Una proposta d’Eduard Gil Segura.
Casa en flames, dirigida per Dani de la Orden i escrita per Eduard Solà, es va estrenar ara fa just dos anys, el 28 de juny de 2024, i perviu com una de les grans sorpreses del cinema català dels últims temps. La pel·lícula trasllada l’espectador a Cadaqués. La Montse, una dona divorciada, espera amb il·lusió un cap de setmana perfecte amb la seva família, però realitat és ben diferent: els seus fills han fet la seva vida, el seu ex té una nova parella i la reunió no surt com ella imaginava. Però ella està decidida a salvar el cap de setmana ideal que somiava i farà el que calgui encara que això impliqui cremar-ho tot.
La pel·lícula va assolir vuit nominacions als Goya i més de 400.000 espectadors i, de fet, va ser la pel·lícula en català més taquillera de la història fins que, dos mesos després, El 47 li va prendre el relleu. Però què va fer que aquesta història captivés tant tants espectadors?
Una de les claus de l’èxit és la seva singularitat dins el panorama cinematogràfic. Poques pel·lícules en català arriben a les sales cada any i encara menys amb un pressupost de dos milions d’euros i un repartiment tan atractiu per al públic català. La presència d’Emma Vilarasau, que feia molts anys que no protagonitzava cap pel·lícula tot i triomfar temporada rere temporada al teatre, és un dels grans reclams, juntament amb altres grans noms com Enric Auquer, Clara Segura, Alberto San Juan, Maria Rodríguez Soto o Macarena García.
La resposta a la proposta és un sí rotund. I no només per les interpretacions, excel·lents, sinó també per un guió que desprèn autenticitat. La pel·lícula té una estructura bastant teatral, amb diàlegs àgils i escenes que podrien funcionar perfectament sobre un escenari. Els personatges estan molt ben construïts i situen l’espectador en conflictes familiars reconeixibles i fins i tot incòmodes.
Un dels grans encerts de la pel·lícula és el personatge de la Montse, interpretat per Vilarasau. Des del primer moment les seves accions i decisions poden sermblar injustificades o fins i tot extremes, però la història aconsegueix que l’espectador empatitzi amb ella.
La direcció de De la Orden és també un dels grans encerts del film. Construeix un relat aparentment senzill, però amb un rerefons sorprenentment complex i signa la seva millor obra fins ara. També cal esmentar el mèrit de la producció: tot i que la història s’ambienta a Cadaqués, la casa on es desenvolupa gran part de l’acció es troba en realitat a Caldes d’Estrac.
La resposta a la proposta és un sí rotund: les interpretacions són excel·lents i el guió desprèn autenticitat
Casa en flames aconsegueix atrapar l’espectador i no deixar-lo anar fins al final, perquè combina una història propera amb una càrrega emocional intensa i una gran posada en escena. El film parla de frustracions, expectatives trencades i la necessitat desesperada de recuperar allò que ja s’ha perdut, grans temes universals amb els quals és difícil no empatitzar.
Casa en flames va confirmar que el cinema en català té molt a dir quan connecta amb el públic des de l’emoció i l’autenticitat. És una pel·lícula que, lluny de buscar grans artificis, aposta per la veritat dels personatges i la força d’unes interpretacions memorables. Sens dubte va ser un pas endavant per a la indústria cinematogràfica catalana i dos anys després continua sent un imprescindible per a qualsevol amant del bon cinema.
Autor
insight redacció
