mateixa. A casa teníem la família, els amics, i això ho fa molt especial. També recordo amb molta il·lusió el 2015, quan vam fer la coreografia ‘Fent i desfent’, que ens va permetre participar per primera vegada en un campionat d’Europa i un mundial. Aquell xou va significar el salt internacional per al nostre club, un moment molt emocionant.  

I els més difícils?  

El moment més difícil, sense cap dubte, va ser deixar el patinatge. És un canvi de vida. El 2020, gairebé la meitat de l’equip va plegar i tot va canviar de cop. Enfrontar la següent temporada va ser complicat. En algun moment vaig desitjar haver marxat en aquell moment per quedar-me amb el record del 2019, però tot i les dificultats, va acabar sent una experiència positiva. També hi ha hagut altres moments complicats relacionats amb la conciliació del patinatge amb els estudis, que no és fàcil. En alguns casos has de renunciar a anar d’Erasmus o no aconsegueixen entrar a la carrera que vols perquè et falta temps per dedicar als estudis. Afortunadament, no ha estat el meu cas. 

Ha estudiat periodisme i la sentim en antena treballant a RAC1. Per què va escollir aquest camí? Ho havia tingut sempre clar?  

No, la veritat és que vaig començar estudiant odontologia, però em vaig adonar que no m’omplia. Sempre m’ha agradat escriure, així que vaig decidir estudiar periodisme. Quan vaig començar la carrera, estava convençuda que volia treballar a la televisió, però després de fer una assignatura de ràdio, vaig descobrir que m’apassionava i l’objectiu va canviar.  

“Estic intentant fer-me un lloc a RAC1, amb esforç i constància”

Com va entrar a RAC1?  

A la Pompeu, fèiem una assignatura on treballàvem amb mitjans locals, però com que era l’època de la Covid, vaig acabar fent pràctiques a TV Girona, en comptes de a la ràdio com volia. Tampoc vaig poder fer ràdio a les pràctiques de final de grau i em van enviar a treballar a TV3 per La Marató. M’havia quedat aquesta espina clavada i quan vaig començar el màster, de seguida vaig demanar de fer pràctiques a la ràdio. Em van oferir l’oportunitat d’anar a RAC1 i vaig dir que sí immediatament. De seguida, em va semblar molt divertit i estic intentant fer-m’hi un lloc, amb esforç i constància. No tinc contracte fix, però em van cridant.  

Hauria preferit poder dedicar-se plenament al patinatge?  

Sí i no. El patinatge m’apassiona, però em fa una mica de por barrejar hobby amb professió per la possibilitat d’acabar-lo odiant. A més, tenia ganes de descobrir nous mons.  

“Es necessiten ajudes perquè es pugui competir en patinatge sense haver de posar-hi diners”

En altres entrevistes ha comentat que, tot i haver guanyat set medalles mundials, havia de posar diners de la seva butxaca per competir. Com s’entén aquest escenari?  

El patinatge és un esport minoritari, al que no es destinen gaires recursos. Això fa que dedicar-s’hi, sigui car per les famílies. Només amb les malles i els patins, te’n vas sobre els 2.000 euros i aquí s’hi ha de sumar la quota mensual del club, que al CPA Girona és d’uns 50 euros al mes. A més, si competeixes a un nivell alt, s’hi ha de sumar els desplaçaments per Europa o, fins i tot, més lluny. Es necessiten moltes més ajudes.  

El CPA Girona, quan va guanyar el seu primer campionat del món en la categoria de grups grans. (Fotografia: Cedida per Mar Suy)

De fet, ha destacat en alguna ocasió el mal estat de les instal·lacions municipals on entrena l’equip. 

Sí! Actualment, es patina al pavelló de Palau a Girona, que té goteres i sovint s’ha d’arreglar. A més, la pista es comparteix amb els d’hoquei, que també es troben amb la mateixa situació de manca de recursos. Fer pistes noves és una inversió molt gran, però cal buscar solucions per invertir a millorar les instal·lacions que ja es tenen i buscar altres espais on poder entrenar. Aquesta és una lluita compartida entre diversos clubs de patinatge, com també l’Olot o el Tona, que entrenem molt dur i ens mereixem fer-ho en instal·lacions òptimes.  

“Entrenem molt dur i ens mereixem fer-ho en instal·lacions òptimes, com també passa a l’Olot o al Tona”

En quin moment decideix deixar-ho i per què?  

Compaginar aquesta professió amb altres aspectes de la vida pot ser complicat. Quan feia pràctiques a ‘El món a RAC1’, havia de ser molt d’hora a la redacció i m’hi estava fins al migdia. Després, cap a les cinc de la tarda estudiava el màster a Barcelona i quan acabava, havia de marxar a Girona a entrenar. Era difícil mantenir aquest ritme i al final vaig decidir deixar el patinatge, per centrar-me en la meva vida laboral. 

Com va reaccionar el club amb la seva decisió?   

Va ser una decisió més aviat global. Després que marxés la Núria Soler, la coreògrafa que haviem tingut sempre, i la Dèlia, la segona entrenadora, moltes patinadores van decidir deixar-ho. Tot i que va significar un gran canvi per l’equip perquè plegàvem les que més experiència teníem, la resta van decidir seguir.

Va rebre el suport de la família i els amics?  

Sí, sens dubte. Els meus pares em portaven a Barcelona de matinada o em passaven a buscar a les onze de la nit, quan acabaven els entrenaments. Per tant, era un tipus de vida que no només m’afectava a mi. A més, malgrat haver guanyat set medalles mundials, sovint havia de posar diners de la meva pròpia butxaca per poder competir.   

“L’escassetat de competicions i que el practiquen pocs homes fa que els èxits siguin menys visibles”

Per què creu que és un esport amb poca repercussió als mitjans?  

L’escassetat de competicions fa que la celebració dels èxits sigui molt més discreta i menys visible. A més, hi ha el factor de gènere. Els esports que practiquen pocs homes, com el patinatge, sovint reben poca atenció. Aquestes dinàmiques afecten la visibilitat del patinatge artístic i d’altres esports que competeixen per l’atenció. És veritat que els mitjans de comunicació han començat a mostrar més interès per l’esport femení, però encara queda molta feina per fer.   

Què hauria de passar perquè això canviés?   

Crec que seria útil que es fessin més entrevistes amb entrenadores o amb patinadores, per familiaritzar el públic amb aquest món. Si la gent no coneix l’esport, ni els seus protagonistes, és difícil que els pugui interessar. La visibilitat i la cobertura mediàtica són claus per fomentar una major implicació i suport cap al patinatge i altres esports. 

“Falten referents masculins perquè n’hi ha molt pocs i no són visibles”

I com comentava, hi ha pocs nois que s’animin a fer aquest esport.   

Al final, és pels estereotips de gènere i els rols que fixa la societat. Sembla que hi hagi esports per a nois i esports per a noies, però em sembla absurd. A més, en conseqüència, falten referents masculins perquè n’hi ha molt pocs i no són visibles. Per exemple, hi ha un quartet de patinatge artístic format per quatre homes que són campions del món. Els veus patinar i és espectacular. Si tinguessin més visibilitat, crec que això motivaria més nois a endinsar-se en el món del patinatge. 

Creu que si el patinatge sobre rodes fos esport olímpic tot això canviaria? Ho hauria de ser?   

Seria genial que el patinatge sobre rodes fos un esport olímpic, però alhora seria complicat reunir patinadores de tot l’Estat per formar el millor equip i fer una coreografia conjunta. Crec que no hi ha prou esportistes, ni recursos per aconseguir-ho.   

Com ha canviat la seva vida des que va penjar els patins? Se’n penedeix?  

Ara la meva vida és molt més tranquil·la. En el meu temps lliure puc desconnectar, sortir amb amigues, i no sentir que tinc l’obligació d’anar a patinatge. Abans, sempre tenia aquesta responsabilitat amb les meves companyes, i ara gaudeixo d’aquesta llibertat que, sincerament, m’està encantant. 

S’ha plantejat fer d’entrenadora?  

De moment, no em ve de gust. El que realment volia era tenir la llibertat de fer el que volgués cada cap de setmana, sense estar condicionada per res. De totes maneres, no m’he desvinculat del club i gestiono les xarxes del club amb la Dèlia, que havia estat entrenadora. A més, ma germana continua patinant al xou gran del Girona, així que em mantinc a prop del patinatge.    

“Tot i el sacrifici, no canviaria haver patinat pels valors que aprens, la disciplina i les amistats”

Si tirés enrere tornaria a patinar?  

La resposta és clara: Sí. De fet, a vegades fem broma dient que, quan siguem grans i tinguem fills, no els apuntarem a patinatge perquè requereix molts sacrificis. Tot i això, pensant-ho bé, jo sí que els apuntaria. Els valors que aprens, la disciplina, les amistats que fas, tot això és inexplicable i molt valuós. 

Autor

(Visited 4 times, 1 visits today)
Etiquetes: Last modified: 22 de gener de 2025
Close